“Puc tenir un dia horrorós, però, quan surto del conservatori, ho faig súper contenta, com si el dia hagués estat fantàstic”

“Hi ha escoles que m’han demanat poder treballar l’assetjament a través del meu conte”

“Els metges sovint tenim qualitats per a la música perquè requereix una disciplina constant i els que hem estudiat medicina n’hem hagut de tenir molta”

Helena Monzón és cap del servei de Medicina Interna de l’Hospital Universitari Mútua-Terrassa. La doctora Monzón va guanyar el darrer concurs de contes de Sant Jordi de Mútua Terrassa, que enguany havia de girar entorn de l’assetjament escolar. El relat tracta d’una nena que pateix bullying i que comparteix amb l’autora el nom de pila i una afició: tocar el violoncel.

Vas guanyar el concurs de Contes de Sant Jordi de Mútua Terrassa amb un relat sobre l’assetjament escolar. Sempre has escrit o va ser quelcom ocasional?

M’agrada escriure i des de joveneta escric diaris. Però mai havia escrit res prèviament per a un concurs. Alguna vegada m’havien dit que escric bé, però no li havia donat gaire importància. Era una afició. De vegades, potser he tingut un dia complicat a la feina i, per a mi, escriure és com si xerrés amb algú. És una manera d’alliberar els pensaments i la ment. Sempre m’ha relaxat, però era una cosa molt íntima, no ho havia compartit mai. Finalment, em vaig animar a presentar-me a aquest concurs i ha anat molt bé. Mai hauria pensat que aquest conte pogués agradar tant.

Com et vas decidir a presentar-te al concurs de l’hospital?

És un concurs que es fa des de fa bastant temps i és una iniciativa que m’agrada molt, perquè sempre gira al voltant d’un tema relacionat amb la medicina o amb la idea d’explicar un tema complex als nens. Jo tinc tres fills i visc experiències contínuament amb un o altre. Cada setmana tenim alguna cosa de què parlar i sobre la qual treballar. Així que vaig pensar que si trobava una bona idea, n’escriuria un conte.

I la vas trobar.

Em va costar molt trobar la manera de transmetre el tema de l’assetjament als nens perquè els arribi d’una manera dolça i no gaire agressiva. Però m’hi vaig animar perquè el tema em va tocar i al final vaig trobar una idea que em va semblar maca. A mi m’agrada molt la música i, de fet, tots els meus fills van al conservatori. Per a mi, era una assignatura pendent i ara també estic fent els estudis de música. Així que a casa tots toquem instruments i ho vaig voler enfocar des d’aquest punt de vista. En lloc d’agafar algun tema més físic, vaig pensar a parlar d’una nena que dedica tot el seu temps a la música i que per això la rebutgen. A partir d’aquí vaig anar pensant. Vaig escriure el conte en una hora, mentre els meus fills estaven fent natació. El més difícil és trobar una idea que arribi a un públic tan exigent com són els nens.

Què volies reflectir amb aquesta història?

Moltes coses que he anat veient amb els meus fills i amb problemes que han tingut. Malgrat que la persona assetjada n’és la víctima, sovint no té problemes de base, simplement, un grup ha decidit ficar-s’hi per alguna cosa. Llavors és quan comença a tenir problemes, perquè és jove i no té eines per defensar-se. Amb el conte, volia reflectir diverses cares de l’assetjament, perquè hi ha moltes coses a treballar també amb qui l’exerceix, i aquí es posa menys el focus. Dins de l’assetjament hi ha moltes víctimes i volia que hi apareguessin totes. Hi ha la persona assetjada, els que assetgen i el que és víctima del grup. De vegades, malgrat que no t’hi sents còmode, fas coses perquè les fa la resta del grup, perquè no vols ser diferent. Tots els membres que participen de l’assetjament són immadurs i volia reflectir totes aquestes figures. Això és el que em va costar més.

Com t’ha ajudat el teu vessant de metgessa a escriure aquesta història?

Si fos psiquiatra o psicòloga, m’hi hauria ajudat, però, com a metgessa, no en tinc gaire idea, d’assetjament. Té més a veure amb el que he après com a mare i amb el sentit comú amb què intento educar els meus fills. Però és cert que els metges, i sobretot els internistes, som molt observadors, tenim aquesta capacitat d’analitzar, de buscar… Per tant, potser sí que m’hi ha ajudat en aquest sentit, sí.

Et dius igual que la protagonista del conte i totes dues toqueu el violoncel. Compartiu alguna cosa més?

Molta gent m’ho ha preguntat. A l’inici de la història sí que faig referència a coses de la meva infància. Per exemple, el meu pare també em posava música de Mozart. De manera que sí que hi ha coses una mica biogràfiques, però jo no estudiava música ni em vaig sentir assetjada. Sí que m’hi he reflectit una miqueta en la il·lusió de tocar en una orquestra. A més, jo també toco el violoncel. És cert que em va resultar més senzill començar posant-hi sentiment, perquè m’hi sentia una mica reflectida, però després vaig posar-hi molta ficció. De tota manera, quan he parlat amb persones que estudien música al conservatori, moltes m’han dit que se senten identificades amb el conte. He tingut un feedback brutal, o sigui que, d’alguna manera, ha arribat a nens i a famílies. Moltes mares s’han emocionat davant meu i m’han dit que a les seves filles els passa el mateix que a la protagonista… I aquest n’era l’objectiu.

