“Hem avançat molt en la comprensió dels mecanismes de l’Alzheimer i, sobretot, ens hem adonat que és una malaltia complexa darrere de la qual hi ha molts mecanismes interrelacionats”

“Els nous tractaments no són només simptomàtics, són modificadors de l’evolució de la malaltia perquè, tot i que no la curen ni l’aturen del tot, sí que n’alenteixen la progressió. Aquest és un pas molt important”

“Molt probablement, i tant de bo sigui així, anem cap a un futur on podrem combatre l’Alzheimer amb combinacions de medicaments que l’ataquin per diferents mecanismes, com ja es fa amb el càncer o el VIH”

Segons dades del Departament de Salut, un 2% de la població de més de 59 anys a Catalunya té un diagnòstic d’Alzheimer, un percentatge que s’incrementa a mesura que prenem com a referència edats més avançades. L’increment de casos d’aquesta malaltia neurodegenerativa, que provoca el deteriorament de la memòria, del pensament i de la conducta, està estretament lligat a l’envelliment creixent de la població. Darrerament hi ha hagut avenços importants en la recerca d’aquesta malaltia que, dissortadament, moltes famílies coneixen de ben a prop. En parlem amb el neuròleg expert en Alzheimer, Marc Suárez-Calvet (Sabadell, 1979), que combina la tasca assistencial a l’Hospital del Mar amb la recerca a la Fundació Pasqual Maragall.

En els últims anys s’ha avançat molt en la recerca de l’Alzheimer, tant pel que fa a les causes com a tractaments o biomarcadors. Què en sabem ara que no sabéssim fa, per exemple, cinc anys?

Hem avançat molt pel que fa a entendre els mecanismes de l’Alzheimer i, sobretot, a adonar-nos que és una malaltia complexa, com ho són la majoria de les més prevalents, perquè hi ha molts factors que hi juguen un paper. Històricament, hi ha hagut una mena de lluita entre dues grans hipòtesis sobre quina n’era la causa principal: el dipòsit de la proteïna amiloide al cervell o el dipòsit de la proteïna tau. Avui dia, sabem que totes dues tenen un paper fonamental. De fet, definim la malaltia d’Alzheimer pel dipòsit d’aquestes dues proteïnes al cervell. L’amiloide és el tret inicial, però després, passen moltes coses, entre les quals, el dipòsit de la proteïna tau. El que hem descobert durant aquests últims anys és que, a banda d’això, hi ha altres mecanismes molt importants.

Com ara quins?

Sabem que el nivell d’inflamació de les cèl·lules de la glia té un paper fonamental a l’hora de reaccionar contra el dipòsit de proteïnes amiloide i tau i això fa que la malaltia tingui una evolució diferent i que, en algunes persones, la progressió sigui molt ràpida i, en d’altres, molt lenta. L’Alzheimer no és una malaltia, en són moltes. De fet, hi ha tants Alzheimers com pacients. També sabem que hi juguen un paper rellevant els factors de risc vasculars. La diabetis, per exemple, representa un factor de risc molt important. Fins i tot hi ha qui diu que l’Alzheimer és, sobretot, una malaltia vascular o metabòlica. És a dir, el que sabem és que és una malaltia complexa, darrere de la qual hi ha molts mecanismes interrelacionats.

Per tant, no esteu investigant solament la concentració de les proteïnes amiloide i tau.

No només. Hi ha moltes opinions en aquest sentit, però jo soc dels que opinen que l’amiloide té un paper central en l’Alzheimer i, en conseqüència, és una diana terapèutica importantíssima. De fet, hi ha nous fàrmacs que van contra aquesta proteïna. Però sí que és cert que no n’és l’únic mecanisme. Molt probablement, i tant de bo sigui així, anem cap a un futur on tindrem tractaments dirigits a diferents dianes terapèutiques i podrem combatre la malaltia, com ja es fa amb el càncer o el VIH, amb combinacions de medicaments que l’ataquin per diferents mecanismes.

