“La meva recerca se centra a detectar diferències d’atenció a la salut en funció del sexe. Necessitem més evidència científica per posar-hi remei”

“No tenim per què perpetrar els biaixos a la IA. Fem-la servir perquè ens ajudi a treballar per una atenció a la salut igualitària!”

“Els biaixos són molt interns i costen molt de veure. Pensem que no en tenim, però, fins i tot jo, que m’ho miro amb lupa, també en tinc”

Marta Aymerich Martínez (Sarrià de Ter, 1968) és doctora en Medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i màster en Salut Pública per la Universitat de Harvard. Dirigeix l’eHealth Center, el centre de recerca en salut digital de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Juntament amb l’actual rectora de la UOC, Àngels Fitó, ha escrit i coordinat el llibre Dones de ciència, tecnologia i pensament (Viena Edicions), que s’ha publicat recentment i on repassen les biografies de vint-i-una científiques, tecnòlogues i pensadores referents.

Com va sorgir el projecte d’aquest llibre a dues mans?

Ja fa temps que, com a hobby, vaig llegint sobre dones i ciència i això em porta sempre a adonar-me dels problemes d’invisibilitat de les dones, sobretot en l’àmbit científic, però, en general, en l’àmbit del coneixement. De fet, escric una columna mensual al diari Ara que va començar sobre aspectes diversos sobre salut, ciència i dones, fins que al final em van  proposar escriure sempre sobre dones i ciència. I, a partir d’aquí, Viena Edicions em va demanar si podia fer-ne un llibre. I parlant amb la meva col·lega [Àngels Fitó], que ara és rectora de la UOC, vam decidir tirar-ho endavant. Estem una mica fartes de la invisibilitat, però, a banda d’estar-ne fartes, sabem escriure, i vam decidir posar la nostra capacitat d’escriure al servei d’intentar reduir aquesta invisibilitat.

El llibre repassa les biografies de dones científiques, tecnòlogues i pensadores. Ens en pots fer cinc cèntims?

El llibre repassa les vides de vint-i-una dones amb vint històries diferents, perquè en una història n’hi surten dues. Al principi hi ha un capítol que repassa dades sobre la invisibilitat de les dones en el món de la ciència, la tecnologia i el pensament. I, al final, n’hi ha un altre que recull el fil conductor de tot plegat. I al mig hi ha aquestes vint-i-una biografies, que, de manera especial, vam encarregar a col·legues científics i pensadors que escriuen sobre ciència. Homes i dones. Els vam encarregar que triessin les biografies de dues dones cadascun. I vam procurar que n’hi hagués de tots els àmbits. Vam pensar que el llibre era per despertar vocacions, per això es diu Dones de ciència, tecnologia i pensament. Referents que desperten vocacions, per ajudar les nenes adolescents a veure que poden fer tot el que vulguin, més enllà de biaixos i d’estereotips, com ara que sembla que les enginyeries no siguin per a les dones. Vam demanar col·laboració a col·legues dels àmbits humanístic, sociològic i científic. I així tenim un corol·lari final que ajuda a veure aquesta diversitat de dones de tots els temps. N’hi ha que són molt antigues, n’hi ha que són molt presents, n’hi ha de catalanes, n’hi ha d’altres punts del món molt diferents… I totes han passat per processos que poden ajudar a veure que no tot és tan bonic com de vegades ens presenten i que els camins sinuosos també ens permeten arribar allà on nosaltres volem si ens ho plantegem.

Hi surt alguna metgessa al llibre?

I tant, la Cecília Marín Gratacós, que justament l’he glossada jo perquè em va atraure molt. Ella és una metgessa gironina, igual que jo. Va ser la primera col·legiada al Col·legi [de Metges] de Girona, tot i que era la tercera metgessa gironina graduada. Això vol dir que hi havia realment molt poc accés de les dones als estudis de Medicina. De fet, abans que aquestes tres, n’hi va haver molt poques, perquè l’educació universitària estava prohibida per a les dones. Totes les biografies del llibre porten com una mena de subtítol i aquesta l’he subtitulat Una goja precursora de la reproducció assistida, perquè es va dedicar molt a estudis sobre la fertilitat i, a més, es dedicava a l’obstetrícia i a la ginecologia. Va treballar sobretot a Barcelona, al barri de Can Tunis, ajudant moltes dones a fer educació per a la salut. I els caps de setmana treballava a Girona, a Banyoles, d’on ell era originària. Jo vinc de la salut pública i em va agradar molt poder glossar la figura de Cecília Marín Gratacós i estudiar una mica més sobre ella. Em sembla una dona impressionant. I li vaig dir goja perquè les goges són unes fades antigues. A Banyoles, hi ha llegendes molt conegudes sobre aquestes fades que fan el bé a tothom, com ella, que era molt bona dona, una persona molt caritativa. Pel que he llegit de la seva història, algú la va anomenar d’aquesta manera i em va fer agradar.