Des de quan vas al conservatori per aprendre a tocar el violoncel?

He començat ja de gran. Hi ha els estudis bàsics i després està el grau professional. Jo estic acabant el bàsic, que són cinc anys. Aquest any en faig el darrer curs. La meva filla, que toca l’arpa, ja l’ha acabat. El meu fill mitjà també toca el violoncel i el petit començarà violí.

La protagonista del llibre se sent relaxada quan toca el violoncel. A tu també et passa?

Sí. A l’inici del conte, quan parlo de la protagonista, transmeto el que jo sento. Al final, et costa menys escriure quan parles de sentiments i coses teves. Segurament és més tendre i arriba més perquè t’hi sents més identificat.

Com creus que n’és d’important que els metges tingueu aficions per sortir de la rutina?

És imprescindible. Hauria de ser obligatori, perquè t’ajuda molt a no cremar-te, a pensar en altres coses. Culturalment també és important, perquè la medicina t’absorbeix moltíssim. Estem moltes hores dins de l’hospital o els centres i, a més, quan marxem, amb els casos que ens emportem al cap, de vegades, dormim malament, i les guàrdies també afecten. Per a mi, és una teràpia que, a més, també gaudeixo com a afició. Com que el llenguatge de la música és tan difícil, puc tenir un dia horrorós, però, quan surto del conservatori, ho faig súper contenta, com si hagués tingut un dia fantàstic. Això és molt important. Hi ha gent que ho troba en l’esport. Cadascú té la seva afició, però crec que hauria de ser obligatori. Ho recomano a tothom. De fet, ja tinc amigues que s’han apuntat amb mi… Estic omplint el conservatori! [riu].

Es poden vincular d’alguna manera la teva vocació per la medicina i la teva passió pel violoncel?

Ambdues coses impliquen molta disciplina. Els metges podem tenir qualitats per a la música perquè requereix d’una disciplina constant i les persones  que hem estudiat medicina també n’hem hagut de tenir molta. En l’àmbit de la medicina hi ha bastanta relació amb l’art. No sabria dir el per què, però hi ha molt d’interès per les coses artístiques. Fa poc he fet un postgrau i he compartit temps amb moltes persones que tenen aquest punt artístic i que són gerents, directors mèdics o caps de secció. És bastant habitual. N’hi ha dues que fan dansa, una altra que escriu… També n’hi ha molts que toquen instruments… I tocar bé un instrument requereix un esforç brutal, perquè són moltes hores.

D’on et ve l’afició per la música?

A casa meva ningú tocava cap instrument i no hi havia cap metge. Jo soc una mica la rareta de la família. Al meu germà li agrada la música, però no s’hi ha posat mai seriosament. Al meu pare li encantava la música clàssica i ens en posava molta, sobretot de Mozart. Jo estic una mica marcada per això: m’encanta Mozart i també els hi he posat als meus fills. De fet, tot i que són petitons, ja han anat a l’òpera. Crec que tot això, d’alguna manera, t’influencia. De petita, no vaig tenir l’oportunitat d’anar al conservatori, tot i que m’hauria agradat. I era una assignatura pendent que tant de bo l’hagués fet abans, perquè és fabulós.

Com t’ha fet sentir guanyar aquest concurs?

Ha estat una experiència espectacular. Ha estat com un somni. És molt emocionant: escriure un text que guanya d’entre 25 per a mi ja és un subidón. I, a sobre, després te l’editen i te l’il·lustren de manera gratuïta. Ha estat el millor regal, perquè és molt difícil que t’editin un conte i que te l’il·lustrin, i està fet amb molt de gust. La il·lustradora em va encantar, va agafar l’essència i ho va fer molt bé. Després, va venir una escola a l’hospital, que, a sobre, és la dels meus fills, i es va fer una representació del conte i un debat sobre l’assetjament amb tots els nens, en el qual també vaig participar. L’endemà era Sant Jordi i al conservatori em van demanar si podia llegir el conte amb música en directe de violoncel. Va ser una experiència espectacular. Encara no m’ho crec. Si puc, l’any que ve tornaré a participar al concurs, perquè m’ha agradat molt. No crec que el torni a guanyar, però el fet de fer-hi l’esforç ja val la pena.

La resposta de la gent també deu haver estat gratificant.

Molt. Sincerament, no m’ho esperava. Hi ha escoles que fins i tot m’han demanat poder treballar l’assetjament a través del conte. I que algú t’escrigui un e-mail donant-te les gràcies i felicitant-te pel conte, que t’enviï fotos dels seus fills llegint-lo a la nit i et digui com de bé li ha anat al seu fill, és molt emocionant.