“M’agraden totes les plantes, però sobretot les orquídies catalanes, ibèriques i europees”

“L’estudi de les plantes m’aporta felicitat i em permet comprendre la natura”

“Som molt poc sensibles al fet que les plantes són éssers vius i que ens donen l’oxigen per respirar”

“Pinto amb aquarel·les i m’hauria agradat ser il·lustradora botànica”

Adela Martín López (Barcelona, 1956) és especialista en medicina familiar i comunitària i treballa com a responsable de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral de Mutuam. La doctora Martín és també una experta en botànica. La seva gran passió és fer sortides a la natura i identificar i classificar plantes, especialment orquídies autòctones. Parlem amb ella sobre els seus primers records d’infantesa relacionats amb la botànica i sobre la necessària defensa del medi natural davant de l’amenaça que suposa el canvi climàtic.

Quan i com va començar la seva afició per la botànica?

Tota la meva vida, ja de ben petita, mirava molt les flors. M’hauria agradat fer biologia, però a casa sempre em van dir que no trobaria feina com a botànica. Vaig fer medicina i he estat molt feliç fent de metgessa, ha estat la meva gran passió. Però, dissabtes i diumenges, sempre he volgut desconnectar i ho he pogut fer amb el món de la botànica. Potser és que provinc d’alguna família vegetal i per això tinc tanta afició a tot allò que és verd i té flors.

Com es concreta aquesta afició?

A mi m’agrada molt la taxonomia. També l’etnobotànica, és a dir, perquè es fan servir les plantes, però aquest és un interès secundari. El que m’apassiona són els meus llibres de botànica i les meves classificacions taxonòmiques. Això és una cosa que fa rutllar molt el cap. A més, he trobat un grup d’amics amb qui comparteixo aquesta afició, i això que costa molt trobar gent que s’hi dediqui. Som un grup on aprenem els uns dels altres. Ens diuen -i també ens ho diem nosaltres mateixos- els “fitofrikis”, perquè sempre ens veureu amb unes lupes i estirats pel terra. La gràcia és entendre que anem pel terra, mirem flors i les classifiquem i això ens és molt útil per estudiar les comunitats botàniques. Ho fem posant-hi sentit comú, llegint i aprenent, sobretot, dels grans professors que hi ha en aquest grup botànic.

A què es refereix quan diu “comunitat botànica”?

A Catalunya som molt rics en flora i vegetació perquè tenim molts climes i moltes alçades: hi ha terra baixa mediterrània, terra baixa interior, terra subalpina i alpina, mitja muntanya, etc. I, a cada lloc, s’hi fa un grup de vegetals segons el clima, la humitat, l’alçada, la proximitat del mar o les roques del terreny. Això són les comunitats botàniques: plantes que conviuen juntes i que comparteixen aquestes característiques. Tenim molta sort a Catalunya, perquè tenim una gran varietat de plantes; no tant com als tròpics, però en tenim molta.

Ha complementat aquest gust per la botànica amb formació específica en la matèria?

He hagut d’estudiar, però ho he fet amb molt de gust. A més, he après molt dels companys. Va haver-hi una temporada en què vaig voler aprofundir en la història dels tractaments amb herbes com a medicina i vaig fer un màster en medicina basada en l’evidència fent servir plantes. Hi vaig aprendre molt: com es fan els extractes, les característiques de les plantes medicinals, etc. Però sempre he pensat que, tenint un antibiòtic que funciona bé, per què hauria de fer servir una planta que fa efecte en 40 dies. És un tipus de medicina que es pot utilitzar per a petites molèsties, però a la consulta jo no puc receptar nabiu vermell americà per a una infecció d’orina. Per tant, dins la meva afició, la meva especialitat són les comunitats botàniques i la taxonomia.

Té alguna espècie de planta predilecta?

