“Ens pensàvem que els pacients voldrien estar cadascú en una habitació individual, però ens van sorprendre quan ens van dir que ells eren sociables i que volien parlar. No volien estar sols!

“L’espai havia de ser bo i saludable per als malalts, que hi han d’anar a dialitzar-se durant anys, però també ho havia de ser per als professionals que hi treballem cada dia”

“Hem de ser creatius i innovadors: deixar de pensar només en jo com a metge, plantejar-nos què ens agradaria com a pacients i deixar volar una mica la imaginació”

Itziar Navarro (Barcelona, 1979) és la cap del Servei de Nefrologia del Consorci Sanitari Alt Penedès-Garraf (CSAPG). El mes de setembre de 2024, l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès va posar en marxa la nova Unitat de Diàlisi: una superfície de 850 m² amb quatre sales de tractament amb capacitat per a 30 persones, una sala d’entrenaments per a la diàlisi peritoneal i consultes externes. El disseny d’aquest espai s’ha fet tenint en compte l’opinió dels pacients que s’hi estan durant llargues jornades fent diàlisi, dels professionals que hi treballen i d’arquitectes especialitzats en espais sanitaris. A propòsit del disseny de la nova unitat, Navarro ha après molt de la importància dels espais en el benestar dels pacients.

Com és la nova Unitat de Diàlisi de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès? Què fa que sigui diferent en relació amb la concepció de l’espai?

La veritat és que al Servei de Nefrologia n’estem encantats. La unitat és nova i té molta lluminositat. Està situada en un edifici nou que s’ha fet a continuació de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, a Vilafranca. D’una banda, veus les vinyes i, de l’altra, la vila. Tot això dona vida. Vam començar a planificar la unitat fa dos anys i escaig, a iniciativa de la direcció de l’hospital, que ens va proposar aplicar-hi l’experiència del pacient. Però nosaltres vam voler anar un pas més enllà i també vam tenir en compte l’experiència del professional. L’espai havia de ser molt bo i saludable per al malalt que ha d’anar a dialitzar-se tres dies a la setmana durant anys, però també ho havia de ser per a nosaltres, que hi treballem cada dia, de vegades, durant jornades molt llargues. Vam agafar pacients de la Unitat de diàlisi de l’Hospital de Vilanova que eren de la zona de l’Alt Penedès i que serien els futurs usuaris de la nova unitat i vam fer-ne grups per preguntar-los què necessitaven.

Com s’han integrat les visions de tothom: pacients, professionals i arquitectes?

Jo pensava que seria difícil, però els pacients ens van fer una sèrie de demandes molt lògiques que, a més, es podien dur a terme. A Vilanova tenim 24 malalts que comparteixen una sola sala, estan al seu llit o butaca mentre fan la diàlisi. Nosaltres ens pensàvem que voldrien estar cadascú en una habitació individual, però ens van sorprendre quan ens van dir que ells eren sociables i que, potser, una sala amb 25 o 30 persones no la volien, però sí una de 10, perquè volien parlar entre ells. No volien estar sols!

Quines demandes us van fer?

Per exemple, a la unitat de Vilanova, els pacients tenien la típica taula d’habitació d’hospital per posar-hi el menjar. Els pacients s’hi estan quatre hores fent diàlisi i ens van dir que no tenien espai per deixar el seu ordinador, tauleta o llibre. Ens van demanar un armariet per guardar les seves coses. I, efectivament, així ho vam fer. Llavors, un cop vam tenir en compte l’experiència del pacient, vam posar atenció en els professionals i les seves demandes. Per exemple, a Vilanova, tenim el material al costat de la sala, però, per als professionals, és millor que estigui a l’entrada. Amb tot això, vam anar a parlar amb els arquitectes i vam fer una sessió de cocreació entre tots. Els arquitectes es van anotar tots els suggeriments i en una altra reunió ens van ensenyar els plànols amb tot el que havíem demanat.

Posaves abans l’exemple de la lluminositat, que fa que tothom hi estigui més a gust. Hi ha alguna cosa més que destacaries de l’espai?

Tot el material és nou i les màquines de diàlisi són d’última tecnologia. És un espai ample, en una planta baixa on tot està allà mateix. A Vilanova, la sala està en un tercer pis, hi ha dos ascensors, en alguns espais el malalt ha de pujar escales… Aquestes són les grans diferències. També hem aprofitat per fer senyalització. Les portes de les sales de diàlisi són de vidre perquè així deixen passar la llum i es veu tot l’espai. Perquè la gent no ensopegui, la normativa diu que cal posar-hi un adhesiu, un punt. Doncs nosaltres hem aprofitat i hem fet el relleu d’algunes muntanyes de la zona de l’Alt Penedès. Hi ha quatre sales i cadascuna té el nom d’una muntanya. Així també hem intentat apropar la unitat de diàlisi a l’entorn.

Com a metgessa, què has après arran d’escoltar tothom?

