“La novel·la negra et dona l’oportunitat d’apropar-te a la persona i al seu entorn en el seu vessant més fosc”

“El més bonic del festival és conèixer i contactar amb molts autors i compartir-hi coses”

“Quan ets immigrat veus coses que la gent del lloc ha deixat de mirar. Et fixes en coses i en detalls que la gent no veu”

“Jo no he estudiat mai català. L’he après parlant-lo, llegint-lo i escrivint-lo. Ha estat un goig”

Violeida Sánchez (Artemisa, Cuba, 1969) treballa al CAP Bages Manresa 2 i és professora de Nutrició i Fisioteràpia a la Facultat de Ciències de la Salut de la Universitat de Manresa. Fa 22 anys que viu a Manresa i està fortament arrelada al territori i a la seva activitat cultural. Tant és així que, des de fa dos anys, està al capdavant del festival literari de novel·la negra Berga Negra. Sánchez va ser la comissària d’aquest festival l’any 2024 i hi repeteix a l’edició de 2025. A més, ha escrit i publicat diverses novel·les, la majoria de gènere negre i policíac, però també, amb altres autors, va participar en un recull de relats d’experiències migratòries. Ara té entre mans una novel·la romàntica ambientada en la seva Cuba natal i a Barcelona i una història molt i molt negra, ens adverteix.

A banda de l’activitat assistencial i les classes a la universitat, ets la comissària del festival literari Berga Negra. Quan i com t’hi vas implicar?

El festival Berga Negra va néixer l’any 2022 com una iniciativa de l’editorial Llibres del Delicte, que porta l’escriptora Irene Solanich i altres companys, i la llibreria de Berga Sense Paraules, de Carles Turà. Les dues primeres edicions van ser d’un cap de setmana i van incloure taules rodones, presentacions de llibres i un dinar amb escriptors. L’any passat, quan vaig agafar el comissariat del festival, vam passar a quatre dies i vam implicar-hi també la biblioteca de Berga i l’Ajuntament. Vam crear un club de lectura que encara continua funcionant i que dinamitzo jo mateixa. Fem tres o quatre trobades a l’any per comentar una novel·la.

Què és el que més t’agrada de ser la comissària del festival?

La relació amb els autors. És cert que és molta feina, però et dona la possibilitat de conèixer i posar-te en contacte amb molts autors, vinguin o no vinguin al festival, i de compartir-hi coses. A més, sempre en surten altres coses. Per exemple, arran de l’edició de l’any passat, m’he vinculat a altres festivals de novel·la negra, com el Subur Negre, de Sitges, o el Lloret Negre, de Lloret de Mar. Hem fet directes per Instagram, presentacions de llibres a Manresa i a altres llocs… Tot a partir de relacions que surten del festival. El més bonic és això: trobar-te amb aquells que fan el mateix que tu.

Per què has anat cap a la novel·la negra i policíaca?

Va ser per casualitat. Jo no era, fins fa uns anys, lectora habitual de novel·la negra. Però, quan vaig començar a escriure Añoranza (Letrame Editorial. 2019), que era, en principi, una novel·la de narrativa lírica, vaig posar-hi un cadàver i vaig crear la figura d’un policia, el Marcel·lí Martí. Aquest personatge em va agradar moltíssim, fins al punt que la novel·la va deixar de ser el que era i es va convertir en novel·la negra, d’investigació psicològica i thriller. Després, vaig estudiar molt perquè vaig veure que hi havia moltes coses del personatge que eren molt romàntiques, però increïbles. Flagelos, (Parcir Edicions Selectes, 2021) i Insommes (Cosecha negra Ediciones. 2023) són dues novel·les negres des de l’inici. Ara, tinc dues novel·les entre mans: una de romàntica que ocorre entre Barcelona i Cuba i amb personatges que emigren, i l’altra, que és un thriller ben negre, a l’estil de Stephen King. Molt heavy, com a mi m’agrada. El tracte amb les persones m’agrada molt: parlar, escoltar i arribar al final de les coses a través del que la gent et diu. La novel·la negra et dona l’oportunitat d’apropar-te a la persona i al seu entorn, especialment al vessant més malalt i més fosc.

Creus que la teva experiència com a metgessa està plasmada a les teves obres?

Potser puc posar-hi alguna frase o alguna coseta que he sentit a la consulta, però no m’alimento gaire de la part clínica o de l’experiència com a metgessa. Tot surt de la meva imaginació. Ara bé, Insomnes, que és la meva última novel·la, és una història de metges. L’assassí és un metge, la persona que l’investiga també és un metge i l’entorn és sanitari. És una novel·la que va de persones que no poden dormir. A la gent se li alteren els hàbits del son per moltes coses i és un dels aspectes sobre els que sempre preguntem els metges.