Ens pots parlar una mica d’ella?

Estava casada amb un microbiòleg i, durant la Guerra Civil, la van empresonar i va passar molt mala vida. De fet, allà va contraure endocarditis i és probable que es morís de les complicacions d’això. Avui dia ja no ens moriríem d’això, però li va sortir mentre era a la presó. Curiosament, va estar empresonada a l’edifici que fou Maternitat i que avui acull el Departament de Salut. Ella, que era especialista en fertilitat, empresonada allà a La Maternitat. Li van fer creure que el seu marit era mort i va passar molta penúria. Expliquen, pel que he llegit, que una de les coses que la va mantenir viva va ser que li van passar una foto del diari on hi havia l’estany de Banyoles, i això la va animar. A sobre, justament la van empresonar perquè a ella i al seu marit, que era microbiòleg i es dedicava a estudiar les aigües, els van acusar d’enverinar-les… Ostres, ella que és, una fada de l’estany de Banyoles, empresonada per enverinar l’aigua. Tot un seguit de contradiccions macabres que me la van fer estimar moltíssim.

Quan se’t va despertar aquesta inquietud personal de donar a conèixer la presència i el paper de la dona a la ciència?

No ho puc determinar en un punt concret. El fet és que si ets dona en un món on hi ha molts homes, i en ciència sol passar, t’adones que ets diferent. Algú t’ho fa notar. Recordo coses com, per exemple, estar en una taula d’alguna societat i que algú digués: “El doctor tal, el doctor Pasqual i la Marta’. També que diguessin: “Algú ha tingut una idea” per parlar de la idea que, prèviament, ha formulat una dona. Si la idea era d’un home, era la idea del doctor tal. Aquest tipus de coses, de ser invisibilitzada, et van calant sense adonar-te’n. I, de mica en mica, vaig començar a llegir coses, a interessar-me pel tema. He estat llegint literatura científica i he fet divulgació i recerca sobre el tema. Tot i que darrerament estic intentant dedicar-me també a la recerca sobre les diferències de gènere en salut, que n’hi ha moltes, desgraciadament, per què no les veiem, com els biaixos. Precisament els guanys del nostre llibre van dedicats a fer recerca sobre dones i ciència, tecnologia i pensament.

Els problemes de salut que afecten exclusivament les dones o que les afecten de manera diferent s’han investigat menys. Ara et centres a fer recerca sobre això, doncs?

Tot just ara he començat, perquè sempre m’he dedicat a la recerca translacional en salut general. És a dir, a estudiar com disminuir el gap que hi ha entre els resultats de recerca i la seva aplicació a la pràctica clínica, i com les tecnologies de la informació i la comunicació ajuden a escurçar aquest temps. I tot just ara, no fa ni un parell de mesos, estava donant voltes a plantejar hipòtesis sobre gènere i salut digital. I la idea amb la qual estic treballant ara son les diferències que existeixen d’atenció a la salut per raó de sexe o de gènere. El fet que, per exemple, s’ha vist que a les dones amb ictus se’ls fan menys proves que als homes i reben atenció més tard. En general, la recerca s’ha fet sobretot amb homes, incloent homes en els estudis i no tant dones.

Això encara és així?

Des de fa relativament poc s’està obligant que hi hagi homes i dones en els estudis clínics. Però en els preclínics amb animals, encara hi ha molts estudis on només hi ha mascles. L’excusa de posar-hi només animals mascles és que és molt difícil enganxar animals femelles en el mateix moment del cicle, per la creença que el cicle menstrual pot afectar. Per alguna recerca específica això pot ser cert, però no en la gran majoria. Estudis de l’any passat, per exemple, demostren que, en neurociències, són més estables els ratolins femelles que no pas els ratolins mascles. La creença era totalment inversa i fins que no s’ha estudiat no s’ha vist. La meva recerca se centra en l’àmbit de salut pública i en veure si hi ha diferències d’atenció a la salut. Falta fer més recerca per tenir més evidència científica. L’Organització Mundial de la Salut (OMS), per exemple, té un qüestionari que ajuda els professionals a veure si estan atenent tothom de manera equitativa, tant homes com dones. Ens pot semblar increïble, però els biaixos són molt interns i, de vegades, costen molt de veure. El més normal és que pensem que no els tenim, però, fins i tot jo, que m’ho miro amb lupa, també en tinc. Del que es tracta és de buscar maneres per detectar-los perquè puguem posar-hi remei.

Per què encara estem en aquest punt?

