“Ara hi ha molta més conscienciació davant d’aquesta i altres malalties que fa 25 anys. La majoria de la població s’acaba fent alguna revisió oftalmològica en algun moment”

“El propòsit és aturar la progressió de la malaltia posant-hi tractament, inicialment, mèdic. Si no és suficient, existeixen diferents tècniques quirúrgiques per ajudar a controlar la pressió ocular”

La pèrdua de visió pot tenir causes molt diverses, però una de les més freqüents, sobretot si parlem de persones d’una certa edat, és el glaucoma. Es tracta d’una afecció del nervi òptic que avança de manera lenta i silenciosa. Per aquest motiu, al glaucoma se l’ha denominat “lladre silenciós de la visió”. Conversem sobre aquesta patologia ocular amb l’oftalmòloga Zoraida del Campo (Barcelona, 1973), directora del Servei d’Oftalmologia de l’Hospital de Sant Pau.

Què és el glaucoma i com apareix?

És una neuropatia, una afectació del nervi òptic, que es va lesionant progressivament amb el pas del temps i que, normalment, té una lenta evolució. Triga bastants anys a produir-se i els pacients no noten gaire cosa. Quan noten alguna cosa és perquè la malaltia està en fases molt avançades i va apareixent una disminució concèntrica del camp visual. És el que s’anomena visió amb allargavistes o, en castellà, visión en catalejo. El pacient acaba veient com si portés uns binocles davant dels ulls. Això passa en fases molt avançades… Quan la reducció perifèrica és més moderada, el pacient no és conscient de la malaltia.

Quines són les causes del glaucoma?

La causa més freqüent del glaucoma és la pujada de la pressió intraocular, encara que no sempre. Hi ha glaucomes que es produeixen amb pressió normal, però són els menys freqüents. El més habitual és que pugi la pressió intraocular per diferents motius. També hi ha diferents tipus de glaucoma. El més freqüent és el crònic simple, que és una malaltia amb una discreta càrrega hereditària, on es produeix una descompensació entre la producció i el drenatge de l’humor aquós, que és el líquid que hi ha dins de l’ull. Llavors, la pressió és més alta del normal i aquesta pressió mantinguda sobre el cap del nervi òptic n’acaba provocant la lesió.

Es coneix prou aquesta malaltia? Podem fer-ne detecció precoç?

Crec que es coneix més que abans. Hi ha hagut un cert canvi. Fa 25 anys que estic a la professió i abans hi havia molt més desconeixement que avui. Ara hi ha molta més conscienciació davant d’aquesta malaltia i de moltes altres. La majoria de la població s’acaba fent alguna revisió oftalmològica en algun moment. Vint anys enrere, persones que vivien fora de les ciutats o en nuclis locals i més apartats, realment, podien estar 80 anys sense anar a l’oftalmòleg. Ara, això és molt més estrany. La sanitat s’ha apropat a aquests indrets i, d’una manera o una altra, hi ha aquesta sensació que en algun moment s’ha de visitar l’oftalmòleg o el ginecòleg, per exemple. Però sí que és cert que és una malaltia important, precisament per l’absència de símptomes i perquè és irreversible. Quan la detectem i la tractem, no recuperarem el que hem perdut. La detecció precoç és bàsica.

Des del servei d’Oftalmologia de l’Hospital de Sant Pau, l’any passat vau posar en marxa un estudi que tenia com a objectiu fer detecció precoç del glaucoma i vau fer una crida a població a partir de 50 anys. Com va anar la resposta? Què hi vau trobar?

Va ser una crida important. Realment, el que volíem saber era si la població de l’entorn del nostre hospital- encara que estava obert a qualsevol persona- havia passat alguna revisió i si tenia aquest diagnòstic precoç. Vam revisar 700 pacients i, realment, vam detectar poc glaucoma. És cert que és una malaltia que afecta el 2% de la població, però vam trobar altres patologies. La població quasi sempre està predisposada a fer aquest tipus de revisió, encara que ho vam fer a l’estiu i, a vegades, quan cridàvem la gent que s’hi havia apuntat, resulta que se n’havien anat de vacances. Ens vam allargar una mica en el temps per poder acabar de fer els controls. Pel que fa al glaucoma detectat, vam veure que, en aquest territori, el percentatge es manté segons el que diu la literatura i que tampoc tenim un percentatge de casos elevat entre la població no diagnosticada o persones que no havien consultat l’oftalmòleg. Hem de tenir en compte que la pandèmia també va comportar una pèrdua de l’hàbit d’anar a les consultes en general.

