“Durant l’època en què estudiava per a l’examen MIR, em va ajudar molt posar en escena algunes coses que em generaven conflictes”

“Salut pública és la gran desconeguda. Em dona una perspectiva global, social i humanista”

“És molt important tenir una perspectiva molt global per entendre per què passen les coses, per què els pacients són com són i per què, de vegades, no responen com ens agradaria. Tothom té la seva història”

Aina Camps (Corbera de Llobregat, 1996) és resident de segon any de Medicina Preventiva i Salut Pública a l’Hospital Clínic de Barcelona. El teatre sempre l’ha acompanyat, des de petita. Primer, com a actriu i, més endavant, com a eina per treballar amb adolescents i també com a autora i directora. L’any 2022, mentre preparava l’examen MIR va escriure i dirigir Komorebi, una obra introspectiva que la va ajudar a fer més lleugeres les hores d’estudi. Un cop fet l’examen i triada la plaça, va arribar l’hora de l’estrena. Què penseu que li va causar més nervis? Conversem amb aquesta metgessa sobre teatre, sobre el fet d’escriure i també sobre la pressió a la qual estan sotmesos els estudiants de Medicina. Potser “res no és tan important”, com diu Camps.

Des de quan fas teatre i com t’hi vas aproximar?

Faig teatre des dels vuit o nou anys. Vaig començar amb una extraescolar. Ens vam apuntar uns quants i ràpidament em va agradar. Vam començar amb teatre de text, després teatre musical… Més endavant, fins i tot vam arribar a tenir una companyia semi professional durant uns anys! Com a monitora de lleure, vaig començar a fer espectacles de creació amb infants i adolescents. Aquí surten coses molt interessants, perquè l’adolescència és una etapa complicada i pots parlar de molts temes. Aquesta va ser la primera aproximació a fer una miqueta de direcció. Ha estat intermitent, però sempre he estat connectada al teatre.

Què et va portar a escriure Komorebi?

La vaig escriure mentre estudiava per al MIR. Tenia molts temes al cap que em ressonaven i em generaven moltes preguntes. La meva sortida va ser posar-los en escena perquè la gent ho pogués veure i a partir d’aquí s’obrís un debat sobre les relacions humanes, els conflictes que ens trobem a la vida… Va ser la meva escapatòria durant l’època de preparació del MIR, que és difícil. La veritat és que ho vaig poder fer perquè la meva situació era molt privilegiada. Hi ha gent que ha d’estar treballant i estudiant alhora i muntant-s’ho com pot. Jo vaig tenir la sort de poder fer-ho. S’ha de tenir en compte, perquè no tothom pot dedicar el seu temps lliure a coses com aquesta.

Durant l’època en què vas preparar el MIR, a més d’escriure l’obra, també la vas dirigir i estrenar?

La vaig escriure quan preparava l’examen MIR i, just després, vam començar els assajos. Si l’examen va ser al gener, l’estrena va ser al juny. Em va ajudar molt perquè el post examen també és difícil. Passes d’estar ocupat al 100% a, de cop, no tenir res a fer. És una mica xocant.

Parlem de l’obra. De què tracta?

Es diu Komorebi, una paraula japonesa per descriure el primer raig de sol que passa entre les fulles dels arbres. Tracta de dues persones que es troben en un moment de la seva vida molt complicat. És la història de com acaben resolent els seus conflictes interns dins de la relació romàntica que sorgeix entre ells dos. Hi apareixen molts temes: el pes de la maternitat, del gènere, de les relacions familiars, d’amistats. Surten pinzellades de diverses coses que conviden a reflexionar. Aquest n’era l’objectiu.

Quan vas passar més nervis, el dia de la tria de la plaça MIR o el de l’estrena?

El dia de l’estrena. Bé, no exactament! El moment clau va ser quan faltava una setmana per a l’estrena. Era la primera vegada que passàvem l’obra sencera i ens vam adonar que durava dues hores i quaranta minuts. En una setmana vam haver de retallar escenes, canviar transicions… tothom estava desanimat. Va ser terrible! Però va sortir bé! Això em va posar més nerviosa que la tria de la plaça… Però bé, quan de veritat vaig tenir més nervis va ser el dia de l’examen!

Ara estàs fent la residència. El MIR ocupa molt de temps. Tens alguna obra entre mans?

Ara n’hi tinc algunes. No tinc clar si acabaran esdevenint obres de teatre. Escric i ja veurem on acabarà. Potser no és una obra, sinó un relat curt, una poesia… Hi ha cosetes, però encara no sabria dir si serà una altra obra de teatre.

En aquestes coses que estàs escrivint, hi podrem veure el que estàs vivint durant
el MIR?

Al cent per cent. No sé si tothom que escriu fa això, però jo plasmo el que m’està passant en aquell moment i com visc les relacions amb la gent. Crec que es veu claríssimament i això, a vegades, és perillós, perquè acabes explicant coses de tu que freguen una mica la teva intimitat. Però és el que vols escriure. El límit és difícil. A l’obra es veu, surten coses que m’han passat i la gent les pot identificar. Són coses sensibles, de família, de relacions… És complex, però és bonic. Jo recomano a tothom que escrigui. És igual si surt bonic o no tant. Però escriviu, que és terapèutic!

