“La música genera satisfacció i complicitat amb els companys… La flauta és molt particular i especialment dolça. Sempre té un punt de solista i vola de manera independent”

“Practico de manera molt assídua, perquè m’agrada i perquè tenim el compromís amb l’orquestra de fer-ho el millor possible. Per a mi, és un privilegi formar part d’Ars Medica”

“La companya més jove de l’orquestra té 13 anys i el més gran en té 87. Tots dos són dos violinistes. Volem que tots aquells metges joves que tinguin interès en una formació orquestral coneguin Ars Medica i que s’animin a participar-hi”

Josep Maria Bosch (Barcelona, 1958) és metge de família i durant molts anys s’ha dedicat a l’assistència tot i que ara està centrat en la docència, concretament sobre l’entrevista clínica i la comunicació metge-pacient. És músic des que era menut i des de fa 13 anys forma part de l’Orquestra Ars Medica, on hi toca la flauta travessera i el piccolo, tot i que també ha participat en altres formacions. L’orquestra del CoMB Ars Medica és un conjunt integrat per 42 músics, 18 dels quals són professionals de la salut, majoritàriament, metges. Fa un any ha assolit la presidència d’aquesta entitat que acaba de complir 40 anys d’història i d’activitat ininterrompuda.

Des de quan toques la flauta travessera?

Toco des de jovenet, però la carrera de Medicina em va fer parar. Cap als 32 anys, vaig reprendre la música i, des de llavors, practico de manera molt assídua, entre altres coses perquè m’agrada i perquè tenim el compromís amb l’orquestra de fer-ho el millor possible. Per a mi, és un privilegi poder formar part d’Ars Medica.

Recordes el teu primer assaig amb l’orquestra del CoMB?

I tant! Vaig tenir una molt bona benvinguda. El doctor Pere Cabré, que ara malauradament no pot acompanyar-nos en els assajos, em va rebre d’una manera molt càlida, com ho fa amb tothom. Assajàvem en una sala amb males condicions, fosca i amb pocs mitjans. Però, al cap de quatre o cinc anys, el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) ens va oferir la possibilitat d’assajar a la seva seu. És un veritable luxe, perquè assagem en una sala que té una vista extraordinària. Ens trobem cada dimecres a les vuit del vespre.

Recentment, has assumit la presidència d’Ars Medica. Què et va motivar a agafar el relleu de l’anterior president, Santiago Rosales?

Ha estat bàsicament un encàrrec de Santiago Rosales. A l’orquestra, van considerar que jo era la persona idònia per assumir aquesta tasca, per la meva disponibilitat i proximitat amb el CoMB. Soc president des de principis de 2025 i tenim una junta amb molta experiència i tremendament generosa. Per a mi, és un privilegi poder aportar-hi un petit gra de sorra.

Com a president, celebres el 40 d’aniversari de l’orquestra. Com van ser els orígens d’Ars Medica?

L’orquestra es va iniciar l’any 1984, gràcies a la iniciativa de dos metges, Francesc Segarra i Jordi Soler. De manera molt altruista van entendre que les humanitats s’han d’integrar a la Medicina. Aquí reprenem la famosa frase del doctor José de Letamendi, del segle XIX, que diu que “qui només de Medicina sap, ni de Medicina en sap”. Si els metges, i en general les persones que tenen un treball d’ajudar els altres, volen comprendre de manera contextual la persona que tenen al davant, han d’entendre la seva narrativa. La narrativa de les persones són les seves vides, que estan acompanyades de molts matisos, entre els quals hi ha la literatura, la filosofia, la pintura o la música, per exemple. Ens ajuden a entendre qui som i quines persones tenim al davant. En aquest sentit, la creació de l’orquestra Ars Medica va ser un encert.   

Com ha canviat l’orquestra amb els anys?

Les orquestres van evolucionant i canvien, perquè també canvien persones. Hi ha gent que marxa, gent nova jove o no tan jove. L’espectre d’edat és ampli. La companya més jove de l’orquestra Ars Medica té 13 anys i el més gran en té 87. Són dos violinistes. És curiós, perquè els tinc al davant mateix [en la posició de l’orquestra]. Majoritàriament, l’orquestra està formada per professionals de la medicina, però també d’altres professions. En aquests anys el repertori també ha canviat. És clàssic, però el mestre Alfons Reverté [director d’Ars Medica] ha anat integrant obres molt diverses, de molts autors i, fins i tot, força contemporànies. El que ha fet el nostre director és un treball d’artesania perquè les obres que toquem s’adapten molt a les possibilitats de l’orquestra, que, amb els anys, ha fet un treball de maduració i de creixement molt significatiu. Com que el repertori és més complex, s’ha obert la possibilitat d’integrar altres formacions orquestrals com és la Jove Orquestra de la Garriga, que també dirigeix el mestre de Reverté, i l’orquestra francesa Scènefonia d’Angers.

