“Desplegar competències espirituals millora la capacitat aeròbica, disminueix la freqüència cardíaca i la tensió arterial, ajuda a dormir i permet controlar millor el dolor”

“Podem ser espirituals sense necessitat de religió. En la pràctica assistencial, això permet, per exemple, detectar el patiment que no té a veure amb el dolor”

“L’espiritualitat no és només anar a missa, és una experiència que t’acompanya. Ser metge és el mateix: no ets metge unes hores, ets metge”

Jaume Duran i Navarro (Barcelona, 1963) és especialista en medicina familiar i comunitària i exerceix com a director general de la Fundació Sanitària Mollet. El doctor Duran també és doctor en Filosofia i llicenciat en Ciència Religiosa – Teologia Bíblica. Té un màster en Bioètica i és membre de la Comissió de Deontologia del Col·legi de Metges de Barcelona. Parlem amb ell sobre el seu llibre La dimensió humana. Neurones i salms (Claret, 2023), on aprofundeix en la relació entre la neurociència i l’espiritualitat.

Quin és el tema principal d’aquest llibre en què relaciona neurones i salms?

Aquest llibre posa en format d’assaig el que ha estat una tesi doctoral de Filosofia per intentar donar resposta a la pregunta que es feien els salmistes mil anys abans de Jesucrist: “Què és l’home perquè Déu se’n recordi d’ell?”. Revisant les concepcions antropològiques del món de la filosofia i dels corrents de pensament fins avui, hem tendit a ser reduccionistes o a limitar l’ésser humà entre la física i la immaterialitat; entre el cos i l’ànima; entre la ciència i la fe. Sempre hem estat dicotòmics. Tanmateix, quan revises l’antropologia que proposen els escrits bíblics en l’Antic Testament, la seva concepció de l’ésser humà és unívoca: un ésser totalment integrat, però vist des de quatre dimensions. S’hi fan servir quatre paraules en hebreu: Basar, que vol dir físic; Nephesh, que vol dir ànima, desig, sentiment o individualitat; Leb, que es tradueix com a cor, però que vol dir raonament, voluntat o decisió; i Ruah, que vol dir vent, esperit, la part més intangible de l’ésser humà i que ens fa diferents. Aquestes quatre dimensions que expliquen l’ésser humà es troben d’una manera molt concreta al Llibre dels Salms, que són 150 pregàries del poble hebreu amb Déu, i alhora recorden molt quatre etapes evolutives diferents del nostre sistema nerviós central al llarg dels milions d’anys.

Quines són aquestes etapes?

Científics com MacLean i d’altres ja van descriure, al segle passat, que el cervell tenia tres etapes: el cervell reptilià, més propi de l’ésser físic; un cervell límbic, relacionat amb el món emocional, les memòries del voler, els desitjos, les pors, els anhels o l’enamorament; i una tercera capa, més nova, en el sentit que fa pocs milions d’anys que s’ha desplegat, que és el neocòrtex, que ens permet desenvolupar competències pròpies de la intel·ligència humana com el càlcul, la memòria, la parla, la ideologia o la llibertat. Tanmateix, els darrers vint anys, especialment amb corrents i autors nord-americans com Newberg, D’Aquili o Hammer, s’ha desplegat el que s’anomena teo-neurologia, neuro-teologia o neuro-transcendència: un cervell de luxe, superior a aquestes capes, que permetria l’autotranscendència i on els espais de l’ètica, l’estètica i l’espiritualitat serien compatibles. El meu assaig intenta relacionar els quatre conceptes del món hebreu amb aquests quatre moments evolutius del nostre sistema nerviós central que ens permeten tenir competències físiques, emocionals, intel·lectives i espirituals o transcendents.

Com va arribar a interessar-se per l’estudi de la teologia?

La meva pròpia experiència com a creient em porta sempre a intentar trobar respostes a aquelles preguntes que vas arrossegant ja des de jove. Com a catòlic i com a persona interessada en aquest món de dins, vaig començar a estudiar Teologia fa ja deu anys i, en acabar la llicenciatura, precisament estudiant temes bíblics, em vaig interessar per aquesta concepció filosòfica de la persona humana. Animat pel professor Francesc Torralba, vaig fer un doctorat especialitzat en aquest tema, vinculant-ho amb aquesta àrea més neuro-científica i intentant que la fe i la ciència es donin la mà. Em va semblar que aquesta era una proposta que podria ser d’utilitat per a mi mateix o per a algú que segueixi preguntant-se què és la persona humana vista des de diferents dimensions. No cal defugir de la fe ni de la ciència, es poden entendre de la mateixa manera.