En el cas de detectar precoçment un glaucoma, què s’hi pot fer?

El propòsit és aturar la progressió de la malaltia posant-hi tractament, inicialment mèdic. Normalment, és un tractament amb gotes per baixar la pressió ocular. Quan el nombre de gotes o els diferents fàrmacs és elevat o no és suficient, existeixen diferents tècniques quirúrgiques per ajudar a baixar i a controlar la pressió ocular. Aquest és l’objectiu del tractament.

Per tant, si s’aconsegueix controlar la pressió ocular al llarg del temps, aquella persona que, probablement, hauria acabat amb una ceguesa o amb una pèrdua de visió important, pot evitar arribar a aquest punt?

Hi ha glaucomes poc agressius que es controlen bastant bé i que, amb un col·liri, els pacients poden viure tota la vida. Però, evidentment, com en totes les malalties, n’hi ha de més agressives i amb major penetració i hi ha altres pacients que necessiten més quantitat de col·liris, fins i tot passar per diferents cirurgies perquè la malaltia progressa de manera molt més intensa.

Es pot prevenir?

No, realment, no. La prevenció és la consulta amb l’oftalmòleg i la detecció precoç. És cert que és una malaltia amb una progressió molt lenta, amb la qual cosa tenim temps i marge de millora. Un pacient amb una pressió moderada pot estar mesos, o inclús anys, sense tenir o tenint molt poca afectació, amb la qual cosa tenim marge de temps. No cal visitar-lo cada dos mesos, ni cada sis mesos.

A l’estudi que vau posar en marxa, també vau assajar fins a quin punt la intel·ligència artificial (IA) podia ser una bona eina per ajudar els professionals a fer el diagnòstic precoç de glaucoma. Què vau trobar-hi? Va resultar útil?

La intel·ligència artificial ja no és el futur, realment, és el present. En totes les especialitats mèdiques on ens basen molt en la imatge, aquesta eina té molt a dir i ens aporta moltes coses. Nosaltres vam triar una plataforma d’IA, encara que n’hi ha moltes d’emergents. Vam fer una comparativa i el que vam trobar és que l’eina va ser molt sensible, és a dir, va detectar molts casos possibles de glaucoma, però, finalment, la majoria no ho eren. El 50% dels casos sobre els quals la IA deia que hi havia sospita de glaucoma, a criteri de l’oftalmòleg no existia aquesta sospita. I, de l’altre 50%, després de fer altres proves més confirmatòries, la meitat tampoc tenien la malaltia. Per una banda, és bo que una eina com aquesta sigui sensible, per tal que no se t’escapin pacients potencialment afectats, però no pots utilitzar de manera generalitzada una eina tan i tan sensible per a unes proves que requereixen tantes visites de confirmació i que, al final, espanten els usuaris. Crec que ens queda marge de millora, que hem de treballar-hi i, mentrestant, està bé provar aquestes eines. Perquè, al final, la IA va aprenent de les dades que anem obtenint i tots aquests estudis són un aprenentatge. L’eina avui és més intel·ligent del que ho era fa un any gràcies a aquests estudis.

Si disposéssim, d’aquí a un temps, d’una eina més afinada, l’objectiu podria ser, per exemple, intentar fer el diagnòstic precoç des de l’atenció primària?

Potser sí. Des de l’atenció primària, i també des de les farmàcies, les òptiques… No ho sé, s’hauria d’analitzar. Amb el que requereix un diagnòstic per glaucoma, els estudis que s’han fet -no només a Espanya, sinó també en altres països- no han demostrat que, ara per ara aporti valor fer un screening de glaucoma poblacional, com es fa en altres patologies, com el càncer de mama, per exemple. Però, evidentment, si en comptes de tantes proves, només n’haguéssim de fer una, seria molt més accessible i baixaria el cost humà i el de maquinària per poder fer el diagnòstic… Probablement, el balanç acabaria sent positiu. Llavors, s’hauria de veure on s’han de col·locar tots aquests dispositius per millorar-ne l’accessibilitat. I, evidentment, la Medicina Familiar i Comunitària seria un punt, però, insisteixo, igual que a les farmàcies prenen la pressió arterial o a les òptiques fan moltes proves, també se’n podrien fer aquestes.