“Les àvies deien allò de “Más vale feo remiendo que bonico agujero” i aquesta és la base de la cirurgia: tot el que està trencat s’ha de reconstruir”

“Vaig estudiar a Granada i vaig estar sola tot el temps que vaig fer l’especialitat. Tot homes i jo. Tenia molt clar que havia de fer-ho i que la resta era secundari”

“Tinc peces de roba que he fet amb l’ajuda de pacients. Aquests moments d’intercanvi també són curatius”

“M’agrada dibuixar vestits, crear, mirar les robes… És una desconnexió total amb l’estrès que pot provocar el patiment permanent que rebem com a metges”

Consuelo García Blanque (Almeria, 1950) és metgessa especialista en Cirurgia General i de l’Aparell Digestiu, així com en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia. Actualment està jubilada del sistema sanitari públic. Va treballar al CAP Manso durant els darrers 25 anys i avui encara manté l’activitat privada. També té una àmplia experiència en el tractament de patologies derivades de l’estrès i és cofundadora de l’associació sense ànim de lucre Divulgació i Informació Multidisciplinar de l’Endometriosi (DIME). Així mateix, la doctora García és una gran aficionada a la costura des de que era ben petita i també té un especial interès per la cuina.

D’on et ve l’afició per la costura?

Més que afició, jo dic que és la base de tot el que he fet a la meva vida. Vaig començar a cosir quan tenia cinc anys, amb les àvies. Ens deien allò de “más vale feo remiendo que bonico bujero” i aquesta és la base de la cirurgia: tot el que està trencat s’ha de reconstruir. La costura també em va ajudar a descobrir el cos humà. Vaig començar a fer tall i confecció amb vuit anys. De vegades, emprovaves un vestit i no estava del tot bé, tot i que havia pres bé les mides i havia tallat bé. Com podia ser? Doncs perquè, com vaig comprovar més endavant com a traumatòloga, no som perfectes. El 80% de la població som dismètrics i això pot portar molts problemes, entre ells alguns que es poden solucionar amb cirurgia i, des del meu punt de vista, els hauríem de prevenir. La costura també ha estat fenomenal com a alliberament en situacions de tensió. Alimentes la creativitat i fas mans, perquè, per a la cirurgia, n’has de tenir, de mans. Jo vaig decidir ser cirurgiana perquè, com que cosia des de molt petita, era molt hàbil amb les mans, i això em va servir molt. Ara continuo cosint, perquè m’agrada. M’agrada dissenyar vestits per a la família i les amigues.

Pel que comentes, podria dir-se que haver fet costura va ser determinant perquè acabessis especialitzant-te en cirurgia?

Amb cinc anys vaig començar a sargir mitjons i després, dels vuit als deu anys, ja vaig aprendre a cosir amb una professora de tall i confecció. Però no podia treure’m el títol perquè s’havien de tenir tretze anys. Llavors no pensava a ser metgessa, ni tan sols a estudiar. Soc d’un poble on no hi havia ni llum elèctrica, ni aigua corrent. El meu pare era forner, la meva mare, mestressa de casa, i només estudiaven les filles dels mestres, dels metges, del secretari de l’ajuntament. A mi no em tocava. Però la mestra, els pares i un tiet que estudiava, em van posar a estudiar i li vaig agafar el gust. Quan algú queia, les monges m’hi feien anar, perquè era molt hàbil, i pensava: “doncs seré metgessa”. Però econòmicament no m’ho podia permetre. Aleshores, vaig haver de començar a treballar mentre feia magisteri. I després d’acabar magisteri, vaig estar treballant un parell d’anys més per poder matricular-me a Medicina. Al llarg de la carrera vas passant per moltes especialitats i vaig veure que el que havia de fer era cirurgia.

Va haver-hi un moment que ho vas tenir clar, doncs?

Cada vegada ho tenia més clar, tot i que era un handicap, perquè no hi havia dones. No hi havia MIR i no hi podies entrar. Però al final vaig entrar-hi. Aleshores em van dir que, a banda de cirurgia, també havia de fer traumatologia, ortopèdia i un doctorat. Jo pensava que tot això era una broma i vaig dir que sí… I ho vaig fer. Vaig gaudir moltíssim de la cirurgia, perquè, al component de manetes, d’obrir i reconstruir, s’hi afegia el fet que era una especialitat d’homes i llavors una dona donava una mica de tendresa. Veies el pacient com una persona que patia i a qui podies, no solament obrir-li i tancar-li una ferida o una fractura, sinó acompanyar-la en el seu patiment i la seva incertesa.

La teva tasca com a metgessa ha estat molt vinculada a la relació entre l’estrès i els problemes de salut. Creus que les aficions,com les que tu practiques, poden ser una bona eina per reduir-lo?

