“M’interessen molt les aproximacions subjectives a la salut i a la malaltia i la poesia em permet aconseguir-ho”

“En aquests moments, l’intermediari entre el metge i el pacient sovint és la màquina i la tecnologia i, per tant, el component més personal i humanista queda penjat”

“Aconseguir publicar poesia és tan complicat com publicar un article científic”

Jordi Casabona i Barbarà (Barcelona, 1957) és metge epidemiòleg format en Salut Pública i especialista en VIH. És el director científic del Centre d’Estudis Epidemiològics sobre la Sida i les ITS de Catalunya (CEEISCAT). El doctor Casabona combina l’activitat científica amb l’activisme cultural, la poesia i, més recentment, amb la creació escultòrica.

D’on et ve l’interès per la poesia?

És difícil identificar-ne els orígens, però a la meva mare li agradava molt la poesia i en llegia molta. A casa, sempre hi havia llibres de poesia que, des de petit, anava mirant. També soc dels que pensa que la medicina ha de ser una mica més transversal del que s’està convertint en aquests últims anys. Les aproximacions més subjectives a la salut i a la malaltia també m’interessen molt i la poesia em permet aconseguir-ho.

En quin sentit?

Les persones tenen un organisme, però també tenen una personalitat i una espiritualitat i, per tant, els requisits per a una salut global passen per cuidar el cos, però també aquests aspectes més subjectius. El fet que tant el metge com el pacient s’expressin amb eines com, per exemple, la poesia, facilita una aproximació més global. Hi ha tot un corrent de l’anomenada medicina narrativa que utilitza la literatura per complementar l’aproximació diagnòstica al pacient. És un tema que m’interessa força i sobre el qual he donat algunes conferències. La poesia és un element més d’expressió i de comunicació.

Diríem que la poesia, doncs, pot ser sanadora?

Sí i, de fet, la història de la medicina és una mica això. Al començament, els metges eren els xamans, els sanadors o els iatromantis, a la Grècia clàssica. I la paraula era un element importantíssim, tant els poemes antics que es feien com a encanteris i salms, com, posteriorment, el suport conceptual que impliquen algunes paraules. Això s’ha anat perdent. En aquests moments, la medicina gairebé treballa amb imatges i, per tant, s’ha abandonat aquesta aproximació més personal que la literatura i, en particular, la poesia, poden facilitar.

Com es podria donar més valor a les paraules en la medicina actual?

Una cosa és la paraula màgica, els encanteris, els bruixots… Aquí no hi hem de tornar, ni molt menys. Però sí que hi ha una altra paraula, que és la paraula recolzadora. És aprofundir en el que li passa al pacient i en com ho sent i això comporta dedicar una mica més de temps a l’acte mèdic. Hi ha molts estudis neurobiològics que demostren que, igual que ocorre amb la música, hi ha moltes maneres d’utilitzar la poesia amb finalitats terapèutiques. Amb malalts d’Alzheimer, per exemple, perquè els provoca un estímul de la memòria gairebé millor que el d’algunes teràpies clàssiques. De fet, als països saxons, sobretot a Anglaterra, ja es comença a utilitzar. Per tant, hi ha moltes maneres d’usar la paraula. Però, evidentment, la primera és saber escoltar i facilitar que el malalt es pugui expressar amb temps i de la manera que millor pugui.

Com estimula la memòria la poesia?

Hi ha força estudis neurobiològics que demostren que, segurament, té a veure amb el ritme i la melodia. És similar al que passa amb la música, que estimula zones cerebrals diferents que habitualment no estan connectades entre si i que tenen a veure amb les zones de memòria i les zones emotives. Tots tenim l’experiència que una música ens evoca molt fàcilment alguna emoció del passat i, amb la poesia, passa una mica el mateix. Per això, hi ha estudis que demostren que té un efecte positiu en malalts amb demència i, particularment, amb Alzheimer.

Ara la medicina està molt tecnificada. Creus que, des de la formació, hauria d’estar més vinculada amb les humanitats?

Sí. En la formació dels estudiants de ciències de la salut, s’haurien de tenir més en compte les humanitats. Aquesta ha estat l’evolució natural de la història de la medicina. Primer, era una cosa molt màgica i organicista, després, a mesura que es va tenir més coneixement científic i més eines, es va anar tornant molt tecnicista. En aquests moments, l’intermediari entre el metge i el pacient és la màquina i la tecnologia i, per tant, queda molt penjat aquest component més personal i humanista que, de vegades, el pacient acaba buscant en teràpies alternatives, perquè la medicina clàssica no li ofereix aquesta oportunitat. Evidentment, depèn molt del professional i de la medicina que fa, però la pressió assistencial, per exemple, no ajuda al fet que es tingui en compte aquest component més subjectiu que la literatura pot ajudar a treure. Moltes facultats dels Estats Units tenen assignatures com la medicina narrativa, com a eina perquè el pacient pugui descriure millor el que li passa, no només psicològicament, sinó també biològicament i clínica. O fan experiències curioses, com que els estudiants han d’estar-se una setmana a l’hospital per poder viure l’experiència d’un pacient ingressat. Parlem molt de medicina personalitzada però el que vol dir és medicina basada en les dades moleculars d’un pacient.