M’agraden totes, des de les ruderals, que creixen als forats dels arbres o allà on sigui, fins a les orquídies, de les quals soc una apassionada. Però no les orquídies que tothom veu penjades d’un arbre als països tropicals, ni les que es venen a les floristeries, que són totes iguals: jo soc una gran amant de les orquídies catalanes, ibèriques i europees. Són orquídies de terra i són meravelloses. Són unes plantetes molt petites i, quan les estudies, et pots passar anys aprofundint-hi i no les acabes. És un món meravellós. M’encanten les orquídies nostres, les catalanes, les que surto a buscar per la muntanya.

Quantes hores a la setmana dedica a la botànica?

Els dijous a la tarda quedo amb els meus amics frikis i, un cop al mes, anem 12 hores a la muntanya a fer investigació. Durant el mes de juliol anem a Ulldeter o a la Vall d’Aran, llocs d’alta muntanya on fem vegetació, fem comunitats botàniques, fem flora, etc. Allò és una bogeria.

Ha arribat a alguna conclusió o observació particular arrel del seu treball de camp?

Una de les coses que més trista em posa és que fa anys que estic amb això i ara veig que hi ha plantes que han desaparegut amb la sequera i amb el maltractament que es fa del territori. No hi ha ningú que en tingui una mica de cura a l’hora d’obrir una carretera o un camí. També m’hi fa pensar molt el canvi climàtic. No és només el problema de la sequera actual: hi ha flors que estan desapareixent i que molt de fa temps que no les veig. Allà on anem, ara hi surten figues de moro. Ja no hi ha narcisos, que són flors que necessiten una mica de fresca. Això ha canviat moltíssim. Tampoc hi ha control sobre els animals deixats anar: hi ha molt porc senglar i cabres que s’ho carreguen tot. No hi ha una bona gestió i la vegetació és el que menys es té en compte. S’enraona molt sobre els ocells i els animals, però poc sobre la vegetació. Som molt poc sensibles al fet que les plantes són éssers vius i ens donen l’oxigen per respirar. Qui digui que no existeix el canvi climàtic no en té ni idea. Fa tres anys que no plou de manera regular i les orquídies, si no tenen un xàfec de tant en quant, no floreixen. I a més, els senglars, que sempre tenen molta gana, se’n mengen els bulbs.

Podria escollir un moment especial relacionat amb aquesta afició?

Me’n recordo un dia, de petita, devia tenir uns 7 o 8 anys, en què crec que va començar tot. Teníem una casa fora, al Vallès. Vaig sortir i vaig veure uns arbrets de la meva alçada, de color rosa. A mi em semblaven arbrets, però eren un tipus d’orquídia que abans es deia Barlia robertiana ique actualment és coneguda com a Himantoglossum robertianum. Eren precioses, n’hi havia moltes i em va semblar que eren uns arbres com d’Alícia al país de les meravelles. Aquesta planta floreix al mes de març, de vegades al febrer, i quan la vas a buscar sempre en surten en grans quantitats. És una de les coses que sempre m’ha fet molta il·lusió, perquè és senyal que comença la primavera, és el moment que tot ha començat a florir. Un altre dia també molt maco va ser quan vaig anar a Sallent de Gállego a veure la Cypripedium calceolus, una orquídia que es diu “sabatetes de la mare de Déu”. Està buscada i rebuscada i és preciosa. Em va agradar molt, tot i que és una orquídia que està allà dalt i jo haig de conviure amb les orquídies de la terra baixa, que són les meves.

Què li aporta tot aquest món a nivell personal?

Primer de tot, felicitat. M’engresca. I també m’ajuda a comprendre la natura. A més, jo ja estic canviant de terç. Professionalment, he fet el que havia de fer. I ara no vull perdre la dinàmica de pensar, rumiar, tenir aficions i tenir curiositat per les coses noves.

Té alguna altra afició que compagini amb la botànica?

Bé, pinto amb aquarel·les. M’hauria encantat haver participat en un llibre que tinc sobre il·lustradores botàniques, totes dones, però és molt difícil. En l’aquarel·la, l’aigua domina i, de vegades, no la controles, però m’agradaria moltíssim poder-ho fer.

Un pensament final que voldria compartir amb qui ens llegeix?

Estimeu la natura, que no se’ns escapi. Que els nostres fills i els nostres nets puguin veure aquestes orquídies, perquè són meravelloses, de debò.