“Hi ha dues fonts principals per obtenir vitamina D: la principal és per l’exposició moderada a la llum del sol, a través de la pell, i l’altra, amb aliments com ara productes lactis, ous o peix blau”

“Circulen moltes modes amb el tema de la suplementació. La vitamina D n’és un clàssic, igual que el magnesi, el col·lagen o la creatinina. El problema és que pot haver-hi una absorció massa elevada i un risc de toxicitat”

“No hem de prendre medicaments que no fan falta. I, sempre, davant del dubte, ho hem de consultar al nostre professional de referència perquè ens orienti i vegi si realment hi ha una indicació”

Jordi Mestres (Reus, 1980) és metge de família al Centre d’Atenció Primària Sanllehy de Barcelona i membre de la Junta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC). Mestres ens parla de l’efecte de la vitamina D al nostre organisme i dels problemes que pot provocar-ne un dèficit. Alhora, aclareix també que, actualment, existeix una certa “moda” al voltant del consum injustificat de suplements d’aquesta vitamina.

Què ens aporta la vitamina D i com l’obté el nostre organisme?

Parlem d’una vitamina i, per tant, d’un nutrient. La principal funció de la vitamina D és, entre d’altres, intervenir en el metabolisme dels ossos, donant-los una bona salut. També se li han donat atribucions en immunitat, antiinflamatòries, en temes de memòria, etc. Ara bé, el que no està totalment establert és que sigui tan important suplementar-nos amb vitamina D. Hi ha dues fonts principals per obtenir aquesta vitamina D. Una és per acció directa del sol, ja que, a través de la pell, en sintetitzem el precursor, que n’és la forma inactivada, i que el fetge i els ronyons acaben transformant en la vitamina D. Per altra banda, hi ha la vitamina D que incorporem a partir de la dieta, bàsicament, a través de productes lactis, ous o peix blau. Tot i que l’alimentació és important, la principal font de vitamina D és l’exposició a la llum solar, la qual cosa no vol dir posar-se a prendre el sol a la platja.

Per tant, ens ajuda, sobretot, a tenir una bona salut dels ossos.

Bàsicament, sí. Ens ajuda a fixar el calci i el fòsfor de la dieta i això fa que els ossos, que són estructures vives i complexes, estiguin sans, tinguin l’estructura que han de tenir i siguin resistents. Ara bé, els ossos tampoc poden ser excessivament durs, perquè llavors esdevenen massa fràgils. Així doncs, cal un equilibri i, d’això, el cos humà en sap moltíssim.

Si busquem a Google “dèficit de vitamina D”, sembla que almenys la meitat de la població adulta n’estigui afectada. Aquesta manca de vitamina D tan generalitzada és una realitat o més aviat som davant d’una moda?

Hi ha moltes modes i, amb el tema de la suplementació, n’hi ha de molts tipus. La vitamina D n’és un clàssic, com també ho és el magnesi o el col·lagen. És cert que a la vitamina D se li han atorgat una sèrie d’atributs, més enllà del tema dels ossos, però ara sembla que la vitamina D ens ho ha de curar tot i que, si en prenem suplements, estarem més sans, més forts i més alegres. I no és ben bé això. Perquè, al final, és un complement. Si ens referim a la població general, hem de recomanar estils de vida basats en una dieta saludable i amb exposició a la llum del sol. Això, bàsicament, vol dir socialitzar a l’exterior. Portem una vida que ens fa estar molt tancats i molt productius i hauríem de socialitzar més al carrer. Som mediterranis. Ens ha de tocar la llum del sol. Amb deu minuts, dos o tres cops a la setmana, és suficient. Insisteixo: no parlem d’estirar-se al sol a la platja a l’estiu.

Seguim buscant a Google: fins i tot ens trobem missatges que relacionen el dèficit de vitamina D amb un excés d’ús de protectors solars. Els dermatòlegs se’n deuen fer creus.

De fet, vaig sentir un dermatòleg recentment que deia que l’important no és la quantitat de crema amb protecció solar que ens posem, sinó canviar els hàbits d’exposició. Perquè no cal anar a les 12 del migdia a prendre el sol, hem d’intentar ser una mica coherents. Òbviament que ens hem de protegir, però no es tracta de posar-nos més crema, sinó de modificar els hàbits. Fins i tot en èpoques d’hivern, podem gaudir d’aquests 10 minuts d’exposició al sol, fent un cafè a una terrassa, passejant pel carrer o asseguts en un banc. No cal fer res extraordinari. Només es tracta de fer una mica de vida a l’exterior.

Així doncs, quan podem parlar d’un dèficit real de vitamina D?