No sé si és primer l’ou o la gallina. Però una de les primeres frases que recordo de la facultat és que la medicina és una art i una ciència. És ben conegut que molts metges fan música, esport, pintura… Tenir aquest vessant artístic és una necessitat per al metge. En el meu cas, m’agrada dibuixar vestits, crear, mirar les robes… Tot això és una desconnexió total de l’estrès que ens pot provocar el patiment permanent que rebem. Si ens relaxem i gaudim de tot això, també en fem partícip el pacient. Jo tinc peces de roba que he fet amb l’ajuda de pacients. Fins i tot m’han brodat una bossa de mà amb pell! Aquests moments d’intercanvi també són curatius.

Aleshores podríem dir, que, en certa manera, no només saber cosir t’ha impulsat a ser metge, sinó que ser metge t’ha servit per millorar en la costura.

Sens dubte. La meva visió de la medicina -i això també ho pensen molts altres companys metges- és que, quan entres en aquesta professió, és per a tota la vida. Tinc 74 anys i tinc els pacients a la meva vida. Sempre m’ha sorprès que el pacient vingui a explicar-me la seva història, que vingui a recolzar-se en mi. És una cosa meravellosa. Per què ho fa, si no em coneix? Després ens anem coneixent, però, d’entrada, el pacient es bolca en el metge i això és un regal impressionant de la vida. A banda d’estar preparats com a metges, perquè, evidentment, saber medicina no t’ho regalen, el fet de compartir petites coses amb els pacients també els ajuda molt. Almenys aquesta és la meva experiència.

Vas ser la primera dona a Granada a ser especialista en cirurgia i traumatologia. Com era ser una dona en aquestes especialitats en aquella època?

La meva vida ha estat una carrera d’obstacles permanent. Vaig estudiar a Granada i, segons una investigació amb els arxius de la Universitat, s’ha vist que soc la primera dona que apareix amb aquestes titulacions.Vaig estar sola tot el temps que vaig fer l’especialitat. Tot homes i jo. Jo tenia molt clar que havia de fer-ho i que la resta era secundari. No era fàcil. De vegades, fins i tot venien estudiants de cinquè dient: “Ens han dit que hi ha una dona que fa especialitat quirúrgica, la coneixeu?” Això, gràcies a Déu, s’ha acabat i avui hi ha companyes superespecialistes. Jo no he pogut entrar a quiròfan i em va saber molt de greu. Em deien que em quedaria embarassada, que tindria fills i que no podria seguir. Tot eren peròs. Però, d’altra banda, això em va donar l’oportunitat de desenvolupar tot el vessant de l’estudi de l’estrès, la biomecànica, la conscienciació de postures, la relaxació… i això ha estat molt maco. Si et trobes pals a les rodes, doncs passes per un altre camí. No podem estancar-nos.

Parles molt bé el català. Fins a quin punt creus que és important per ser metge a Catalunya?

Evidentment que és important i, a més, el català s’entén perfectament. Jo crec que el pacient s’ha d’expressar en la seva llengua. Parlar-lo em costava, també per vergonya. Hi havia pacients que em deien: “Vostè entén el català? Si no, li parlo en castellà”. I jo els deia: “No, no, vostè parli en català, cap problema”. I va arribar un moment en què vaig veure que, per a mi, no per a la institució, sinó per a mi, era una obligació moral aprendre català. Em vaig matricular a l’Institut d’Estudis Catalans i vaig fer un nivell C, ja en fa molts anys. A mesura que anaven passant els anys vaig veure que, a poc a poc, podia fer-ho i ho he fet. El pacient es mereix que li parlem en la seva llengua, t’apropa més a ell.

Hem parlat molt de la teva afició per la costura. Però, i l’afició per la cuina, d’on et ve?

La cuina és un espai per pensar, planificar, rumiar, meditar… Un lloc on prendre decisions. I després, de compartir tot el que has cuinat. Encara que, de vegades, es cremen les coses, però bé [riu]. No he fet mai cap curset de cuina. Vaig aprendre a cuinar perquè soc de poble i allà havies de saber-ne. I, en un moment donat, fas una paella per a quatre i després venen els amics i et demanen una altra paella per a 22. Doncs fem paella.

Recentment, has cofundat l’associació sense ànim de lucre Divulgació i Informació Multidisciplinar de l’Endometriosi (DIME). Com ha anat això?

Quan feia cirurgia abdominal, a algunes pacients els havia trobat una cosa als ovaris que els ginecòlegs en deien ‘quists de xocolata’. Jo no tenia ni idea del que era allò. Ells deien que eren coses de dones i que no en fes cas… Amb el temps, vaig descobrir que allò era endometriosi. Aquelles dones segur que ho han passat molt malament. Ara fa quatre anys que a la meva filla, després de 26 anys de martiris, de pelegrinar per metges i per hospitals, per tot arreu, la van diagnosticar d’una endometriosi profunda, severa i greu.

Malauradament, encara es triga molts anys a diagnosticar…

El problema és de que no es coneix prou. I la missió de DIME és donar a conèixer aquesta malaltia. Estic anant a escoles a parlar-ne, perquè això sovint comença amb la regla i és important que comenci a saber-se’n més. Arran d’això i després d’investigar, em vaig posar en contacte amb el llavors cap de Ginecologia de l’Hospital Clínic, Francesc Carmona, i vam posar en marxa tota la maquinària per donar a conèixer aquest problema.