“Continuo sentint papallones a l’estómac quan toco per a algú. Estic més còmode fent de metge. Sempre he tingut una mica de por escènica, però la gestiono”

“La música és una part molt important de la meva vida i un contrapunt a la meva professió, que és vocacional”

“Els metges acostumem a ser enormement exigents. Això ens pot generar algun problema i necessitem tenir alguna altra cosa bonica a la qual aferrar-nos”

José Luis Vallina (París, 1971) és metge de família al CAP Olivella, al Garraf i és també un gran aficionat a la música. Toca el violí des dels tres anys i en fa tres que ha començat a provar la guitarra. Considera que el procés d’aprenentatge per arribar a tocar un instrument té molts beneficis i, per ell, és vital tenir una afició com aquesta quan un es dedica a una professió tan exigent i absorbent com la medicina.

Ets aficionat a la música, però, concretament, t’agrada tocar el violí. Com va començar aquesta afició?

La meva afició per la música va començar des que era molt petit. Els meus pares sempre han tingut un interès musical i a mi i al meu germà ens van inscriure al conservatori. Toco el violí des dels tres anys.

Per què el violí i no un altre instrument?

Doncs, la veritat, és que no ho sé. Suposo que per casualitat. Al principi, recordo que, al conservatori, el que fèiem era jugar i tocar tambors i xilòfons. Després vam començar a tocar la flauta. Crec que quan tenia sis anys ens van proposar triar els instruments que ens agradessin més i jo vaig decantar-me pel violí. Segurament em va fer gràcia o em va enamorar la forma que té, la posició… Veure tocar els violinistes em va seduir.

En quins moments pots tocar el violí i quant de temps hi dediques?

Depèn. Com a mínim dues o tres hores a la setmana. Algunes setmanes, quan tinc algun concert, toco més estona.

En quins contextos toques?

A banda del violí, sempre havia volgut tocar la guitarra i fa uns tres anys me’n vaig apuntar a classes. En un moment donat, el meu professor de guitarra necessitava un violinista per fer un concert de guitarra clàssica i violí i vaig començar a tocar amb ell. A partir d’aquell moment, vaig reprendre una mica la dinàmica de tocar als escenaris. També he tocat en algun casament, com, per exemple, el d’una resident que es va casar a Montserrat, o en algun acte al Col·legi de Metges de Barcelona. Recordo un acte, just després de la pandèmia, on es volia recordar els companys que ens havien deixat i vaig tocar el Cant dels Ocells. Per altra banda, al CAP on treballo he coincidit amb una companya que toca el violoncel i toquem nadales al concert de Nadal del centre o en algun acte de la Gerència d’Atenció Primària a Vilanova i la Geltrú o a Vilafranca del Penedès. Sempre és reconfortant trobar-te amb algun company que fa alguna cosa més enllà de la medicina. És divertit i bonic i, a més a més, diuen que no ho fem malament.

Com descriuries la teva música?

No soc compositor, sinó intèrpret, és a dir, a partir de partitures, interpreto obres ja tancades per un compositor musical. Últimament, d’ençà que he començat a tocar juntament amb el meu professor de guitarra, toco un estil de música més modern, música pop, rock i blues. És un tipus de música molt més obert, que dona peu a la improvisació.

Per a tu, la música és una afició. Hauria estat complicat guanyar-se la vida amb la música?

Sense cap mena de dubte. Si parlem concretament del violí, hi ha diversos tipus de músics. Els meus companys, que són violinistes clàssics, es guanyen la vida tocant en una orquestra i ensenyant. Em sembla que és força semblant al que fem els metges, que, a banda d’exercir la professió, tenim una actitud molt docent, ja que contínuament donem classes als nostres residents. Per altra banda, en contraposició als músics clàssics, hi ha els moderns, que es dediquen a fer concerts. En aquest cas, crec que és més complicat guanyar-se la vida, perquè és un món bastant complicat i competitiu, i els que s’hi dediquen acostumen a tenir altres professions.

Fins a quin punt creus que és important tenir una afició com la música quan s’és metge?

Per mi és fonamental. És un contrapunt, crec que tots els metges i tot el personal sanitari som enormement vocacionals. Jo he volgut ser metge des de sempre i suposo que tots els meus companys, també. Ser metge suposa un sacrifici molt gran pel que fa al temps o als diners. El grau en Medicina és una carrera de sis anys i, quan acabes, has de fer el MIR. Estàs estudiant sempre i t’esforces moltíssim, però els teus dies tenen 24 hores, com els de tothom. Al final, et dediques a dormir i a treballar i, amb la resta del temps, has de fer alguna altra cosa que et permeti no estar completament abocat a la feina. Malgrat que ens encanta la medicina, és necessari fer alguna altra cosa que t’enriqueixi. Jo ho he trobat en la música, perquè ho he tingut des de ben petit, però hi ha companys que tenen múltiples aficions. La música és una part important de la meva vida i un contrapunt per a la meva professió.

La música funciona com un element alliberador, doncs?

Sigui quina sigui l’especialitat a la qual et dediques, la medicina és una professió d’enorme responsabilitat, importància social i pressió. En bona part, és una pressió autoimposada, ja que nosaltres mateixos som enormement exigents. Això pot generar algun problema i necessitem tenir alguna altra cosa raonable i bonica a la qual aferrar-nos. De vegades he reflexionat sobre el fenomen del burnout o desgast professional, perquè malgrat que la medicina és una professió vocacional, a la vegada, hi ha metges que estan cremats. En el meu cas, no tinc aquesta sensació i potser té a veure amb la música.

On estàs més còmode, exercint de metge o tocant el violí?

Estic més còmode fent de metge. Sempre he tingut por escènica, però ho gestiono. No és que estigui incòmode tocant, però continuo sentint papallones a l’estómac quan toco per a algú. A casa meva o assajant amb amics, m’hi sento més còmode.

Hi ha diferents estudis que afirmen que la música és bona per a la salut. Hi estaries d’acord?

Hi ha múltiples estudis relacionats amb l’educació dels nens i nenes i la manera com madura el cervell que demostren els beneficis dels escacs, la pintura o la música, per exemple. És una forma d’expressió enormement rica que t’ajuda a cultivar coses que són importants. T’ajuda a ser sistemàtic i tenaç i t’ensenya que l’esforç és necessari i té els seus fruits. Es tracta de buscar l’instrument que et vagi bé amb les teves aptituds i, després, estudiar, esforçar-te, practicar i equivocar-te moltes vegades. L’aprenentatge de tocar un instrument musical és molt enriquidor. A través de la música aprenem coses que, d’altra manera, seria més complicat. Segurament passa el mateix si et dediques a un esport, ja que comporta perseverança, esforç, tenacitat, compromís, etc.

Quin paper creus que pot tenir aquesta afició a la música quan arribi el moment de la jubilació?

Quan et jubiles, tot allò que forma part de la teva vida professional, pel que has apostat tant i pel que tant t’has esforçat, d’alguna manera, s’acaba. Encara ets metge, però no és el mateix. I què fas amb la teva vida si no tens res més? Fa uns mesos vaig anar a veure un concert de l’Orquestra del Col·legi de Metges de Barcelona i vaig quedar meravellat de com tocaven alguns metges jubilats. És molt bonic, perquè veus que tenen alguna cosa enormement il·lusionant i important en un moment que podria arribar a ser de dol, perquè hi ha gent que es jubila i s’ho passa molt malament.