“Tenim una atenció primària organitzada i podem fer un pas més i ser el primer lloc del món on els pacients amb vertigen posicional, en el primer contacte amb el sistema sanitari, quedin diagnosticats i curats”

“Amb molt poc podríem millorar la vida de moltíssima gent i això és el que ens fa il·lusió”

“El 25% de les caigudes de gent gran són causades per vertigen posicional paroxístic. Per tant, si ho solucionéssim, n’evitaríem moltes. A la gent gran, quan cau, sovint la vida li canvia d’una manera radical”

José Luis Ballvé Moreno (Barcelona, 1958) és metge de família al CAP La Florida de l’Hospitalet de Llobregat. Actualment, lidera un equip de l’Institut Universitari de Recerca en Atenció Primària (IDIAP) Jordi Gol, que impulsa un projecte per implantar una solució tecnològica que faciliti el diagnòstic i el tractament del vertigen posicional paroxístic benigne a través d’unes maniobres concretes. Parlem amb ell sobre aquesta malaltia i sobre l’aplicació que volen desenvolupar.

En què consisteix el vertigen i quins tipus n’hi ha?

El vertigen és força freqüent. Cada any, 100.000 catalans tenen vertigen posicional i uns 200.000 tenen vertígens en general. El pacient sent que tot dona voltes al seu voltant. És molt desagradable. Provoca nàusees i sensació d’inestabilitat i es viu amb molta angoixa. El vertigen posicional, concretament, es caracteritza perquè apareix amb determinats moviments del cap o cada cop que el mous. Per exemple, el pacient es desperta al matí i, en girar-se al llit, ja veu que tot dona voltes. També en posar-se dret, o en estirar-se, o en mirar amunt o avall. El problema que tenim amb aquesta malaltia és que, tot i que té un diagnòstic senzill, que es pot fer a la consulta en dos minuts, i un tractament igual de senzill, se surt una mica de la cultura habitual dels metges de capçalera o d’urgències, que són els que veiem majoritàriament aquests pacients. En cinc o deu minuts és possible fer una visita i solucionar el problema de la major part d’aquests pacients. El diagnòstic no requereix radiografies, anàlisis o ressonàncies, com estem acostumats, i el tractament tampoc és farmacològic. És cert que els otorrinos especialitzats en aparell vestibular ho saben solucionar molt bé, però la realitat és que hi ha moltíssims pacients i molt pocs especialistes. Així, molts d’aquests pacients es queden sense diagnòstic, amb tractaments simptomàtics que alleugen la malaltia, però que no la curen, i en alguns casos, s’eternitza durant mesos o anys.

Això d’entrar a consulta amb vertigen i sortir-ne amb el problema solucionat sembla gairebé miraculós, però, evidentment, la medicina no són miracles…

Realment, pot semblar com màgic… Com quan érem petits i jugàvem a metges i dèiem: “curat”. Molts pacients surten de la consulta curats. D’altres, no, però triguen 24 o 48 hores a millorar. És una malaltia en la qual més o menys el 50% dels pacients, al cap de tres mesos, es van curant sols, però la resta poden continuar tenint símptomes durant mesos o anys. Quan algú que fa 10 o 15 anys que té vertigen, cada dia de la seva vida, ve a la consulta i, en dos minuts, el diagnostiquem, el tractem i l’endemà ja està curat, té la sensació que fem màgia. Però, no ho és. És l’evidència científica, és el que està publicat des de fa bastants anys a la bibliografia internacional. Aleshores, per què hi ha aquesta dificultat a dur-ho a la pràctica? Doncs això també ho hem estudiat.

El problema es pot solucionar amb una maniobra. Ens ho expliques?

El vertigen es produeix per un trastorn a l’aparell vestibular, que és un sistema que tenim dins l’oïda interna. Hi ha la part de l’audició, però també la de l’equilibri, que està formada per uns canals semicirculars, que dins tenen una substància gelatinosa. Aquesta gelatina, en moure el cap, produeix moviments que el nervi vestibular detecta i informa el cervell. Però, de vegades, poden caure petites pedretes dins aquests canals, otòlits, se’n diu, substàncies de carbonat càlcic que distorsionen moltíssim i desencadenen tota la simptomatologia. El que fem amb la maniobra diagnòstica és estirar el pacient a la llitera i fer-li un determinat gir amb el cap. No és dolorós, però és veritat que li provoquem la mateixa simptomatologia que el pacient té cada dia. Jo sempre els explico abans molt bé el que farem. La simptomatologia dura uns 20 o 30 segons i és el moment de comprovar el diagnòstic. Es pot fer d’una manera molt objectiva, perquè es produeixen uns moviments oculars, com un reflex involuntari que fa que els ulls bateguin d’una determinada manera i que és el que provoca que els pacients vegin que tot dona voltes. Un cop fet el diagnòstic de vertigen posicional, cal fer una altra maniobra molt similar, amb la qual tornem a col·locar aquestes pedretes [otòlits] que s’havien sortit de lloc. El pacient es cura en un 70% dels casos amb una sola visita i, en un 90%, amb dues.

Per què aquest tractament no es fa habitualment a les consultes d’atenció primària?

