“Això va començar com un ‘hobby’, però ara no concebo la meva vida sense fer collages”

“Tallo les peces amb bisturí. Em resulta més senzill. És el mateix que faig en la meva tasca com a cirurgiana. Tallo i enganxo, però aquí tallo i enganxo paper”

“Per nosaltres, la mort és quelcom que es viu cada dia. Porto molt temps fent de metge i, al final, aprenem a gestionar els sentiments a l’hospital, amb l’equip”

“Les meves obres són molt simbòliques i res està posat a l’atzar. Tot té la seva raó de ser”

Janice Velasco Moreno-Bello (Ciutat de Mèxic, 1980) és especialista en Cirurgia General i de l’Aparell Digestiu i treballa com a adjunta al Servei de Cirurgia General de l’Hospital Sant Rafael de Barcelona. Des de fa tres anys, la doctora Velasco també elabora collages utilitzant radiografies. Ha participat en exposicions a Londres, Milà i Atenes i ha presentat dues mostres individuals a Barcelona. Les seves obres es poden trobar al compte d’Instagram @negatocollage.

Elabores collages utilitzant radiografies. Com i per què vas començar a fer-ho?

La pandèmia, per a tots els metges, va ser molt dura. Entre això i altres temes personals, com una ruptura amorosa complicada, sentia que hi havia coses que no sabia com expressar, que no acabaven de sortir. Els metges, sobretot en les àrees quirúrgiques, sovint, quan alguna cosa no funciona, passem a la següent i no tenim temps per a la reflexió. Però vaig decidir anar de viatge per buidar el cap. Vaig anar a Viena, a veure una amiga que feia collages. Just davant d’El petó de Gustav Klimt em va venir una pregunta i una idea. Què sé fer? Doncs tallar i enganxar…

Tallar i enganxar, com al quiròfan… i en què es va traduir això?

Vaig deixar aparcada la idea un temps. I un dia vaig veure un company de l’hospital baixant amb unes radiografies per llençar al contenidor. Vaig agafar-ne una, que era del tòrax de la seva dona. Vaig començar a retallar papers i a col·locar-ho tot de manera que quedés estèticament bé. Els companys de manteniment de l’hospital em van baixar un negatoscopi que ja no s’utilitzava i vaig començar a treballar-hi… Retallava radiografies i les enganxava amb papers de colors, amb retalls de llibres, etc. I, a poc a poc, va passar de ser una afició a quelcom més professional.

D’on surten les radiografies que utilitzes?

Evidentment, no faig servir radiografies de pacients, per un tema de protecció de dades. Tot el material que tinc són regals. Algunes radiografies són de les mares dels meus companys de feina. I ara que faig exposicions, la gent m’ofereix les seves radiografies o me les van guardant. Tinc un bon arxiu de tota mena de radiografies i puc triar: per a això, necessito un tòrax; per a allò altre, em va bé un crani o un os llarg…

Com és el procés de creació de les teves obres?

Els pintors abstractes deixen que el seu cap divagui i són molt lliures en la seva expressió… Doncs, en el meu cas, és just el contrari. Sempre parteixo d’una idea molt concreta i, normalment, fins i tot ja tinc el títol de l’obra. Solen ser títols bastant enrevessats i complexos. Amb la idea al cap del que vull representar, busco la radiografia que crec que pot encaixar-hi millor i després vaig buscant la resta d’imatges. A més de les imatges, també m’interessa molt el text. Tinc un arxiu de llibres i revistes velles, començo a mirar i a buscar i, de sobte, hi trobo una frase que és perfecta per al que vull dir. Uso molts símbols i representacions. La gent que va seguint el meu treball ja sap que sempre que hi ha una serp, significa que soc jo… Són obres molt simbòliques i res està posat a l’atzar. Tot té la seva raó de ser.

Què solen representar els teus collages?

Normalment treballo sobre tres eixos: l’amor, el sexe i la mort. Hi ha gent que em diu que hi descarrego tot el pes que em suposa la tasca de metge. Però jo crec que no. Per nosaltres, la mort és quelcom que es viu cada dia. Porto molt temps fent de metge i, al final, aprenem a gestionar els sentiments o el nostre caràcter a l’hospital, amb l’equip. Crec que és mes complex tot el tema personal… Però vaja, el que és un fet és que, per tallar les peces, ho faig amb bisturí. Em resulta més senzill. És el mateix que faig en la meva tasca com a cirurgiana. Tallo i enganxo, però aquí tallo i enganxo paper. És la mateixa idea i són les mateixes habilitats.

Quina connexió hi ha entre la teva faceta de metgessa i la d’artista?