No poder dormir és una bona història de terror!

La novel·la no és de terror. Però, de vegades, dones detalls perquè la gent s’imagini una escena i se la pot imaginar d’una manera molt terrorífica. Per exemple, una amiga escriptora em descrivia una escena d’una de les meves novel·les d’una manera molt diferent de com jo l’havia escrit i crec que això és fantàstic! Hi posava una quantitat de sang que jo no havia posat per enlloc. De fet, a mi, això del sang i fetge no m’agrada gaire. Compartir és el millor que té escriure i una de les coses amb què més gaudeixo és amb els clubs de lectura.

Per què? 

Quan fas un club de lectura on et reuneixes amb quinze o vint persones que ja han llegit la teva obra, cadascú et dona la seva visió i jo m’ho passo genial. És quan tens l’oportunitat de veure què ha llegit la gent del que tu has escrit, amb què s’ha quedat, què ha agradat, què no ha agradat… Està molt bé, això.

Algunes de les teves novel·les estan ambientades al Bages. Què té aquesta comarca per a la novel·la negra?

Que és casa meva! Aquest any farà 23 anys que visc a Manresa. Del meu poble natal, Artemisa, en vaig marxar als 17 anys, quan vaig anar cap a l’Havana a estudiar Medicina. Per tant, Manresa ja és la ciutat on més temps he viscut. Però, a més a més, aquí he conegut el pare dels meus fills, aquí han nascut els meus fills, les meves amigues són d’aquí… Aquí treballo. I aquí tinc casa meva. Quan em vaig posar a escriure la primera novel·la estava molt atrafegada amb els nens. Els havia de portar a l’escola, anar-los a buscar… El que fem tots els pares i mares, oi? A mi m’agrada recórrer el lloc que vull descriure. I ho tenia tan fàcil amb Manresa! Em passava el dia amunt i avall. A més, em feia gràcia, perquè quan ets immigrat veus coses que la gent ha deixat de mirar. Et fixes en coses i en detalls que la gent no veu.

Me’n podries posar un exemple?

A la novel·la Añoranza vaig imaginar-me un barri marginal als afores de Manresa i algunes persones pensen que va existir realment. Vaig situar el protagonista, que venia d’aquest barri, en un carreró de Manresa, al davant de la Taverna dels Predicadors (els manresans sabran de què parlo). Allà hi ha una paret i és on vaig crear casa seva. La gent em diu que aquest carreró té un encant i que sí que sembla un trosset de la ciutat vella de l’Havana amb els carrers empedrats, però que no s’hi havien fixat mai.

Com vas arribar a Manresa?

A Cuba, la gent s’ho passa malament i l’objectiu de molts és sortir del país. Per a la majoria, l’opció més propera és Miami, però, per als professionals de la medicina, els mestres, enginyers… és molt més atractiva Europa. Quan tens l’opció de marxar, aprofites l’opció d’anar al lloc que t’ofereixin. Les persones que em van ajudar a sortir de Cuba són manresanes i treballaven al Centre Hospitalari de Manresa. Un cop estàs aquí, en funció del que hi trobis, et quedes o marxes a una altra ciutat. Jo vaig trobar a Manresa gent que em va acollir molt bé. M’he sentit molt bé i m’hi he quedat. És casa meva.

El català va ser un impediment o un repte?

Ha sigut un repte i m’ha agradat molt aprendre’l. M’he passat tota la vida estudiant idiomes, com la majoria dels professionals: francès, anglès… Aquí ha estat la primera vegada que tenia l’opció d’aprendre un idioma sense necessitat d’estudiar-lo. Jo no he estudiat mai català. L’he après parlant-lo, llegint-lo i escrivint-lo. És un goig. De fet, de vegades, fins i tot, penso en català. Als meus fills sempre els he parlat en català. Ara, quan vaig a Cuba, he de pensar una mica, perquè el castellà que em surt és el d’aquí, que és diferent del de Cuba. A més, hi ha coses que em surten en català.

Participes activament en la vida cultural de Manresa. Com es viu això a la consulta?

La majoria dels pacients que tinc a l’atenció primària són gent gran i segueixen molt el Canal Taronja [el canal de televisió de la Catalunya Central]. Jo hi vaig molt a parlar sobre els esdeveniments que organitzem i també col·laboro amb ells en temes de medicina, de la universitat… A la consulta, sovint em diuen que m’han vist a la televisió. Alguns se sorprenen de què sigui escriptora i d’altres s’han comprat alguna de les meves novel·les. A la gent li agrada conèixer la persona que té al davant. Aquest últim Sant Jordi va ser molt maco perquè vaig estar en una parada a Manresa i a Barcelona. I, a Manresa, em trobava els alumnes de la universitat, els amics, els amics dels meus fills i els pacients que s’apropaven a saludar-me.