“Ara faig, sobretot, maratons i triatlons, però m’agrada més el trail perquè permet no mirar el rellotge… Hi ets tu amb la natura”

“No podem intentar transmetre estils de vida saludables si nosaltres som els primers que no fem exercici. A més, l’activitat física ens allibera i ens ajuda a ser millors metges”

Ester Puig (Manresa, 1996) és resident de tercer any d’oftalmologia a l’Hospital del Mar. La doctora Puig és també una apassionada de l’esport, la nutrició equilibrada i la vida saludable. Fa bici de carretera i maratons, però el que més l’apassiona és córrer trail. Va ser una de les impulsores del grup de running de Barcelona Cri Cri Run, que té per objectiu motivar la gent jove a córrer trail i, actualment, és una de les trainners i líders d’Oysho Running Club.

Com i quan sorgeix aquest interès per l’esport?

Realment, em ve de família. Els meus pares, des de ben petites, ens van conscienciar, tant a la meva germana com a mi, de la importància de fer esport, i ens van apuntar a tennis. Jo en practicava al Club Tennis Manresa, perquè soc d’allà, i també feia dansa. Als hiverns, a part, fèiem esquí i, a l’estiu, ens enviaven de colònies dues o tres setmanes a fer campaments i allà practicàvem tota mena d’esports a l’aire lliure, com ara caiac i rugbi… També fèiem molta acampada.

Quan vas descobrir el running?

Durant la carrera, tot i que intentava mantenir un estil de vida actiu, em faltava temps i el que feia bàsicament era anar molt al gimnàs. Els caps de setmana feia excursions, però l’interès pel running em ve de finals de la carrera i, sobretot, de l’època del MIR. En aquell moment vaig veure que no tenia temps de seguir cap horari, ni d’anar a tennis o a les classes del gimnàs. Durant el MIR, estudies dotze hores diàries i, quan acabes a les nou del vespre, ja no hi ha res obert. Llavors, el que em va permetre desconnectar de tot era córrer. M’adonava que, ni que fossin 30 o 40 minuts de running, que és el que feia al principi, m’ajudaven a estar molt millor després i, fins i tot, a fixar més els coneixements de tot el que havia estudiat durant el dia. Quan tornava de córrer estava de molt més bon humor i dormia més tranquil·la… Era una època en què, pels nervis i la pressió, em costava descansar. Aleshores, vaig veure que córrer era una activitat ràpida i que em permetia desconnectar moltíssim.

De manera que era una activitat que, sobretot, et beneficiava emocionalment.

Exacte. A més, jo vaig estudiar el MIR a la Biblioteca de Manresa i, allà, a banda d’opositors al MIR, hi havia opositors a bombers que, com sabeu, tenen unes proves físiques força difícils i són gent que normalment està molt en forma. Ells em van animar a fer la cursa dels bombers de trail que es fa a Ribes de Freser i que es celebrava poques setmanes després del MIR. Amb aquesta motivació, per a la meva sorpresa, la vaig fer i la vaig guanyar. Vaig entrar a meta i em van dir que havia quedat primera, quan jo ni tan sols sabia si l’acabaria. Allà vaig veure que m’encantava córrer i que em produïa un benestar emocional molt gran. I, a partir de llavors, ja no ho he deixat mai.

De quants quilòmetres era la cursa?

Era de 15 quilòmetres, però en aquell moment jo pensava en el desnivell per la muntanya i creia que em perdria… Després del MIR, vaig tenir més temps d’entrenar i em va anar molt bé. Em vaig començar a apuntar a bastants curses de trail, a alguna d’asfalt i vaig augmentar les distàncies. Ara el que faig, sobretot, són maratons i triatlons, que es fan en asfalt, però sempre m’ha agradat més el trail perquè em permet desconnectar moltíssim, no mirar el rellotge, no mirar ritmes… Hi ets tu amb la natura i ho prefereixo.

Com vas passar de descobrir que t’agradava córrer a anar més enllà i ser una de les impulsores d’un grup de running a Barcelona, el Cri Cri Run?

Jo vaig començar a córrer sola, però, ara fa un parell d’anys, una de les meves millors amigues, la Cristina García, em va proposar ajuntar-nos diverses persones a les quals ens agradava anar a córrer i quedar per anar-hi junts. Vam començar a córrer els dilluns a la tarda per la carretera de les Aigües de Barcelona, un camí que hi ha a Collserola, que és de trail, però bastant pla i molt agradable per córrer. Al principi, érem unes cinc persones que hi anàvem amb un frontal, ens posàvem al dia, estàvem una horeta corrent i rient i ja està. Però, amb els mesos, s’hi va anar apuntant més gent i vam fer un Instagram…  I ara, podem quedar fins a 80 persones que ens reunim per anar a córrer. De fet, al cap d’un temps d’impulsar el grup el vam haver de dividir en dos perquè érem molta gent i així podíem facilitar que hi hagués dos ritmes diferents. Volíem estar oberts a tots els nivells. Jo vaig passar a ser líder d’un dels grups, el més ràpid, tot i que, al final, cadascú va al seu ritme perquè és un social run. Al principi, érem un líder o dos, però, actualment, n’hi ha molts més que van dirigint els dos grups.

Què ha de fer algú que vulgui sumar-se a aquesta iniciativa?

