Xavier Boada Playà (Barcelona, 1949) és cardiòleg. En els seus inicis professionals, va treballar a la Unitat Coronària de Manresa i, posteriorment, a l’Hospital de Berga. Actualment, encara fa algunes visites en consulta privada. Des de sempre, combina la tasca com a metge amb l’afició per l’escriptura. Fa uns anys va publicar la novel·la Paradisos o miratges (Solsona Comunicacions, 2001) i el 2022 va ser guardonat amb el Premi El Galliner de textos teatrals per l’obra El rol d’en Pol. Posteriorment, es va dur a terme una lectura dramatitzada d’aquesta obra al Teatre Kursaal de Manresa.

D’on et ve l’afició per l’escriptura?

A banda d’escriure alguna cosa aïllada, l’any 2001 vaig publicar una novel·la històrica que vaig estar gestant durant uns anys. Al Mercat de les Puces de París, on hi ha un mercat de llibre vell, vaig trobar un tractat de cardiologia de l’any 1843 d’un metge que treballava a l’Hospital de la Charité de París amb el doctor Bouillaud, un dels pioners en la descripció de la febre reumàtica i la seva afectació cardíaca. Aquest metge feia unes descripcions molt bones d’exploracions físiques. Va documentar les autòpsies de 23 pacients amb malalties cardíaques (principalment valvulars o reumàtiques) que havia examinat i havien mort, correlacionant les dades de l’exploració amb els resultats de les autòpsies. Moltes coses que deia eren totalment vigents i això ja em va semblar admirable. Però, a més, feia les descripcions amb tocs de llenguatge poètic.

Ben curiós.

Era una cosa encantadora, si és que una autòpsia pot ser-ho. El personatge em va encantar. A partir d’aquí, vaig seleccionar els fragments que més m’agradaven del llibre, vaig traduir-los i vaig fer un escrit. Aquest home no es trobava als tractats d’història de la medicina i vaig pensar que era el mínim que podia fer per fer-li justícia. A banda d’això, vaig començar a interessar-me per aquella època, la primera part del segle XIX a França. Era l’època en què progressaven l’humanisme, la ciència, la literatura. Una època políticament molt interessant. París i Londres eren les capitals del món. I vaig novel·lar la història d’aquest metge, que es deia Félix Andry. Li vaig canviar el nom per Félicien Beaumont, i vaig escriure la novel·la. Em va agradar molt fer-ho, d’alguna manera em vaig fer amic d’ell i vaig viure una mica en aquella època. Vaig fer un viatge en el temps. Després, vaig seguir buscant coses sobre ell.

Vas trobar-ne més informació?

Primer no en trobava res, però, després, als arxius de la Biblioteca Nacional Francesa, vaig descobrir una sèrie de títols d’ell, alguns signats amb un alter ego o un àlies. Eren sobre temes variats, com poesia o viatges, i, curiosament, em va semblar que coincidia bastant amb el que jo li havia fet fer a la novel·la sense saber-ho. Això encara em va encantar més. Vaig pensar que hi havia una sintonia i això em va agradar molt. És quelcom que després m’ha donat peu a continuar escrivint.

Com va ser combinar el vessant de metge amb el d’escriptor?
La impressió que em va fer aquesta història era tan potent que no vaig trigar gaire a escriure-la. Els prolegòmens sí, perquè vaig haver de dedicar temps a la recopilació d’informació sobre història de la medicina i sobre l’època. Però la novel·la no és gaire llarga i no em va representar un gran dispendi de temps.

Després d’aquella novel·la, en vas escriure d’altres?
Després d’això, vaig estar uns anys de relativa pausa. Fins al 2008 no vaig intentar publicar-ne una altra. Aquesta estava situada a l’URSS, en el període d’entreguerres i també en la guerra d’Espanya, però no era una novel·la de guerra, sinó d’un personatge que marxava de Sibèria i passava per París i després anava a Espanya. Vaig intentar publicar-la i vaig estar-hi a punt, però això va ser el 2008. Va coincidir amb la crisi econòmica i aquell mes de juny que s’havia de fer la presentació va ser el mes en què l’editorial va rebre més retorns de les llibreries. Van canviar una mica la política i, com que jo no tenia novel·les prèvies ni treballava a la televisió, no es va publicar. La cosa va quedar aparcada i ho vaig deixar córrer. Mentrestant, continuava treballant plenament com a cardiòleg i no vaig insistir-hi gaire, però vaig anar fent coses.

Com quines?

Vaig escriure una altra novel·la titulada Potser ho volien els Déus, ambientada en el primer segle de la nostra era a Roma. Després, vaig fer alguna altra cosa d’història també i vaig escriure un llibre que es deia Tot plegat comèdia, que era novel·la, però amb algun capítol escrit de manera teatral.

Va ser així com et vas embarcar a escriure obres teatrals?
Aquí em vaig adonar que també em podia agradar i vaig escriure dues o tres coses més. Però veia que el teatre, si no és per representar-se, no té gaire ganxo i estava perdent una mica la motivació. Aleshores, vaig veure la convocatòria del Premi El Galliner de textos teatrals dins dels Premis Lacetània, a Manresa, i m’hi vaig presentar amb una de les obres que havia escrit. Va funcionar i em van donar el premi: una dramatització al Teatre Kursaal. Amb motiu d’això, l’endemà tenia ganes d’anar escrivint alguna altra cosa.

Diries que l’escriptura t’ha influït positivament d’alguna manera en l’àmbit de la medicina?

Directament, aquella primera novel·la sí, perquè veure com s’ho feien en aquella època amb els mitjans que tenien i on arribaven és francament estimulant. Més enllà de l’aspecte mèdic, el fet de situar-te en èpoques diferents de la història t’ajuda a entendre més les persones, que potser tampoc eren tan diferents a nosaltres com ens pensem i es movien per les mateixes emocions i passions.

Creus que per ser metge és important tenir algun tipus d’afició humanista?

No sé si és important per exercir la medicina, però la realitat és que hi ha molts metges interessats en qüestions culturals molt diverses.

De què tracta El rol d’en Pol?

Els personatges són uns estudiants que estan a París. Un d’ells és arquitecte i està fent un màster, un altre és museòleg i conviu amb ell a un apartament, i també hi ha una noia estudiant de psicologia i una professora universitària més gran que tots ells. Per l’aniversari d’un d’ells, queden per fer un sopar i un altre li regala un llibre. Es van mirant el llibre i van comentant-lo i enraonant. Es planteja el problema de la llibertat i de la identitat humanes i la qüestió es resol amb una mica de sorpresa.