És molt curiós, perquè, normalment, a la gent que no és de l’àmbit mèdic li atreuen i li agraden els meus collages, però les persones que, immediatament, hi senten una connexió són els metges. Per exemple, tinc una obra que es diu Com la nena petita que continua pensant amb la part incorrecta del seu cos, que és una placa de tòrax que està col·locada al lloc del cap. Si tu no tens referències mèdiques, potser no ho entendràs. Però un metge veu la radiografia i sap perfectament el que està veient i el cap li fa un clic de seguida. Potser les meves obres no són més atractives, però sí més accessibles per als metges, perquè saben el que estan veient. Les meves obres consisteixen a traspassar aquests aspectes fisiològics i anatòmics i arribar a sentiments que són representats per aquestes parts del cos.

Què t’aporta, a escala personal, elaborar aquests collages?

La possibilitat d’expressar coses que, per a mi, serien molt incòmodes d’expressar lliurement. I potser, per a les persones a les quals van dirigides, serien molt difícils de digerir. En canvi, així tracto sentiments molt complexos, fins i tot, d’ira o de dolor, però de manera més agradable, accessible o, inclús, bonica. És una  manera bastant terapèutica de tractar coses que, expressades oralment, no arriben o no et convencen.

I, en la teva vida professional com a metgessa, què t’aporta la faceta artística?

Hi ha una història que em fa molta gràcia. La meva cap em diu: “des que fas collages, talles molt millor”. Més enllà de l’anècdota, aquesta activitat m’ha fet contactar amb altres companys de l’àmbit mèdic i m’ha fet veure que tenim aquesta part més artística o d’aficions molt per sota del radar. Quan els meus companys saben el que faig, molts es mostren entusiasmats i això ajuda a fer pinya. Si grates una mica, resulta que n’hi ha un que és aficionat a la pintura; l’altra, a la fotografia, etc. Arriba un moment que els metges necessitem descarregar el cap, el cor i el cos i trobar altres coses. Potser, quan ets un metge jove no ho pots fer, perquè la teva vida se centra en la residència, però, a certa edat, o ho fas o se’t comença a anar el cap.

Per tant, és important que els metges cultivin facetes més artístiques, humanístiques…

No és que sigui important, sinó que és inherent a nosaltres. Els metges tenim gran capacitat d’estudi i estem àvids de coneixement. Volem saber-ho tot, com funcionen les coses. Només ens cal donar-nos temps perquè aquesta altra part es desenvolupi. Mentre som estudiants i residents, no tenim massa temps, però, quan en tenim l’oportunitat, la majoria dels metges ens hi llencem.

Has exposat les teves obres en diferents galeries, dins i fora de l’Estat espanyol. Com t’han sorgit aquestes oportunitats?

Gràcies a les xarxes socials. Quan vaig crear el meu perfil d’Instagram, @negatocollage, em va escriure un fotògraf que jo seguia de manera habitual i em va dir que li semblava molt interessant la meva obra i em va convidar a anar a unes reunions que fan diversos artistes. Així vaig conèixer pintors, fotògrafs… I, gràcies a ells, se m’han anat obrint portes que, d’una altra manera, haurien estat inaccessibles per a mi. Realment, ha estat, d’una banda, molta sort, i de l’altra, que els ha semblat interessant. Potser una obra feta amb radiografies per un altre artista no tindria tant de sentit com si la fa una cirurgiana.

Quina ha estat l’última exposició en la qual has participat?

L’última ha estat al Real Cercle Artístic de Barcelona, com a part d’una iniciativa d’un col·lectiu que es diu Barter, que, pel 8M [2024], impulsava diverses obres d’artistes dones. El procés també ha estat complicat, perquè en ser radiografies, necessiten estar retroil·luminades. Ha estat tot un repte arribar a exposar-les.

D’on et ve la vena artística?

Fent la vista enrere, fa poc vaig recordar que, quan era petita, vaig començar a fer un llibre de scraapbook. A més, sempre he confeccionat pinyates. Per tant, ja hi havia alguna cosa… i sempre tallant i enganxant.

Per què et vas obrir un Instagram artístic?

Quan vaig fer la primera exposició, em vaig adonar que tot plegat havia de ser més professional. Els meus primers seguidors eren els meus companys de l’hospital. Això va començar com un hobby, però ara no concebo la meva vida sense fer collages.

I com ho compagines amb la feina?

La meva ocupació principal és la medicina. Però les dues facetes tenen molt de pes en la meva vida. Fer collages és car i, amb el meu sou de metge, soc la meva pròpia mecenes, de moment. Tampoc em concebo solament fent collages… A mi, el quiròfan m’encanta, és un lloc on estic molt còmoda i m’hi trobo molt bé. Però tampoc m’imagino sense fer collages, és el que m’equilibra. Està el fet de buidar la ment i de conviure amb artistes, que tenen una manera de veure la vida totalment diferent a la que tenim nosaltres. Ara necessito tot això. Necessito els dos mons: la part més científica i també la creativa.