Recentment, el vostre equip ha estat notícia perquè heu participat en un estudi internacional amb el qual heu descobert un nou biomarcador, més senzill de detectar en sang. Què suposa aquest avenç?

Alguns de nosaltres vam començar a treballar amb biomarcadors en sang fa molts anys. Jo, de fet, m’havia tornat una mica escèptic sobre la possibiitat que, en algun moment, arribéssim a tenir un biomarcador en sang per a l’Alzheimer. Confiava en la punció lumbar i en la mesura del líquid cefalorraquidi, que encara és la prova de referència, perquè, a més, també ens dona molta informació sobre altres malalties. Però, fa uns cinc anys, van començar a sortir les primeres tècniques i els primers estudis en els quals es mostrava, per fi, que podríem començar a mesurar d’una forma fiable algunes d’aquestes proteïnes en la sang. De fet, en aquell moment, ja vam demostrar que un d’aquests biomarcadors, el fosfo-tau, augmentava a la sang de la cohort Alfa, un grup de persones que s’està seguint des de la Fundació Pasqual Maragall i que està formada per individus cognitivament sans, però que sabem que estaven començant a desenvolupar Alzheimer pel seu nivell de dipòsit d’amiloide i de tau.

Què ha passat des d’aleshores?

En els últims anys, han sortit molts estudis en diferents centres, tant en cohorts clíniques, com en pacients cognitivament sans, on s’ha vist que aquests biomarcadors en sang augmenten. No obstant això, faltava demostrar-ho en cohorts clíniques de pacients que veiem en el dia a dia i en estudis multicèntrics. També calia definir uns punts de tall. En totes les analítiques necessitem definir quin n’és el rang normal i aquests números surten d’estudis com aquests. A més, hi havia una altra qüestió que calia abordar. Fins ara, aquestes tècniques les havíem fet en laboratoris de recerca molt especialitzats. En canvi, l’anàlisi que hem publicat recentment a Nature Medicine és un tipus de tècnica que es pot fer a la majoria d’hospitals, als laboratoris de rutina clínica. Això vol dir que, molt probablement, ara podrem implementar-la a la majoria d’aquests laboratoris, i això és molt important.

Això hauria de facilitar fer aquest tipus de prova a més pacients i, per tant, detectar qui necessita passar a una segona prova més específica.

Exacte. És una altra eina diagnòstica per als equips de neurologia, formats per neuròlegs, neuropsicòlegs, infermers, treballadors socials… Però cal insistir que el biomarcador en sang, per si sol, no s’ha d’utilitzar i, com qualsevol prova que anomenem complementària en medicina, ja sigui una anàlisi de sang, una radiografia o una prova d’imatge, és complementària a l’avaluació mèdica. Per tant, si algú ens està llegint i té algun problema cognitiu de memòria, el que ha de fer és anar al seu metge de família. Si cal, el derivaran a l’equip de neurologia corresponent, que farà l’avaluació i demanarà les proves que tenim a l’abast, com el biomarcador en sang, que complementaran l’avaluació mèdica. Però sempre, insisteixo, s’han d’interpretar aquestes anàlisis de sang en el context clínic adequat, no com una prova aïllada.

Què suposa per a una persona que, cognitivament, està bé rebre un diagnòstic d’aquest tipus de manera precoç?

Hauríem de definir molt bé què vol dir estar “cognitivament bé”. Nosaltres no recomanem fer diagnòstics d’Alzheimer a persones cognitivament sanes i que no en tenen cap símptoma, perquè, ara mateix, no tenim cap tractament per proporcionar-los i hi ha qüestions ètiques que cal considerar. Tot i això, sí que fem recerca en aquesta fase preclínica. A la Fundació Pasqual Maragall, per exemple, treballem amb gent cognitivament sana sense símptomes i analitzem aquests biomarcadors. A algunes d’aquestes persones, fins i tot, les convidem a participar en assajos clínics d’alguns medicaments, però sempre en l’àmbit de la recerca. Una altra qüestió diferent és una persona que té símptomes.

Què recomaneu en aquest cas?