L’orquestra no només està formada per metges i metgesses, oi?

Gairebé la meitat són metges i professionals de la salut. És una orquestra molt permeable, oberta i amb la idea de seguir creixent. És l’orquestra del Col·legi de Metges i volem que tots aquells metges joves que tinguin interès en una formació orquestral la coneguin i que s’animin a participar-hi. Ha d’haver-hi un mínim de coneixement musical, però estem encants d’ampliar-la.

Hi ha gent que porta 20 o 30 anys a l’orquestra. Això vol dir que hi ha bon ambient entre els músics?

La veritat és que sí. S’ha de dir que hi ha gent extremadament generosa i educada i amb un respecte extraordinari. Entre nosaltres s’ha creat una molt bona amistat. Als assajos anem a preu fet i estem molt concentrats, però, a través de la música social, de tocar tots junts, aquesta connexió es nota. Va molt més enllà de les paraules.  Compartir la música és igual que compartir el ball, una poesia o una bona pel·lícula o teatre. Quan hem anat de viatge, a França o Àustria, tenim espais de convivència i la possibilitat de conèixer-nos més entre nosaltres. Al final, l’ésser humà és un ésser comunicatiu. Necessitem expressar-nos, donar i rebre. Hi ha moltes maneres de fer-ho i la música n’és una, per excel·lència.  A més, penso que és bonic entendre, com a clínics, que la música forma part de la salut de les persones. Sigui perquè escoltem música o perquè la interpretem.

L’orquestra ha complert 40 anys, amb una activitat ininterrompuda. Ens pots explicar algun moment especial per a vosaltres?

Hi ha hagut moments molt importants, com quan vam interpretar el concert per a tres pianos de Mozart, el concert Lodron, l’any 2017 al Mozarteum de Salzburg. Allà vam tocar amb professionals d’alt nivell. Va ser una estrena mundial i es va avisar la família Lodron, que és qui havia encarregat aquesta peça a Mozart. Tota la família Lodron va venir a escoltar-nos, fins i tot de Sud-Amèrica. Ens vam sentir com veritables ambaixadors de Mozart. Va ser un moment molt bonic, intens i motivador. Hem tingut altres concerts importants, com el Beethoven Solidari (juny, 2022 Auditori del Conservatori del Liceu) [en benefici de les Beques José Luis Bada que atorga el CoMB per a la formació de metges en matèria de cooperació i ajuda humanitària]. Hi ha hagut moments molt dolços, però també de difícils, com la situació de pandèmia l’any 2020. L’orquestra va haver de fer una aturada obligada, però vam reprendre l’activitat amb les mesures d’aïllament necessàries per al concert Essencial, Tothom per Tothom celebrat en col·laboració amb l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell a la Seu Vella de Lleida, [en record de les víctimes de la COVID-19 i en homenatge al personal sanitari]. El concert es va fer sense públic i més de 30.000 persones van gaudir-lo a través de la retransmissió en línia. Va ser un moment de molt d’agraïment per al nostre director, que sempre ha cregut en els nostres projectes musicals i solidaris. Jo vaig ser dels primers metges a emmalaltir de COVID-19 i no vaig poder participar al concert, però em va emocionar molt escoltar els meus companys.

Com et sents quan toques la flauta, quan estàs amb els teus companys fent música?

Hi ha moments de tot i, quan la música flueix, et sents molt bé. Als assajos fem un treball molt rigorós. Hi ha moments de molta atenció i de preocupació quan les coses no surten com tu voldries. Però, globalment, és un gaudi tenir la possibilitat d’expressar-te. Tocar la flauta travessera o qualsevol instrument de vent és com cantar. En aquest cant, entremig, hi ha l’instrument que transforma aquesta projecció d’aire i de veu. Diuen que “qui canta, el seu mal espanta” i és cert, perquè la música genera satisfacció, complicitat amb els companys… La flauta és molt particular i és especialment dolça. A més, sempre té un punt de solista. Quan l’escoltes, en el context dels teus companys, sempre està “volant” de manera una mica independent.