“Un metge que fa esport és un metge que hi creu i que el recomanarà als seus pacients”

“Quan em vaig treure el MIR i vaig veure les opcions que hi havia, em vaig adonar que podia posar en pràctica les meves dues passions: la medicina i l’esport”

“Als 60 anys, m’he retrobat amb el tennis i amb gent que competia amb mi fa anys, la qual cosa em fa molta il·lusió. A més, he afegit un nou esport a la meva vida: la natació en aigües obertes”

Montserrat Bellver (Barcelona, 1964) és metgessa de l’esport i treballa com a responsable dels serveis mèdics del Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Consorci Sanitari de Terrassa. L’estiu de 2024 va estar present als Jocs Olímpics de París amb el Comitè Olímpic Espanyol. Parlem amb ella sobre com ha estat aquesta experiència i sobre la seva vinculació professional, però també personal, amb l’esport.

Com has acabat formant part del Comitè Olímpic Espanyol?

Suposo que em van trucar per proposar-me anar amb ells als Jocs per la meva experiència com a metgessa de l’esport i, sobretot, de l’alt nivell. El Comitè Olímpic Espanyol té una comissió mèdica que decideix els metges que aniran als JJOO i jo ja col·laborava amb el Comitè en diferents temes d’alt rendiment. Per exemple, soc docent del màster d’alt rendiment esportiu que organitza i també formo part de la Comissió de Maternitat i Esport del mateix Comitè. De fet, ja vaig treballar amb ells als Jocs de Tòquio, que es van celebrar després de la pandèmia i que van ser una mica atípics.

Quins condicionants van marcar els Jocs de Tòquio?

S’havia de portar un control molt exhaustiu de les infeccions per Covid i dels contagis de tots els atletes. En aquella època jo havia portat tot el control de la pandèmia al CAR i, d’alguna manera, ens vam convertir en centre de referència, perquè semblava que els esportistes aquí no s’infectaven, així que molts venien a fer el preentrenament abans dels Jocs de Tòquio. La veritat és que ho podia controlar de la millor manera possible gràcies al fet que el nostre departament depèn d’un hospital, el Consorci Sanitari de Terrassa, i tenia tot el seu assessorament mèdic per controlar i gestionar la pandèmia aquí. També gràcies al doctor Antoni Trilla, que em va ajudar molt a l’hora de fer aquest control i que, a més a més, ha sigut el meu director de tesi. Crec que, a part de la meva trajectòria com a metgessa de l’esport, aquest va ser el motiu principal pel qual el Comitè em va demanar si podia col·laborar amb ells a Tòquio i, més tard, a París.

Quina és la funció d’un metge dins el Comitè Olímpic?

Som un equip de metges amb un metge cap, que és el que dirigeix la part sanitària del Comitè Olímpic. També hi ha fisioterapeutes, un podòleg i un psicòleg. Principalment, ens encarreguem de qualsevol problema de salut que puguin tenir els membres de la delegació espanyola als Jocs. Sobretot els esportistes, però si hi ha algun altre membre que requereix la nostra visita o assessorament, també l’hi donem.

Com és el dia a dia del vostre equip en uns Jocs?

El que fem en un dia normal dels Jocs Olímpics és revisar el calendari de totes les competicions dels nostres esportistes i, en els esports que disposen de menys suport mèdic o que no porten metge amb la seva delegació, se n’hi va algun de nosaltres durant la competició, per si es presentés algun problema mèdic. Si han tingut alguna lesió o alguna malaltia durant la competició, els esportistes poden venir a una policlínica petiteta que tenim dins de l’edifici de la delegació espanyola i allà els donem assistència. Nosaltres portem la nostra medicació i els nostres aparells, tant de fisioteràpia com de medicina. Ens emportem un ecògraf, perquè per als metges de l’esport aquesta eina és com el nostre fonendoscopi. L’utilitzem molt, ja que el 70% d’atencions són per lesions músculoesquelètiques i ens ajuda a tenir un primer diagnòstic. Però també podem comptar amb la policlínica que hi ha a la Vila Olímpica i on hi ha les diferents especialitats i el servei de farmàcia, al qual podem anar a buscar alguna medicació, en cas que la nostra delegació no en disposi i sigui algun tractament molt específic. També donem assessorament als esportistes sobre tot allò que prenen perquè no tinguem cap ensurt amb algun positiu en dopatge.

