“El biaix de sexe és un problema científic i objectiu. Si no ho tenim en compte, ho estem fent malament”

“Les dones tenim factors de risc que no estan gens estudiats i que no es tenen gens en compte a les guies clíniques. Complicacions de l’embaràs, com la preeclàmpsia o una diabetis gestacional, per exemple, poden ser, a la llarga, factors de risc cardiovascular”

“Estem intentant canviar les coses, però això vol dir reescriure tota la Medicina. Cal reescriure molts capítols de llibres i molts articles”

Ets una exagerada (Raig verd, 2024) és el títol del llibre que la metgessa internista Blanca Coll-Vinent (Barcelona, 1965) ha dirigit amb la periodista especialitzada en violències masclistes Isabel Muntané i que porta el subtítol explicatiu Biaix de gènere i sexe en salut. Als diferents capítols, hi trobem testimonis de pacients que s’han vist afectades pels efectes d’una medicina tradicionalment basada en models masculins i textos amb informació clínica i reflexions elaborats per professionals de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol i l’Hospital Clínic Barcelona. Blanca Coll-Vinent és adjunta al Servei d’Urgències de l’Hospital Clínic, on va crear i encara coordina la comissió clínica de sexe i gènere en salut. Ha visitat el pòdcast Hipòcrates en pijama per posar sobre la taula com aquest biaix obliga a replantejar la Medicina des d’una òptica més àmplia i diversa.

El punt inicial d’aquest llibre és que el biaix de gènere i sexe no el trobem només en el tractament de malalties, sinó que comença ja molt abans: en la recerca i en el diagnòstic…

Existeix des de sempre. Dones i homes són diferents. Això és obvi en la societat i, per tant, en la salut i en la malaltia també ho és. En el cas de les malalties, això s’ha de tenir en compte des del principi: des de la manifestació clínica, l’evolució, la resposta al tractament o la vivència que en té cada persona… Tot això sempre està influenciat pel sexe i el gènere. Evidentment, per atacar aquest biaix o per resoldre’l, s’ha de començar des de la recerca. No podrem tractar bé, si abans no ho hem investigat bé. Si no hi ha bon coneixement, no hi ha un bon tractament ni un bon maneig de la malaltia. Fins ara la recerca s’ha fet molt d’acord amb un model únic, fonamentalment androgènic, predominantment masculí, blanc, de mitjana edat i benestant. Les dones n’han quedat apartades i això fa que en desconeguem moltes coses. El problema és que s’estudia amb aquest model únic i es posa les dones al mateix sac, quan és evident que som diferents. Ara estem començant a conèixer les diferències i el mal que hem fet fins pel fet de no haver estudiat models diversos. Hi ha molt desconeixement de moltes malalties i això perjudica, sobretot, les dones, perquè n’han estat les més excloses, però també els homes.

De fet, al llibre, hi apareixen testimonis de dones que han patit diferents malalties i que, d’alguna manera o altra, han patit els efectes d’una perspectiva esbiaixada de la medicina… Però hi heu inclòs els testimonis també de dos homes…

No tenir en compte la perspectiva de sexe i gènere en salut, és a dir, no tenir en compte aquestes diferències, pot arribar a tenir efectes molt perjudicials i, fins i tot, la mort. Als homes, en general, els passa menys, però, en el cas d’algunes malalties on hi ha predomini de pacients dones, ells també han estat molt perjudicats. Per exemple, en l’anorèxia nerviosa, en el càncer de mama -dos dels casos que hem tractat al llibre- o en l’osteoporosi. En aquestes patologies, els homes estan menys estudiats i els tractaments, moltes vegades, es fan a partir d’estudis fets amb dones i, per tant, els hauríem d’agafar una mica amb pinces. Voldria fer un incís! Voldria agrair a totes les malaltes i malalts i a tots els metges i metgesses que han participat en el llibre.

El fet d’incloure aquests dos testimonis d’homes, que també han patit el biaix de sexe, és una manera de visualitzar que això no es pot reduir a un tema ideològic, sinó que és quelcom objectiu?

El biaix de sexe és un problema científic i objectiu. Si no tenim en compte el sexe, ho estem fent malament. Igual que si no tenim en compte l’edat o altres característiques dels pacients, com els problemes renals o la diabetis. És importantíssim. Per exemple, en el cas del noi jove diagnosticat d’anorèxia que apareix al llibre, veiem que el model que tenim nosaltres d’aquest trastorn es basa en una noia jove, extremadament prima, que no menja… i resulta que, en el cas dels homes, el patró és diferent. Normalment, parlem d’una persona musculosa, que fa un exercici extrem i que vol estar extremadament forta, i no tant d’una persona que deixa de menjar. Per tant, és un patró diferent i això fa que passin molt més desapercebuts.

Un dels principals problemes del biaix de gènere i de sexe en salut és, a més del correcte ajustament dels tractaments, que el diagnòstic i la detecció es faci a temps, doncs?

Això ha passat gairebé en tots els casos que hem recollit al llibre. El primer cas, per exemple, és el d’una isquèmia coronària. Es tracta d’una noia jove que té un problema d’angina de pit i d’infart. No se li va detectar perquè ningú no va pensar que una jove tindria un problema coronari. És una malaltia que sempre s’ha atribuït a homes fumadors de mitjana edat. Els factors de risc de cardiopatia isquèmica clàssics són la hipertensió, el colesterol, l’obesitat, el tabac… però, en una noia jove, ningú no hi pensaria. Aquí vull explicar que les dones tenim altres factors de risc que no estan gens estudiats i, sobretot, que no es tenen gens en compte en les guies clíniques. Per exemple, les complicacions de l’embaràs com la preeclàmpsia o una diabetis gestacional poden ser, a la llarga, factors de risc cardiovascular. Això mai no es té en compte, ni a les escales de risc ni a les guies. Pràcticament enlloc.