És que ens ve de molt endins. No fa gaire que sentíem el sexe dèbil com a sinònim de dona. Els estereotips que, ja des de ben petits, ens imposen, començant pels colors, que és la cosa més babaua que hi ha, però les noies de color rosa, els nois de color blau cel. Això està canviant, però encara ara hi ha molta tendència a tot això. I, després, un cop vas creixent, hi ha coses del caràcter que s’esperen de les dones, com que han de ser simpàtiques, agradables. I dels homes que han de ser assertius. A una dona que és assertiva se li diu marimandona i, en canvi, no tenim marimandón, per què un home és un líder. Tenim totes aquestes diferències. Hi ha  un estudi de Harvard Business Review, per exemple, que va avaluar fins a 4.000 proves d’entrevistes de selecció de personal, on els homes i les dones tenien les mateixes puntuacions objectives, però, a l’hora de posar-los atributs, els homes eren analítics i assertius i, en canvi, les dones amb les mateixes proves objectives, eren compassives i organitzades. Davant de les mateixes proves, però, fixant-te en els atributs, amb qui et quedes: amb algú amb capacitat analítica, de decisió i líder o amb algú compassiu? Aquest és el problema. A més, aquests valors associats a les dones es consideren de segona i poc interessants: la compassió, l’amabilitat… Tot això costa molt de canviar. Tenim aquesta història de segles. De fet, una de les persones glossades al llibre és una historiadora de Cambridge que es diu Mary Beard, que s’ha dedicat a estudiar com, des del món clàssic, hi ha aquestes diferències i s’ha silenciat la veu de les dones. És quelcom que ve de molt, molt lluny. I no ho solucionarem nosaltres, tampoc. Però cal treballar-hi perquè ni l’edat, ni el gènere, ni el color de la pell, ni el nivell socioeconòmic han de prevaldre davant de necessitats com, per exemple, l’atenció a la salut.

Quin seria el camí a seguir des del punt on estem?

Sempre dic que cal estudiar per reconèixer-ho. És a dir, trobar-ne evidències i proposar maneres de superar aquests problemes detectats. Últimament, per exemple, en el meu àmbit de salut digital, em conviden a fer xerrades sobre intel·ligència artificial, salut i gènere, i explico que hem de fer servir la intel·ligència artificial perquè ens ajudi a mitigar aquests biaixos de gènere. Òbviament, els biaixos de la intel·ligència artificial són els de la intel·ligència humana, perquè es basa en dades que nosaltres hem generat. Però no tenim per què perpetuar aquests biaixos. Podem proporcionar dades que siguin diverses i contextualitzades, perquè la tecnologia ens ajudi a treballar per una atenció a la salut igualitària. Amb totes les eines que tenim a l’abast, si som capaços de detectar aquests biaixos, podem posar-hi solucions col·lectives. I, des de les societats científiques, des dels col·legis de professionals i des de les administracions podem ajudar a reconèixer-los i, sobretot, posar mesures perquè això no passi.

Per exemple?

Abans posava com a exemple el qüestionari de L’OMS per veure si, com a professional, estàs esbiaixat, doncs es podria dissenyar una eina sobre com ens hem de mirar una història clínica, per exemple, per evitar els biaixos. En ciència, per exemple, també hi ha maneres d’anonimitzar tots els projectes per tal de no saber si són d’homes o de dones. Així es pot avaluar en base al projecte que es presenta i als currículums que l’avalen, sense saber si són homes o dones, perquè ja s’ha vist, s’ha estudiat i detectat que això és un problema. Hi ha molts estudis que demostren, com els primers que es van fer a Suècia, que si ets dona has de tenir dues vegades i mitja més currículum que un home perquè et donin un projecte de recerca. Les solucions s’han de treballar a partir dels biaixos detectats. Si no els estudiem, no sabrem com superar-los.

Per què és necessari un llibre com aquest?

Per veure que el fet de ser dona no et limita i que pots dedicar-te a allò que més t’agrada. Hem publicat les biografies de diferents autores perquè el lector pugui obrir el llibre pel punt que vulgui i hi trobi una història que inspiradora que puguis explicar a la teva neboda, la teva filla, la teva amiga o la teva mare la història d’una dona que no ho va tenir fàcil, però que ho va aconseguir. Com ara la història d’Ada Lovelace, que és la pionera de la informàtica i a qui no se li va reconèixer fins molt tard. O la de Katalin Karikó, que no ho va tenir fàcil, però va descobrir una de les vacunes de la Covid-19 perquè va perseverar en la seva idea que l’ARN missatger podria servir per a la vacuna. És a dir, aquest llibre és necessari per veure que és possible dedicar-te a allò que vols. L’hem fet de tal manera que no cal que llegeixis el llibre des del principi fins al final, sinó que pots obrir-lo i mirar-te l’índex i dir: M’interessa saber com dues dones van dissenyar la prova del taló inspirant-se en una batedora de cuina. I tant de bo hi hagi molts més llibres com aquest, un rere l’altre, i pòdcasts com el vostre, que serveixin per eliminar els sostres de vidre o de ciment. I així anar reparant tota aquesta bestiesa que les dones estiguin invisibilitzades. Fins i tot nosaltres mateixes tenim els biaixos incrustats al cap nosaltres. Si no fem esforços, quan pensem en una persona per a una taula rodona, per exemple, sovint, automàticament, ens surt un home.