Hi ha situacions que ens poden orientar i indicar que una persona pot patir un dèficit de vitamina D i que, per tant, cal tractar-ho per prevenir els problemes que se’n poden derivar. Per una banda, hi ha persones que no tenen prou exposició a la llum solar: per exemple, persones que estan en residències. Aquestes persones, a més, tenen un problema afegit, perquè tenen una pell més envellida i, per tant, la capacitat de sintetitzar el precursor de vitamina D no és tan eficient. És important que aquestes persones grans no estiguin sempre tancades a casa o en una residència i que tinguin una mínima exposició solar. D’altra banda, també hi ha persones que segueixen tractaments prolongats amb determinats tipus de medicaments i a les quals els hem de controlar la vitamina D. Un exemple són els tractaments amb cortisona. Si són molt llargs, pot produir-se un dèficit de vitamina D i, per tant, s’haurà d’actuar. Això també es veu en persones que tenen malalties greus o cròniques del ronyó o del fetge, que és on es metabolitza la vitamina D activa. Per exemple, amb una cirrosi de fetge, pot ser que el fetge no fabriqui la vitamina D. En persones amb pell molt fosca, també pot haver-n’hi algun problema d’absorció, perquè és un tipus de pell que no produeix tan fàcilment aquest precursor de la vitamina D. I, després, hi ha algunes sospites, amb la menopausa precoç, en què a vegades s’ha de mirar per una qüestió de metabolització. També davant d’una fractura que no quadra amb el mecanisme d’acció. Si algú pateix un cop molt fort, és lògic que pugui tenir una fractura, però si una persona jove es fa una fractura amb una caiguda de poca importància, ho hem de mirar perquè hi podria haver un dèficit de vitamina D que caldrà tractar i veure si hi ha una osteoporosi i els ossos es tornen fràgils.

En cap cas, doncs, la detecció d’un possible dèficit de vitamina D ha de ser generalitzada per sistema?

No, justament hi ha una revisió de l’any passat de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (AQUAS) que diu que no es recomana fer una detecció generalitzada o sistemàtica en el cas de la vitamina D. Els estudis no conclouen que sigui bo ni dolent. El que sí que indiquen és que, quan es determina un nivell baix de vitamina D en una persona que no en té cap factor de risc, cal valorar abans de suplementar. Si ens ho mirem, per exemple, a l’hivern, amb una persona aleatòria que no tingui cap factor de risc, és normal que la vitamina D estigui una mica més baixa, perquè tenim menys exposició al sol. Si ens ho mirem a l’agost, probablement, estarà més alta. Per tant, el nivell de vitamina D va variant al llarg de l’any. Així doncs, hem de vigilar, perquè una persona sense factors de risc pot tenir una analítica de vitamina D baixa al mes de febrer. I què fem? Suplementem o no? La recomanació és no mirar-ho, perquè, la veritat és que els nivells de laboratori estan una mica en dubte i, a la llarga, probablement, caldrà augmentar aquests valors.

Per tant, aquests valors de laboratori estan en revisió i no hi ha massa consens encara?

Efectivament, s’haurien de revisar perquè surten moltes analítiques de vitamina D baixes en persones que, a priori, no tenen cap símptoma de res. En aquests casos, podem preguntar si tenen o no una exposició al sol o si prenen aliments rics en vitamina D. El problema de suplementar és que, amb la suplementació per via oral, que es fa mitjançant pastilles o líquids, a vegades pot haver-hi una absorció massa incrementada de vitamina D i pot produir-se un risc de toxicitat. Per tant, s’ha de vigilar.

Per què hi ha més tendència a prendre suplements en lloc de començar a fer una bona dieta i tenir una exposició al sol controlada?

Perquè prendre una pastilla o beure’s un líquid és més fàcil i més ràpid. El que no hem de fer és fer-nos sentir malalts quan no ho estem. No hem de prendre medicaments que no fan falta. I, sempre, davant del dubte, hem de consultar al nostre professional de referència perquè ens orienti i vegi si realment hi ha una indicació o no. L’AQUAS va fer un estudi el 2023 i va observar que es van fer 260.000 determinacions de vitamina D a tot Catalunya que, a priori, no feien falta. En medicina sempre diem que, si no saps el que busques, no sabràs el que trobes i, per tant, si demanes una cosa i no saps ben bé per què l’estàs demanant, corres el risc d’acabar suplementant una cosa innecessàriament.

Més enllà de la vitamina D, us trobeu sovint amb aquest tipus de modes o tendències? Abans esmentaves el magnesi, per exemple.

Sí i no saps ben bé d’on surten, si de Tiktok, Instagram o d’un famós, però sí. La vitamina D n’és un clàssic. El magnesi, de tant en tant, es va posant de moda. I també ens pregunten molt per la creatinina. Les proteïnes també estan molt de moda i ara sembla que tothom ha de prendre productes hiperproteics. Estem veient problemes renals en persones que prenen massa proteïna, més de la que realment necessiten. Per tant, hem de vigilar molt amb aquestes suplementacions, perquè, en general, no hi ha una recomanació per a la població de fer cap suplementació. S’ha d’individualitzar. Tothom vol fer coses per estar bé, però l’origen d’estar bé ja el sabem: és el model biopsicosocial clàssic, que és un bon estil de vida i relacions socials. Tenim la sort de viure en un entorn que és relativament segur. Hem de tenir més en compte això i no prendre’ns alguna cosa per sentir-nos millor si realment no ens fa falta.