Aquestes trobades es fan sempre els dilluns. Quedem a Sarrià a les 19.40 hores i pugem cap a la carretera de les Aigües. Ara també s’han començat a fer sortides altres dies, però, sobretot, els dilluns. Sovint la gent s’hi uneix perquè coneix algú que ja hi va. Quan ve una persona nova, intentem presentar-nos i parar-li més atenció. També hi ha gent que ens contacta directament per Instagram. Realment, la gent ve de tot arreu.

Malgrat que encara corres amb Cri Cri Run, ara ets una de les líders i trainers d’una altra iniciativa, l’Oysho Running Club. Com has acabat formant-ne part?

Continuo sortint amb Cri Cri Run perquè hi van els meus amics i hi participo com una corredora més, però ara també estic en un altre grup, l’Oysho Running Club. És una iniciativa que va començar fa poc, el setembre o octubre de l’any passat i, actualment, soc una de les seves líders i trainers. Es tracta d’una proposta d’Oysho que consisteix a quedar una vegada per setmana i fer entrenaments dirigits a córrer. La majoria som dones, però els grups també estan oberts a homes i estan orientats tant a qui pot fer 10 quilòmetres per sota de 40 minuts, com a qui comença a córrer. S’està fent a les principals ciutats de l’estat espanyol: Barcelona, Saragossa, València, Madrid, Màlaga, Donosti, Sevilla, Valladolid i A Coruña. I també ha arribat a Lisboa, Milà i Londres. A Barcelona, quedem els dimecres a les set de la tarda, amb un mínim de 150 places i és una passada la comunitat que s’està creant.

Com vas acabar sent líder i trainer d’un d’aquests grups?

Em van contactar des d’Oysho per si volia entrenar un d’aquests grups. Al principi, em pensava que era una broma. Em van demanar el meu contacte i em van dir que encaixava molt en el perfil com a noia que, a part de fer esport, té altres aficions. A més, els agradava molt que fos metge.

Has fet algun tipus de formació per fer d’entrenadora?

Em vaig treure un títol d’entrenadora de running. Era un curs molt complet, que tant et parlava de lesions, com d’alimentació, tipus d’entrenament segons la cursa que vulguis fer o sobre la recuperació. Havent fet medicina i amb l’experiència d’haver corregut, moltes coses em resultaven força fàcils d’entendre, però, igualment, la formació em va resultar útil. Tothom que corre, sigui entrenador o no, hauria de tenir unes bases sobre running.

Les persones que fan exercici arriben millor a la vellesa?

La majoria dels pacients  que venen a la consulta d’oftalmologia estan força bé i són bastant independents. No és el mateix que el pacient ingressat. Quan en veig algun que, tot i tenir 93 anys, està molt bé, sempre li demano, com s’ho ha fet. I prometo que el 99% em diuen que han mantingut un estil de vida actiu des de joves i que han menjat bé. Tots em diuen això. I hi afegeixen: “ser positiu”.

Fer esport és beneficiós també per a la vista?

Sí, cent per cent. La majoria de les malalties oculars que veiem els oftalmòlegs estan relacionades amb factors de risc cardiovasculars, com la diabetis, la hipertensió o els nivells alts de colesterol. Amb l’exercici físic reduïm tots aquests factors de risc. L’esport té un efecte positiu en les principals malalties que veiem, com la retinopatia diabètica, retinopatia hipertensiva o la degeneració macular associada a l’edat. També s’ha vist que té un efecte positiu per al glaucoma, perquè disminueix la pressió intraocular. Deixant de banda totes aquestes malalties, en l’última dècada hi ha una epidèmia de miopia…

De fet, vam abordar aquest tema en una entrevista anterior…

La miopia en infants ha augmentat moltíssim, a causa de la quantitat d’hores que es passen amb pantalles forçant la vista. Sortir a l’exterior i fer esport fa que no la forcin tant. Per tant, passar temps a l’aire lliure i fer exercici disminueixen el risc de miopia. És molt interessant.

Els metges haurien de predicar amb l’exemple i fer exercici?

Com a metges, ens encarreguem sempre de donar ordres: has de menjar bé, no fumis, etc. Però, no podem intentar transmetre estils de vida saludables si nosaltres som els primers que no fem esport. A més, la nostra professió pot arribar a ser una mica angoixant o ens pot arribar a saturar per les hores de quiròfan o de guàrdies, i l’esport també ens allibera i fa que siguem millors metges.

És complicat encabir l’esport a la teva vida?

Sí, sí que ho és, però espremo el temps al màxim. Per sort, soc molt matinera. Abans de les sis, ja m’he llevat i, abans d’entrar a la feina, sempre he fet esport. Hi ha èpoques en què, si tinc moltes guàrdies, entregues o presentacions per a congressos, em costa més quadrar-ho. A vegades, en lloc de quedar amb la meva germana per anar a fer un cafè, hi quedo per córrer a la carretera de les Aigües. Ens posem al dia i fem un dos en un: tinc temps per a fer una mica de vida social i també per a l’esport.

Quins són els teus pròxims reptes en l’àmbit esportiu?

Fins ara estava amb maratons. N’he fet tres. l’últim a Berlín l’octubre passat. Allà em va anar molt bé, vaig fer millor marca i n’estic molt contenta. L’any passat vaig començar a fer triatlons i aquest juliol faré l’Iron Man de Vitòria, que combina les tres disciplines. Encara se m’està fent una mica difícil compaginar-ho tot perquè són tres esports, però, de moment, hi estic molt motivada.