Els metges saben que això existeix, però, actualment, no s’està fent des de l’atenció primària ni aquí, ni als Estats Units, ni a Alemanya, ni enlloc. En general, el que es fa molt bé a tot arreu, i que és molt important, és distingir entre un vertigen per una hemorràgia cerebral, un tumor o una esclerosi múltiple, d’un vertigen d’aquests més benignes. Però aquest segon pas, que curaria els pacients amb vertigen posicional, no es fa. No estem dient que el sistema sanitari no estigui fent bé les coses, sinó que, justament perquè tenim un sistema sanitari potent, amb una atenció primària organitzada i cada cop més tecnificada, podem fer un pas més i ser el primer lloc del món on aquests pacients, en el primer contacte amb el sistema sanitari, que sempre és a urgències o a l’atenció primària, quedin diagnosticats i curats. El nostre equip de l’IDIAP Jordi Gol ha impartit un curs amb el qual ja hem format més de 1.000 professionals, però veiem que no és suficient. Per això, necessitem una aplicació que ens agradaria desenvolupar. Volem fer-ho més fàcil i que això es pugui generalitzar, perquè tots els pacients que tinguin vertigen puguin anar al metge i, si és un vertigen posicional, els hi solucioni amb una o dues visites, sense proves ni medicaments.

I, per poder desenvolupar aquesta aplicació heu organitzat un crowdfounding…

Sí, hem organitzat una recollida de fons. No necessitem moltíssims diners, però sí uns quants per poder obtenir aquesta aplicació i que els metges se la puguin descarregar des de la web de l’IDIAP Jordi Gol i tenir quatre idees molt senzilles. En realitat, és molt senzill tot, però ho has de tenir molt a mà, perquè, en el moment que tens el pacient davant, te’n recordis perfectament de quina és la maniobra i com es fa per solucionar el problema.

L’aplicació, doncs, és una mena de guia?

Sí, però té un altre component. És un dispositiu en el qual pots posar el teu telèfon mòbil i gravar en vídeo els moviments oculars dels pacients. Si el metge ha de diagnosticar mentre fa la maniobra, si no en té molta pràctica, pot ser que tingui algun problema a l’hora de detectar aquest moviment i algunes característiques que ens ajuden al diagnòstic: per exemple, quant triga a posar-se en marxa el batec ocular, en quina direcció va la fase ràpida del batec, etc. Gravar-ho en vídeo amb un mòbil permet visualitzar-ho tranquil·lament un cop ja feta la maniobra i, si tens dubtes, ho pots consultar amb un altre company. També ens permet guardar-ho a la història clínica. Pensem que això seria una bona solució. S’estan desenvolupant aplicacions similars a la resta del món, però no n’hi ha cap que, de moment, s’hagi generalitzat. Podríem ser el primer lloc del món on l’atenció primària donés resposta a aquest problema d’una manera sistemàtica. Tant de bo ho puguem desenvolupar.

Quan parlem d’aquesta malaltia diem que és benigna. Això pot fer que li’n restem importància?

Efectivament. Aquesta malaltia es diu vertigen posicional paroxístic benigne i, aquest qualificatiu de “benigne” ha fet que es banalitzi, malgrat que és molt invalidant. Per què és benigne? Perquè no és cap de les malalties que hem comentat abans: no és un tumor, no és una hemorràgia cerebral, no és un ictus… Però la guia internacional del vertigen fa èmfasi en el fet que és benigne, però no banal. El 70% dels pacients que el pateixen deixen de treballar durant dies, mesos o anys. És molt invalidant. Tenim molta gent prenent medicaments crònics pel vertigen, quan els podríem donar una solució amb una sola visita.

Parlem de gent d’edats diverses?

Sí, de totes les edats. És veritat que, com més gran ets, més fàcil és que tinguis aquesta malaltia. Tant és així, que hi ha estudis que demostren que el 25% de les caigudes de gent gran són causades per vertigen posicional paroxístic. Per tant, si ho solucionéssim, evitaríem caigudes. I també sabem que, a la gent gran, quan cau, sovint la vida li canvia d’una manera molt radical. Estudis internacionals fets en unitats de caigudes el que veuen és que, quan detecten el vertigen en persones que molts cops ni tan sols s’han adonat que en tenen (perquè la gent gran té els símptomes una mica distorsionats) i es fa la maniobra diagnòstica, se soluciona el problema i baixa la llista d’espera de la unitat de caiguda un 25%, coincidint amb la prevalença d’aquesta malaltia en aquestes edats. Realment és un tema més important del que sembla. Al nostre equip estem veiem molt bons resultats, però volem que no només es quedin a la nostra consulta.

A la web de l’IDIAP Jordi Gol es poden veure vídeos amb testimonis de pacients i n’hi ha un que crida especialment l’atenció, el de la piragüista olímpica Maialen Chourraut.

Vam veure que aquesta esportista explicava la seva simptomatologia al diari El País i hi vam contactar. Chourraut va estar nou mesos amb un primer episodi de vertigen i, després, 12 mesos més amb un segon episodi, sense poder entrenar per culpa d’això. I ella explica molt bé com sentia que no li feien cas i com semblava que no tenia res. Al final, va donar amb un fisioterapeuta que li va solucionar, ja que n’hi ha alguns que coneixen aquesta maniobra. Quan hi vam contactar, va estar encantada de col·laborar en la nostra campanya. Costa de creure que una persona que és medallista olímpica passi per això, quan es tracta d’una malaltia que es pot solucionar d’una manera tan fàcil. És bastant representatiu del que passa. Altres pacients expliquen experiències molt similars. Amb molt poc, podríem millorar la vida de moltíssima gent i això és el que ens fa il·lusió.