Encara que siguin símptomes molt i molt lleus, en aquest cas, sí que recomanem que la persona consulti el seu metge. I, com a metges, ja siguin els de família primer, com els equips de neurologia després, la nostra feina és intentar distingir si els símptomes són deguts a un Alzheimer, a una altra malaltia neurològica o a alguna altra raó. Quan hi ha símptomes sí que és important fer-ne un diagnòstic precís i, com més aviat, millor.

Parlem de tractaments. Darrerament, han aparegut dos nous fàrmacs [donanemab i lecanemab] que han tingut molt ressò mediàtic. En el seu moment, tots dos van ser aprovats per la Food and Drug Administration (FDA) dels Estats Units i, més recentment, un d’ells, també per l’Agència Europea de Medicaments (EMA). Com funcionen i quin avanç representen? Són una primera llavor d’una nova etapa en el tractament de l’Alzheimer?

Són fàrmacs antiamiloide: el seu mecanisme es basa en què són anticossos que s’uneixen a l’amiloide i l’eliminen del cervell. En efecte, són una primera llavor molt important perquè van a la causa de la malaltia. Els tractaments que teníem fins ara i que continuem donant als pacients intenten millorar una mica el símptoma. Això és el que estem fent fins ara amb l’Alzheimer: tenim alguns tractaments, però són purament simptomàtics. Per posar un exemple, si a algú li fa mal el genoll, li donem un analgèsic per calmar el dolor, però això no va al mecanisme que està causant aquest dolor. En canvi, aquestes noves teràpies antiamiloide sí que van a la causa. Els nous tractaments no són només simptomàtics, són modificadors de l’evolució de la malaltia perquè, tot i que no la curen ni l’aturen del tot, sí que n’alenteixen la progressió. Aquest és un pas molt important. Crec que la paraula “llavor” és molt adient, perquè, molt probablement, aquests medicaments que s’han aprovat ara no seran els millors, sinó els primers de tota una sèrie d’altres de semblants que s’aniran perfeccionant aquests pròxims anys, durant els quals crec que passaran moltes coses. De manera que, en el futur, tindrem teràpies antiamiloide encara millors que les que tenim ara.

Sovint hi ha la percepció que la recerca sobre l’Alzheimer ha avançat més lentament que en altres àmbits, com el càncer. Com d’optimistes sou els experts que us hi dediqueu pel que fa als avenços que poden arribar en els pròxims anys, tant en la detecció com en els tractaments? Estem en un punt d’inflexió?

Sí, soc optimista i crec que hi haurà un canvi de paradigma. Però tinc, alhora, un sentiment oposat. Durant anys, hem acumulat molt coneixement sobre els mecanismes de la malaltia, però això no s’ha traduït massa en la pràctica clínica. Ara, amb els biomarcadors, està començant a passar, perquè permeten fer un diagnòstic molt més acurat i, en els pròxims anys, també començarà a passar amb alguns tractaments. Crec que les coses canviaran molt. Quan vaig acabar la residència de neurologia, l’any 2009, vaig escollir dedicar-me a l’Alzheimer i a les malalties neurodegeneratives, entre d’altres raons, esperant un moment com aquest, en el qual poguéssim fer més coses pels nostres pacients. Però, d’altra banda, la veritat és que les coses van lentes. Cada dilluns veig pacients a l’Hospital del Mar que tenen Alzheimer, alguns dels quals amb una demència ja avançada, a qui els podem fer un diagnòstic molt precís, però la majoria d’aquestes persones, desafortunadament, no podran aprofitar aquests tractaments que venen. Per això, també és molt important recordar que, a part de la recerca que hem de fer sobre els tractaments farmacològics, no ens hem d’oblidar que hi ha altra gent que ja té la malaltia i que, sobretot, el que necessita és suport social, familiar i econòmic, i que els cuidadors també necessiten suport.

No volem donar falses expectatives, però, podem parlar d’una certa esperança a llarg termini?

I tant! Jo parlaria d’esperança a mig termini.