“M’agradaria que els meus pacients tinguessin la certesa que, com a metgessa, estaré sempre de la seva part”

“Quan vaig arribar a sisè i vaig estar uns quants mesos a un CAP, em vaig enamorar de la MFiC, perquè va més enllà del diagnòstic i el tractament de les malalties i té en compte les persones com a éssers que pensem, que ens relacionem i que també patim”

“Si a la carrera es veiés l’especialitat de MFiC una mica abans -com la resta d’especialitats- segurament els alumnes la tindrien més en consideració a l’hora de triar”

Mònica Retuerto (Barcelona, 2000) és resident de primer any de Medicina Familiar i Comunitària (MFiC) a l’Hospital de Sant Pau i al CAP Roger, al barri de Sants-Badal de Barcelona. La doctora Retuerto ha començat la residència fa tan sols unes setmanes i ho ha fet amb molt d’entusiasme i una gran vocació per l’especialitat que ha triat. En aquesta entrevista, ens explica per què l’ha escollit, què espera d’aquesta nova etapa professional i vital que comença i com es veu d’aquí a uns anys.

Com ha estat aterrar al Centre d’Atenció Primària i a l’hospital on faràs la teva formació i conèixer-ne els equips? Quin ambient t’hi has trobat?

Ha estat una setmana de formacions i de presa de contacte. De moment, estic molt contenta. Ens ho estan posant molt fàcil i tinc moltes ganes de veure’n més. A l’hospital, hi ha gent de tot arreu i al CAP ha coincidit que som gent de Catalunya, però gent molt diferent. Encara no he tingut l’oportunitat de conèixer tothom perquè, al CAP, hi ha alguns residents que justament estan rotant per altres especialitats, però en tinc moltes ganes. De fet, ja hem organitzat una trobada per a conèixer-nos millor.

Per què vas triar l’especialitat de MFiC? Feia temps que ho tenies clar?

Al llarg de la carrera vaig veure que m’agradaven més aviat les especialitats mèdiques, però m’interessaven moltes coses, com la psiquiatria o l’endocrinologia, per exemple. I, quan vaig arribar a sisè i vaig tenir l’oportunitat d’estar uns quants mesos a un CAP, em vaig enamorar de l’especialitat. Potser perquè, a diferència d’altres, va molt més enllà del diagnòstic i el tractament de les malalties i té en compte les persones no com a òrgans i sistemes aïllats, sinó com a éssers que pensem, que ens relacionem i que també patim. Crec que el metge de família té un paper clau i súper bonic a l’hora de treballar dins d’aquest entorn. Aquestes últimes setmanes he sentit molt a dir una cosa molt maca que m’agradaria repetir: que la medicina familiar i comunitària és l’única que veu el pacient des d’un enfocament, tant transversal, en tots els aspectes de la seva vida, com longitudinal, al llarg de moltes etapes de la seva vida, si tens sort.

És important tenir en compte que les persones tenen un entorn i una vida que van més enllà del propi cos.

Això ho vaig tenir molt clar mentre em preparava el MIR i, quan vaig acabar, tenia claríssim que volia triar MFiC. Però també he de dir que no ens ho posen fàcil.

En quin sentit?

La gent encara et demana per què, podent triar entre tantes especialitats, esculls ser metge “generalista”. En aquests moments t’has d’empassar una mica l’orgull i respondre: “No, no és medicina general, sinó que és una especialitat, la de Medicina Familiar i Comunitària, i és igual de valuosa i complexa que qualsevol altra”. Això ha estat difícil, però vull pensar que anirà canviant. Dins de la pròpia comunitat mèdica, és trist que encara, de vegades, es vegi així. Però nosaltres, els qui comencem, hem d’intentar seguir les passes dels que han vingut abans i continuar reivindicant la importància d’aquesta especialitat.

Diries que durant el grau hi ha un dèficit de formació en aquest àmbit?

Sí. Jo vaig tenir la sort de poder fer uns mesos de pràctiques al CAP a sisè. Però, en general, segurament, si a la carrera es veiés l’especialitat de MFiC una mica abans, quan es veuen tota la resta d’especialitats, els alumnes la tindrien més en consideració a l’hora de triar.