Per què és important vincular més la medicina amb les humanitats?

Estem en un moment en què la formació de les ciències s’ha separat molt de les humanitats. Durant molts segles no havien estat mai tan separades. En medicina, concretament, hi perdem bastant si no fem l’esforç d’ajuntar-les una mica més. Sense renunciar, evidentment, a la ciència ni a la tecnologia, però tenint en compte aquest component més humà que ha de tenir el tracte amb els pacients. La meva especialitat no és assistencial i, per tant, algunes coses de les que dic, malauradament, no les puc portar a la pràctica. Però em sembla important pensar-hi, escriure’n i divulgar-ho.

Tornant al teu vessant com a poeta, què t’inspira per escriure? Si llegim algun dels teus poemes, hi podrem veure el rastre del Jordi metge?

No gaire, jo crec que faig poesia de la vida, molt relacionada amb episodis personals, viatges, sensacions, emocions, i no necessàriament relacionada amb la feina. Excepte l’últim poemari que he fet i que encara no he publicat, que és més monogràfic i que sí que té a veure amb la salut, la malaltia, l’envelliment i la mort. Però no des d’un punt de vista professional, sinó, fins i tot, més com a pacient.

Com vas acabar publicant?

El món de l’edició i, en particular, el de l’edició de poesia és molt complex, perquè té un volum de lectors molt més petit que altres tipus de literatura. El primer recull que vaig fer el vaig presentar a una editorial, els va agradar i el van publicar. El segon ja va ser una mica més difícil i el tercer també. El tercer va ser un llibre de haikus i es va publicar en una editorial local. Ara estic intentant buscar una editorial per a l’últim poemari que he fet. És una cosa tan complexa com publicar un article científic.

Des del primer poemari que vas publicar, com ha anat evolucionant el teu estil?

Segur que hi ha una evolució. És una poesia molt lligada a l’experiència personal i és d’esperar haver anat cap a millor i que això es reflecteixi als poemes, tant en la temàtica, com en la forma. Molts dels poemes els he escrit viatjant per motius de feina, sobretot a l’Amèrica Llatina, i crec que es reflecteix en la terminologia. Fins i tot n’he escrit algun en castellà molt relacionat amb el moment i l’entorn. Segur que han canviat, però sempre són versos de rima lliure i sense cap format mètric especial.

No només escrius, sinó que també fas escultures que has donat a conèixer en una exposició titulada Fusta, ferro, paraula. La mostra té també un component poètic?

Sí, hi està força relacionat. No deixa de ser un acte creatiu, que és el que em gratifica. De fet, la ciència també ho pot ser. En buscar la pregunta, escriure o analitzar els resultats hi ha un procés creatiu. Gregorio Marañón deia que la ciència és una metàfora més i hi ha un cert paral·lelisme amb el procés creatiu. La poesia té una força creativa important i jo sempre he anat guardant fustes i ferros vells. El 2020, vaig tenir Covid i, durant la recuperació, que va ser força lenta, vaig començar a fer coses amb alguns d’aquests trastos que tenia. I en va sortir un bon nombre d’objectes escultòrics que després vaig intentar lligar amb versos de llibres sapiencials antics. Des de la Bíblia i el Vell Testament, fins a l’Alcorà o la poesia sufí. Per això, l’exposició es diu Fusta, ferro, paraula, perquè lliga cada peça amb una frase poètica.

Tens previst continuar fent escultures o va ser una cosa puntual?

Sí, tinc moltes idees i el garatge ple de trastos. En vaig fent alguna i, de fet, tinc dues noves exposicions previstes, una a Torrelles del Llobregat i l’altra a Cadaqués, que inclouran tant peces de l’altra exposició com algunes de noves. Últimament he après algunes tècniques més, com, per exemple, la del suc de ferro, i això m’ha donat la possibilitat de fer més coses, amb més motivació i de manera més sistemàtica.

A banda d’escriure poesia i de crear escultures, al llarg de la teva trajectòria també has fet de dinamitzador i activista cultural. Com ha estat això?

Doncs té a veure amb la cultura i amb una cosa que penso que és important: la participació ciutadana. Jo soc especialista en salut pública i, per tant, la meva feina també té aquest component social, que té a veure amb l’impacte social de la salut des d’una perspectiva comunitària. En aquest context, per circumstàncies de la vida, vaig tenir la possibilitat de presidir un ateneu molt antic de Vilassar de Dalt que, com molts ateneus a Catalunya, s’havia anat deteriorant i no tenia activitat. En tres anys, li vam donar la volta i el vam convertir en un centre de cultura que encara existeix i és actiu. Així mateix, al mateix lloc i durant 17 anys, he estat organitzant un acte a l’estiu, una vetllada poètica i musical per on han passat molts dels poetes contemporanis més coneguts.