Hem d’escoltar el que diuen els pacients. Els arquitectes també van fer propostes pròpies, perquè vam treballar amb professionals especialitzats ens centres sanitaris, amb la qual cosa ja hi tenien experiència. S’ha canviat molt la visió. Abans es feien edificis molt alts i ara tot es fa més horitzontal. Què he après com a metgessa? Que la medicina i l’arquitectura són dues professions molt diferents, però que tenen punts comuns i que ens podem ajudar mútuament. Hem de ser creatius i innovadors i deixar de pensar només en jo com a metge i plantejar-nos què ens agradaria com a persones. Ens hem de posar en el lloc del pacient, del familiar… i deixar volar una mica la imaginació. Tu pensa, proposa i ja et diran els altres si es pot o no es pot fer, però tu, deixa’t anar.

Quin paper té l’espai en la recuperació i en el benestar dels pacients? Fins a quin punt l’espai és un element que pot generar malestar o benestar?

És cert que quan estàs acostumat a un espai, doncs ja està, t’hi adaptes. Però, quan tens un espai nou, obert, amb lluminositat i on s’hi conviu, tot és molt millor. Les persones que van a la nova unitat a fer la diàlisi estan més contentes. Encara no ho hem pogut analitzar, però crec que fins i tot la qualitat de la diàlisi ha millorat. Vam començar just al setembre de 2024 i hem de deixar passar almenys sis mesos per calcular aquesta tendència que nosaltres ja estem veient.

Teniu pacients de diferents edats i s’estan a la unitat, de mitjana, quatre hores tres cops per setmana… Aprofiten per estudiar, teletreballar…?

Tenim pacients d’entre 30 i 91 anys. Però, compaginar-ho amb una feina és difícil, perquè no només és el temps que estan allà fent la diàlisi, sinó també el temps d’anar al centre i de tornar cap a casa i, a més, de vegades, els pacients es troben malament. L’habitual és que es trobin bé, però, es poden marejar o tenir algun tipus de malestar que no els deixi estar bé la resta del dia. Dels 120 malalts que tenim en diàlisi, només en treballen dos. Diria que hi ha 30 pacients en edat de treballar i la resta estan jubilats o prejubilats. La nova unitat és un espai molt saludable i permet millorar dins del que és una malaltia crònica. Estem parlant d’una malaltia que no es cura, llevat que es faci un trasplantament [renal]. No és com qui té un episodi agut, que està una setmana ingressat i marxa cap a casa. Abans d’estar en diàlisi, el pacient ja ha hagut de fer tot un recorregut per consulta externa i ha d’anar cada cert temps a visitar-se amb el nefròleg. Un cop estàs a la sala de diàlisi, que l’entorn sigui agradable i saludable, t’ajuda a fer que la teva visió de la vida sigui molt més positiva.

Els pacients us van manifestar que no volien estar sols. Per tant, són persones que coincideixen sovint. Estableixen relacions estretes?

Són tots una família. Cadascú té el seu torn de diàlisi i sempre va al mateix grup, excepte si, per algun motiu, s’ha de canviar. Quan passa alguna cosa, els companys de diàlisi s’assabenten abans que no pas nosaltres i moltes vegades són ells qui ens avisen. I a nosaltres també ens pregunten per la família, perquè, al llarg dels anys, també han vist la nostra evolució. És una segona família.

Des de fa uns anys es parla d’humanitzar els centres, humanitzar l’assistència, humanitzar els espais… La millor manera de fer-ho realitat és poder començar, com vosaltres, des de zero i des de la mateixa concepció d’un nou espai?

L’ideal és començar des de zero i, sobretot, disposar ja d’alguna experiència prèvia sobre la qual poder agafar idees i després comparar. És el que hem tingut nosaltres. Però també hi ha petits canvis que podem fer i pels quals no cal una gran infraestructura, ni fer un edifici nou. Hi ha canvis que podem fer només parant, seient i pensant. Si alguna cosa no funciona, preguntem-nos per què i donem-li una volta. Potser només cal canviar un circuit en un paper. En lloc de fer això de la manera A, fem-ho de la manera B. I un petit canvi soluciona un problema i dona un altre tarannà a l’espai, sense fer grans inversions de diners. Molt sovint, el tema econòmic frena molt. Sobre el tema de la humanització, se’n parla molt, però, personalment, m’agrada més parlar de crear entorns saludables, espais on tothom estigui a gust. Fer-los més agradables, més saludables i més adients al que volem.

El projecte de la nova unitat de diàlisi ha impregnat la cultura de la institució? Ha sigut una primera espurna que anirà a més?

I tant! De fet, no hem sigut els primers a l’hospital. Ja s’hi havien fet algunes temptatives en algun altre servei, però com que nosaltres hem tingut un nou edifici i unes inversions grans n’hem estat la cara visible. L’esperit de la direcció del CSAPG ja fa tres o quatre anys que va començar a treballar en aquest sentit.