Amb quines situacions mèdiques us vau trobar als JJOO de París?

El que hem tingut són les lesions típiques que es poden veure en esportistes: esquinços de genoll, de turmell, contusions… És la patologia habitual que ens trobem en medecina de l’esport. També hi ha hagut algun tema mèdic: oftalmològic, dermatològic, d’otorrinolaringologia, abdominal…, però res que s’hagi sortit de la normalitat.

Com a metgessa de l’esport, estàs especialitzada en algun esport en concret?

Al CAR tenim un servei d’urgències i veiem tot tipus de casos i esportistes. A banda, al CAR cada metge visita els seus equips i s’especialitza més en algun tipus de patologia. Jo, normalment, porto més esports d’aigua i he portat l’Equip de Natació Sincronitzada des que vaig entrar-hi.

El fet que t’hagis dedicat més a esports d’aigua té a veure amb alguna motivació personal?

No, la veritat és que no hi té res a veure. El que passa és que han sigut esports als quals després m’he aficionat i que m’agraden. Potser més que l’esport, de vegades, el que compta són les persones, i natació sincronitzada és un equip que he vist créixer. Per això em feia especial il·lusió anar als Jocs de París, perquè és un equip que, tècnicament, ha evolucionat molt. El fet és que van guanyar-hi una medalla de bronze i jo tenia moltes ganes de viure-ho, de poder-les ajudar fins al final en l’àmbit mèdic si ho necessitaven. Mai he practicat natació sincronitzada. Actualment nedo en aigües obertes, però, la veritat és que no vinc del món de la natació, vinc del món del tennis.

Sempre has practicat esport, però?

Sí, he fet tennis des de petita, des dels vuit anys. Vaig jugar en l’àmbit competitiu a escala local, a escala catalana i en algun campionat d’Espanya. Quan vaig començar a estudiar Medicina ho vaig deixar i, des de llavors, he practicat altres esports: he corregut mitges maratons i maratons i he competit en pàdel, però també a escala local. Ara, amb 60 anys, he tornat al tennis i jugo en un equip de veteranes. M’he retrobat amb el meu esport i m’estic trobant gent que competia amb mi, la qual cosa em fa molta il·lusió. I, a part, he afegit un nou esport a la meva vida, que és la natació en aigües obertes, que m’agrada molt. Els meus nedadors s’hi ha aficionat molt, em segueixen i, fins i tot, m’han deixat el neoprè perquè pugui practicar. La veritat és que és molt gratificant fer esport. Em sento molt bé de salut, física i mentalment. Ho recomano sempre com un hàbit o estil de vida.

A part de dedicar-te a la medicina de l’esport, està clar que prediques també amb l’exemple. Fins a quin punt creus que és important que els metges practiquin esport?

És importantíssim, perquè un metge que fa esport és un metge que hi creu, que li veu els beneficis i que després el recomanarà als seus pacients. De fet, des de fa molt de temps, i gràcies al fet que el CAR depèn d’un hospital, tenim diferents programes específics de prescripció d’esport en malalties, per exemple, en malalts oncològics, que són amb els que més treballo a l’Hospital de Terrassa. També en malalts cardíacs; a pediatria, lligats a l’obesitat infantil, en salut mental… És a dir, a l’hospital, tenim diferents programes perquè els pacients practiquin esport. I no només els pacients, perquè, de fet, tenim un programa hospitalari perquè tothom pugui practicar esport. És importantíssim que el metge hi cregui. Al Col·legi de Metges de Barcelona, cada any s’organitzen els Medijocs, en els quals també hi col·laboro. Sempre compten amb la cursa atlètica i la caminada. I hi ha hagut anys en els quals hi ha hagut més esports, altres menys, però sempre s’intenta que els col·legiats s’apuntin a alguna modalitat. Després, culminem amb un simpòsium, on tractem temes concrets, sempre insistint en el missatge dels beneficis de l’esport i del fet que els metges el prescriguin als pacients. En aquest sentit, agraeixo que el Col·legi sigui un lloc on sempre podem disposar d’un altaveu per poder fer promoció i prescripció de l’activitat física, perquè els metges d’altres especialitats en vegin la utilitat i ho puguin recomanar als seus pacients.