Quins són els neguits que té ara l’Aina com a resident?

Ara mateix, li dono moltes voltes a les iniquitats de la població en general. La iniquitat de molts eixos que operen: gènere, ètnia, nivell socioeconòmic… L’especialitat que faig toca molt la salut pública i tot això és veu molt clarament. D’altra banda, també penso en el tema de la família, com un espai que sovint és violent, molt tancat i on es toleren moltes coses que, en altres espais, no es permeten. Reflexiono sobre com això pot condicionar altres relacions o les nostres vides. És interessant perquè són temes que tots vivim, dels quals s’ha de parlar, però que tendeixen a estar molt silenciats.

Creus que la feina d’escriure i la teva experiència en el teatre et pot ajudar a ser millor metgessa?

Crec que sí. Gran part de la meva especialitat no és assistencial, així que aquesta traducció no es veu tant en la relació amb el pacient, però crec que m’obre la perspectiva i és molt important tenir una perspectiva molt global per entendre per què passen les coses, per què els pacients són com són i per què, de vegades, no responen com ens agradaria. Per comprendre que tothom té la seva història i que hi ha molts factors operant. El meu dia a dia també m’ajuda a escriure. Tot el que convidi a la reflexió és positiu per a la nostra relació amb els pacients, amb els companys i amb la gent en general.

El teatre pot ser positiu per a la professió en conjunt?

Sobretot per fer coses que t’allunyin de l’estrès del dia a dia. La nostra professió és desgastant i ens hi impliquem molt. Només pel fet de fer coses de lleure i divertides, el teatre ja és una activitat interessant. D’altra banda, el teatre com a eina de creació, d’improvisació i de posar-nos en situacions que no viuríem és un porta a l’autodescobriment i a obrir la ment. És molt útil per parar i pensar sobre què faries davant d’una situació en concret, com l’estàs sentint o com l’estàs vivint.

El teatre estaria en l’òrbita de la medicina preventiva?

És molt important la cura i la prevenció. Entendre la salut com quelcom global. No només anem a curar. Analitzem la situació per veure com podem generar salut des d’altres espais. L’art és un espai molt important que ja s’està explorant dins de la salut, però encara ens queda camí.

Què et va motivar a escollir la teva especialitat?

La veritat és que no voldria fer res més. Durant la carrera volia ser hematòloga i quan, després de fer l’examen, vaig veure que havia d’escollir i que vindrien molts anys fent una mateixa cosa em vaig bloquejar. No ho vaig veure gens clar i un amic em va suggerir aquesta especialitat, que és la gran desconeguda. Gràcies a ell ara estic fent això, que em dona una perspectiva global, social i humanista que no es troba en altres llocs. Si no hagués trobat aquesta especialitat, m’atreveixo a dir que potser hauria canviat de professió.

Creus que durant la carrera teniu espai per reflexionar sobre el futur professional?

No. T’ho asseguro. No n’hi ha gens, de temps. És una marató. T’hi fiques i tot és molt ràpid. I no només és ràpid, sinó que tot està estandarditzat. Fas el que et toca i només et plantegen si ets més de mèdiques o quirúrgiques, si vols veure pacients o no… Vas escollir Medicina quan eres quasi adolescent i de cop has transicionat entre la semiadolescència i l’adultesa on has d’escollir el teu futur. I se’t planteja un dilema important. Estaria bé que et preguntessin: “portes tres anys fent això, com et veus?, com et sents? Vols continuar? T’agrada? Ho veus clar?” No passa ni a Medicina ni a enlloc. Hem de tenir aquests espais. La medicina és molt bonica, però comporta això i això. Plantegem-nos-ho. I si t’equivoques o a mig camí no ho veus clar, no passa res. Pots tirar enrere. La vida és molt llarga. Malauradament, hi ha molta pressió.

Què recomanaries als joves que començaran a fer la carrera?

Els diria que res no és tan important. Que ho provin, però que si veuen que no els agrada o volen canviar, que canviïn. Que no passa res. Que la vida és llarguíssima i que tenen temps de provar moltes coses diferents. Hi ha moltes opcions. Venim d’una gran pressió acadèmica. Per entrar a Medicina, hem passat almenys dos anys molt durs, perquè necessites una nota desorbitadament elevada. Vens de la pressió de sentir que has de ser el millor i que si no, ets un fracassat i arribes a un espai on estan les notes més altes dels instituts i encara sents més pressió. I res és tan important. Al final tots acabem! I si acabes i trobes el teu camí està bé, i si ho deixes abans, també està bé. He de dir que jo estic parlant des del privilegi. La família d’on vinc i el lloc on he nascut em donen espai per poder dir “res és tan important”. A través del que he viscut crec que el que escric sempre s’impregna una mica això: “tranquils, que al final les coses són més senzilles del que sembla”.