Què li ha aportat aquest estudi a l’àmbit més personal?

Una de les coses més interesants que m’ha aportat és descobrir d’una manera científica, amb autors com Damasio, Rubia o Ramon Maria Nogués, que la dimensió transcendent ens permet millorar la dimensió física. Som éssers físics i també emocionals, també racionals i també transcendents. Està demostrat científicament que desplegar competències transcendents i espirituals millora la nostra capacitat aeròbica, disminueix la freqüència cardíaca i la tensió arterial; ens ajuda a dormir, permet controlar millor el dolor, afrontem millor les dificultats o, fins i tot, incrementem la capacitat de memòria emocional. Per tant, aquestes quatre dimensions que expliquen l’ésser humà han de ser treballades de la mà. Necessitem cuidar el nostre cos, cuidar les nostres emocions, millorar les competències cognitives i també millorar-ne les transcendentals.

Creu que el món en general, i el món científic en particular, estan mancats d’aquest sentit de transcendència?

Al món en general, avui, passa tot tan ràpid i estem tan sotmesos a la dispersió i a la superficialitat que acabem sent bastant reduccionistes. Intentem posar el focus en allò que la ciència pot demostrar i entendre mentre que allò que no és demostrable no existeix. La proposta de l’assaig és recuperar l’humanisme integral de la persona humana, en el sentit que hem estat creats per desplegar totes aquestes capacitats, les quatre dimensions: l’espai biofísic, les emocions sanes, les capacitats intel·lectives i també les transcendents, que contemplarien l’ètica i, per tant, el sentit del bé, l’estètica i l’espiritualitat. Això no vol dir que obligui a la religió. La religió és el constructe social d’una espiritualitat compartida amb una comunitat. Podem ser espirituals sense necessitat de religió. En el cas de la pràctica assistencial als centres sanitaris, això vol dir que la mirada a l’ésser humà ha de ser una mirada integral. Ha d’anar molt més enllà de la dimensió biofísica que ens ha ensenyat el corpus de la disciplina formativa del món de la medicina o de la infermeria, perquè l’ésser humà va molt més enllà de la dimensió física.

Com es plasma aquesta dimensió espiritual en el seu dia a dia com a professional de la salut?

En el dia a dia, té efectes en dos àmbits. Com a membre de la Comissió de Deontologia del CoMB, hem endegat un petit grup de treball que intenta trobar arguments que ens permetin revisar l’humanisme mèdic. I, en l’àmbit més professional, com a gestor a la Fundació Sanitària Mollet, hem posat en marxa un servei de salut espiritual que està tenint molt èxit: els professionals, també els laics, estan absolutament orientats a aquesta competència i són capaços de detectar el patiment que no té a veure amb el dolor. És un patiment que no sempre es pot equiparar al que es dona en l’àmbit emocional, té més a veure amb l’autoconeixement, la percepció del perdó, l’acceptació del dol o la soledat no volguda: àmbits que repercuteixen moltíssim en la salut de les persones. Tenir un dispositiu professionalitzat i tenir personal amb competència, format i que pugui treballar aquests àmbits està sent molt efectiu. El que voldríem és promocionar-lo i que els centres d’atenció primària, hospitalària i intermèdia poguessin anar treballant també aquests àmbits. Primer, perquè és una dimensió que l’ésser humà té i necessita, antropològicament. Però també perquè es pot abordar molta simptomatologia i molta experiència de patiment sense fàrmacs, simplement amb l’experiència personal, tan pròpia de la medicina més primitiva.

I, en sentit contrari, com ha influït la seva condició de metge en l’estudi de l’espiritualitat?

Moltíssim. Tot neix de l’interès per la persona humana, que és el que ens porta a la majoria d’estudiants a matricular-nos a Medicina: l’amor a la persona, l’amor a l’individu, intentar fer d’una professió una vocació i d’una vocació una professió. Amb el temps, t’adones que, vist no només des d’un vessant pràctic i científic, sinó també humanista, allò que portes quan surts de la feina és el que més s’assembla a la teva experiència espiritual. L’experiència espiritual no és només la d’anar a missa els diumenges, és una experiència que t’acompanya. Ser metge és el mateix: no ets metge de dilluns a divendres, un és metge. Pots fer de metge unes hores, però ets metge. Aquest amor i aquesta crida per vetllar per les persones és molt gran. Aquests estudis m’han permès relligar els dos vessants i donar sentit a l’apropament entre la vocació i la professió.