Algú del teu entorn t’hi ha influït? Tens metges de família a prop?

La veritat és que no. El meu padrí és metge, però internista i, de fet, la visió que jo tenia del que era ser metge em venia d’ell. No tenia la visió del metge de família fins que vaig fer les pràctiques de la carrera.

Com et veus d’aquí a uns anys?

Tinc la ment molt oberta per a qualsevol cosa. Sobretot, em veig treballant de metgessa de família i crec que això és el més important. Dins d’això, m’agradaria ser una metgessa competent pel que fa a coneixements i tècniques, per poder oferir una bona atenció als pacients, però també m’agradaria ser bona persona. La medicina és humanista per naturalesa. Si li treus aquest enfocament, serà una disciplina molt científica, però deixarà de ser medicina. M’agradaria que no em coneguessin per ser la millor en una cosa concreta, sinó perquè els meus pacients no tinguin por d’acudir al sistema de salut quan ho necessitin i se sentin escoltats i acompanyats. M’agradaria que els meu pacients tinguessin la certesa que, com a metgessa, estaré sempre de la seva part. De vegades, potser, això implicarà estar en contra de les seves expectatives, però sempre per trobar una solució, si n’hi ha, o un alleujament, si no n’hi ha.

Ja fa anys que l’accés al grau en Medicina requereix tenir unes notes molt altes. A causa d’aquest factor, creus que entreu a la carrera sent molt exigents? 

En general, la gent que té la sort de poder fer Medicina és molt bona estudiant. Està acostumada a treure molt bones notes i això es continua veient al llarg de la carrera i al llarg de la vida. Potser sovint tenim la necessitat de posar-nos nota i de comparar-nos i això pot arribar a ser tòxic… Així que hem d’anar-hi amb compte.

L’ambient del grau de Medicina és molt competitiu?

És competitiu, sí. Després arriba el MIR i més competició.

Com et vas preparar el MIR? Desconnectaves d’alguna manera?

Seguia els consells que ens donaven des de l’acadèmia. És un estudi molt intens, perquè els últims set mesos estudies durant 14 hores al dia sobre tota mena de coneixements de la medicina. És important fer pauses i, per mi, els diumenges eren sagrats i no es podia estudiar. Intentava pensar també en altres coses. M’agrada molt llegir i pintar, de manera que hi dedicava el temps lliure. I, sobretot, em recolzava en la família, en la parella i els amics. En el meu cas, els amics de la universitat em van ajudar moltíssim, perquè tots estàvem passant pel mateix: si un dia un tenia una crisi, el següent dia era l’altre i tu estaves millor. Anàvem donant-nos suport els uns als altres.

Creus que mantindreu el contacte entre vosaltres i us continuareu donant suport ara que cadascú ha triat el seu camí com a residents?

Sí, continuarem donant-nos suport. Dins del meu grupet d’amics de la facultat, no hi ha dues persones que coincidim ni al mateix centre ni a la mateixa especialitat… Però crec que això és un enriquiment i estic convençuda que trobarem la manera de continuar veient-nos.

Et veuries treballant de metgessa de família en un altre entorn… per exemple, rural?

Sí, per què no? De fet, la meva parella és d’un poble i sempre m’ha agradat molt aquest món. A la residència, tenim la sort de poder fer una rotació rural, així que tinc oberta aquesta porta.

Sigui a l’àmbit rural o urbà, el que està clar és que un dels reptes de la medicina i, especialment de la MFiC, és i serà l’envelliment de la població…

Sí, és la nostra realitat. En el moment en què tries tractar persones, saps que les persones envellim. Ara mateix, a la nostra societat, hi ha moltes persones que es troben en aquest moment de la vida i nosaltres, com a metges i metgesses, tenim l’obligació d’acompanyar-les i tractar-les. Ho veig com una oportunitat, no com un deure o una cosa negativa. Hi ha molts estudiants interessats en aquest aspecte de la medicina, però s’hauria de promoure més, perquè, igual que passa amb la medicina de família, és un àmbit que no es veu prou durant el grau.