Tornant als Jocs Olímpics… Com ha estat l’experiència per a tu en l’àmbit personal?

Molt enriquidora. És molt enriquidor poder formar part d’un equip de grans professionals, amb els quals m’he sentit molt bé i molt ben acollida, i en el qual hem col·laborat tant metges com fisioterapeutes. També ho és poder veure de primera mà tots els esportistes de la nostra delegació i internacionals. Uns Jocs Olímpics permeten compartir amb altres professionals d’altres països les nostres jornades mèdiques i veure altres realitats diferents de les nostres. Els Jocs són un moment on tots ens ajuntem, vinguem d’on vinguem, siguem el que siguem, i compartim i fem equip perquè els esportistes puguin guanyar aquestes medalles que han estat lluitant durant tant de temps. I, si nosaltres hi podem col·laborar amb el nostre granet de sorra, és fantàstic. Per mi, han sigut uns Jocs molt macos. Jo havia viscut els de Barcelona, però era una estudiant, era voluntària i em va tocar estar al Velòdrom i algun dia, a l’Estadi Olímpic, però era molt joveneta. Ara, els he pogut viure des de la maduresa i apreciar realment tot el que són. Els altres Jocs que vaig viure van ser els de Tòquio. Era un moment de pandèmia en el qual no hi havia públic, no veies com la gent ho vivia, com vibrava tothom. I era una mica trist competir d’aquesta manera. Cada dia amb controls de PCRs, de saliva, patint perquè ningú s’infectés, perquè tothom pogués competir… Van ser diferents. Els de París han estat uns Jocs amb tot l’esplendor, en un context de normalitat, i una experiència molt més enriquidora.

Deu ser gratificant haver ajudat un esportista amb alguna lesió o algun problema de salut i després veure com es recupera i acaba classificant-se bé o, fins i tot, guanyant.

La veritat és que sí. Durant l’any hi ha lesions i n’hi ha moltes, i més quan s’acosten els Jocs o els Mundials, perquè s’entrenen moltíssimes hores per aconseguir l’excel·lència; estan a tocar de la medalla i l’han de lluitar. Certament, hem tingut lesions amb les quals hem patit una miqueta, però, per sort, ens n’hem sortit, així que em dono per satisfeta. Hi va haver un nedador paralímpic que va tenir una ruptura d’un tendó de l’espatlla. Era un supraespinós que necessitava per nedar amb cadira de rodes i per a la seva vida normal. Vuit mesos abans dels Jocs vam decidir operar. No sabíem si hi arribaríem, perquè no només són els Jocs, sinó que abans s’han de fer unes marques mínimes per poder accedir-hi. Ell, en tot moment, va ser molt positiu i molt proactiu en la rehabilitació; va posar-hi tota la voluntat. El vam operar al Consorci Sanitari de Terrassa, va fer la rehabilitació al CAR i va aconseguir la marca mínima per anar-hi. Però no només ha anat als Jocs, sinó que hi ha guanyat una medalla. És un cas molt gratificant.

D’on et ve l’interès per l’esport?

Me’l van fomentar des de casa. El meu pare fa submarinisme, ara ja és gran, però va ser dels primers del Centre de Recuperació i d’Investigacions Submarines (CRIS). De totes maneres, els meus pares no eren especialment esportistes, però ens van fomentar molt l’esport: ens feien jugar a tennis, ens portaven a esquiar quan ells no esquiaven… Tots els germans vam practicar esport, tots n’hem continuat fent i jo, potser, n’he estat la que més. I quan em vaig treure el MIR i vaig veure les opcions que hi havia, em vaig adonar que podia practicar les meves dues passions: la medicina i l’esport, i no vaig dubtar a dedicar-m’hi. Vaig poder-ho fer perquè, en aquella època, hi havia l’especialitat de Medicina de l’Esport. Ara és una especialitat que no tenim i estem lluitant per recuperar-la, ja que pensem que és molt necessària a la nostra societat.