Al llibre també hi ha diversos testimonis de l’àmbit de la salut mental.

N’hi ha un sobre l’espectre autista. Habitualment, tenim la imatge d’un nen que es comunica molt poc o que fins i tot presenta un retard mental. Però, en les dones, el patró és molt diferent. Moltes vegades l’autisme es dona en dones especialment intel·ligents, sobretot amb altes capacitats, que són capaces d’imitar les conductes que fa la gent en el seu entorn i això fa que el seu problema passi desapercebut. Es diagnostiquen molt més tard i s’ho poden passar molt malament. També pot passar que siguin diagnosticades d’altres trastorns i que no s’arribi a un correcte diagnòstic i tractament. Una altra cosa important en relació amb la salut mental és el fet que les dones estan sobrediagnosticades d’ansietat i depressió quan el seu problema no ens encaixa amb el que nosaltres hem estudiat. De vegades ho atribuïm a ansietat o depressió, quan, en realitat, tenen un altre problema. Pots tenir ansietat i, a més a més, tenir un infart o un càncer. En les dones, aquest problema de sobrediagnòstic o de sobretractament és molt més gran i molt més greu.

Ha canviat alguna cosa en els últims anys? Cada cop hi ha més dones en la professió mèdica i en els equips de recerca. Han pogut aportar perspectiva de sexe i gènere?

Ha canviat molt poc, però si no hi hagués tantes dones ara en la recerca o en la medicina, probablement, no hauria canviat gens. Estem intentant canviar les coses, però això vol dir reescriure tota la Medicina. S’han de reescriure els capítols de llibres, s’han de reescriure molts articles i molts fàrmacs s’han de redosificar. És evident que un home i una dona no necessiten les mateixes dosis de medicaments perquè els seus metabolismes són diferents. Els efectes tòxics i curatius no són els mateixos. S’ha de fer moltíssima feina i s’ha de començar des de l’arrel: des de l’ensenyament de la Medicina; les guies clíniques, la recerca (que és imprescindible), les beques que es donen i les persones que les avaluen… S’ha d’incidir en allò que s’exigeix a les companyies farmacèutiques… És una situació molt grossa i s’està començant a canviar, però si no s’hi posen recursos i mitjans i si no hi ha un mica de canvi de paradigma, no ho aconseguirem.

En els assajos clínics de fàrmacs tradicionalment hi ha hagut criteris que excloïen les dones per provar-ne la seguretat i l’efectivitat. Estem en el mateix punt?

Estem una miqueta millor. Ara s’hi inclouen més dones, però, per exemple, és molt freqüent que s’excloguin les embarassades. Hi ha el problema de no fer mal al fetus i per això se les exclou. Això fa que, de les embarassades, en sapiguem molt poc, així com de les dones amb possibilitats de quedar-se embarassades, que, moltes vegades, també queden fora dels estudis, ja que, perquè no es quedin embarassades haurien de complir una sèrie de condicions, amb tractaments anticonceptius, assegurances, etc. Això és tan difícil d’assumir que molts estudis exclouen directament les dones en edat gestacional, un període que va dels 17 als 50 anys. És a dir, hi ha un grup molt nombrós de dones de les quals no en sabem res. Només les dones en edat postmenopàusica entren als estudis i no són representatives de tota la població femenina. Això s’ha d’esmenar perquè estem fent uns tractaments o uns diagnòstics que només representen una part de la població. Això val sobretot per a la població femenina, però es podria fer extensiu altres ètnies, altres classes socials, etc.

Els biaixos no només són per raó de sexe, quins altres són freqüents?

Per edat, per exemple. Moltes vegades la gent gran també queda exclosa dels estudis. I els nens, si no són estudis pediàtrics, també. Però, sobretot, el biaix està en les dones, específicament en les dones en edat gestacional, en embarassades o en determinats grups de dones que no s’estudien. Moltes vegades les persones amb un nivell sociocultural més baix també en queden excloses. Si vas sumant: dona, nivell sociocultural baix, edat avançada… hi ha un perfil de persones que no s’està estudiant pràcticament i, per tant, se’ls hi estan aplicant tractaments una mica de manera aleatòria.

S’han de remoure les arrels a partir de les quals s’ha construït la Medicina al llarg d’aquests segles, però veieu un canvi d’actitud entre els professionals?

El problema fonamentalment no és d’insensibilitat, sinó de desconeixement. Moltes vegades quan ho expliquem ens trobem que hi ha una sorpresa. Normalment, és ben rebut. No és un problema d’ideologia, encara que, vulguis o no, [la reivindicació] forma part del feminisme. En realitat és un problema de ciència, és un problema objectiu. Per fer bé les coses i personalitzar la medicina, hem de tenir en compte totes les característiques de totes les persones. Tothom ho entén molt bé, però a l’hora de fer recerca, és difícil que ho apliquin. Per això hem d’anar insistint. Hi ha companys que ja estan començant a canviar la seva recerca. Comença a haver-hi un canvi i jo crec que ja no hi ha marxa enrere, la veritat.