“Aquest any hi ha hagut més de 100 casos de Dengue autòcton entre França, Itàlia i Espanya. Però n’hi ha molts més d’asimptomàtics que no estem detectant”

“A l’hora d’abordar les malalties emergents, no només ens hem de preparar els clínics. Cal reforçar la salut pública: hem de dedicar esforços a detecció precoç i a evitar la transmissió local a través de mosquits”

Daniel Camprubí (Barcelona, 1987) és metge internista al Servei de Salut Internacional de l’Hospital Clínic de Barcelona. Parlem amb el doctor sobre les raons per les quals malalties qualificades d’emergents, com el Dengue o la febre del Nil Occidental, estan apareixent cada cop amb més freqüència al nostre entorn.

Què està passant amb aquestes malalties considerades emergents?

Són malalties que estan augmentant, no només en zones endèmiques, és a dir, on ja sabíem que existien, sinó que també estan arribant a d’altres àrees on, prèviament, es considerava que no eren zones de transmissió. Això es deu a diversos motius, entre els quals l’escalfament global, que fa que els virus que es transmeten per vectors com els mosquits trobin les condicions idònies en llocs on abans no hi podien viure. Aquesta és la situació que ens estem trobant aquí, al Mediterrani. D’altra banda, hi ha factors com la mobilitat internacional i l’increment del turisme que també hi tenen a veure. Fa 500 anys moure’s d’un continent a l’altre era una qüestió de mesos i ara, en 24 hores, podem passar d’una punta del món a l’altre. Aquests virus troben en aquesta situació una facilitat per transmetre’s d’un lloc a l’altre que abans no tenien. La conjunció de tot plegat fa que es donin les condicions perfectes per afavorir una ràpida transmissió.

En quina mesura ens hauríem d’alertar?

Es pensa que entre el 50% i el 80% d’aquestes infeccions seran purament asimptomàtiques. Hi haurà casos que ni tan sols detectarem i, això, tot i que aparentment pugui semblar positiu, comporta els seus problemes. Per exemple, amb les donacions de sang o amb el risc de transmissió autòctona d’aquests virus. Perquè, si algú arriba a Catalunya amb una d’aquestes infeccions, però sense símptomes, és fàcil que pugui ser picat per un mosquit i no ser conscient que pot transmetre la malaltia a tercers. Pel que fa a la gravetat, la majoria de casos seran asimptomàtics, uns altres desenvoluparan símptomes gripals o inespecífics, alguns tindran un quadre típic dels arbovirus (mal de cap, normalment darrere dels ulls, febre alta i, fins i tot, lesions cutànies) i, un petit percentatge, que dependrà de la malaltia, poden desenvolupar malalties greus. Per exemple, en cas del la febre del Virus del Nil, parlaríem d’un 1%. És a dir, tots són virus que poden presentar complicacions greus.

Alguns d’aquests casos s’han detectat a través del control de la sang de les donacions…

Això es deu al fet que, en el moment en què es detecta o se sospita que pot haver-hi transmissió autòctona o brots d’alguna d’aquestes malalties, s’activen protocols per evitar-ne la transmissió a través de derivats de productes sanguinis que no detectaríem d’altra manera. En aquestes situacions, es comencen a fer proves en les donacions de sang i d’òrgans, per tal d’evitar la transmissió inadvertida d’aquest tipus d’infeccions.

S’espera un increment de casos autòctons a curt termini?

Sí. No tenim una bola de vidre per veure què passarà en el futur, però la tendència dels últims anys ens porta a pensar que això anirà a més. De fet, si mirem el conjunt d’Europa, i no només la nostra regió, aquest any hi ha hagut més de 100 casos de Dengue autòcton entre França, Itàlia i Espanya, més que qualsevol altre any. Aquí, a Catalunya, aquest any n’hi ha hagut tres, però l’any passat dos a Eivissa. Com dèiem abans, molts casos són asimptomàtics i, per tant, el nombre de casos que detectem normalment va lligat a situacions en què s’han donat molts pacients amb símptomes i, arran d’aquí, s’han pogut diagnosticar. Però és molt probable que, en realitat, hi hagi molts més casos autòctons dels que estem detectant.

El sistema està prou preparat per tractar aquest tipus de malalties que fins ara eren anecdòtiques i que ara es veuran més sovint?

N’estem agafant consciència progressivament, però segurament estem lluny d’estar prou preparats. No tenim gaire formació sobre malalties que abans anomenàvem tropicals i que, segurament, haurem de deixar d’anomenar així per passar a referir-nos-hi com a emergents. Potser té més sentit, perquè Barcelona, de tropical, a priori, no en té gaire i el cert és que estem veient casos aquí. D’altra banda, a l’hora d’abordar aquestes malalties i de saber com s’han d’atendre, no només ens hem de preparar els professionals sanitaris i els metges, sinó també a nivell de salut pública. Hem de dedicar més esforços a detectar de forma precoç aquests casos i a posar les mesures pertinents per intentar evitar la transmissió local a través de mosquits. Això és quelcom que depèn de tots: de les agències de salut publica, de què cadascú, a casa seva, agafi consciència de saber identificar mosquits i d’evitar que hi hagi reservoris perquè es reprodueixin, etc. Ens hem d’anar preparant per al futur.

Els programes de control de mosquits estan sent prou eficaços?

És difícil respondre aquesta pregunta. Fins ara estàvem considerant que el Dengue era una malaltia anecdòtica, igual que el Chikungunya o el Zika, i suposo que això també es trasllada als programes de control vectorial. De fet, també podríem parlar de malalties transmeses per paparres. Tenim diverses malalties que es transmeten a través de vectors, que fins ara no hem considerat que fossin un gran problema de salut pública, però que, progressivament estem veient que sí i, clarament, ens hem d’adaptar a aquesta nova realitat o a la realitat que pugui haver-hi en un futur. I segur que dedicar-hi més recursos ajudarà al fet què puguem fer les coses millor.

Vostè treballa en un departament de salut internacional. Potser caldria anar pensant-hi en un altre nom?

És un debat que tenim sovint: com hauríem de dir-li a la nostra especialitat. La veritat, no ho sé. El que està clar és que no se’n pot dir medicina tropical i prou, perquè la Covid, per exemple, va ser una malaltia emergent i no sorgia dels tròpics. El paradigma de la medicina ha canviat. Venim d’entendre la medicina com una qüestió molt local, que ens afecta només a nosaltres, i de pensar només en la nostra epidemiologia. Hem d’aprendre a pensar en medicina d’una manera més àmplia. Hem d’entendre que el que passa en un costat del món de seguida pot tenir un impacte en nosaltres. Això ho veiem en molts aspectes: amb els virus emergents, ho vam veure amb la Covid, ho veiem quan hi ha un cas d’Ebola en un indret remot i, de sobte, tots ens hem de posar alerta; ho hem vist amb la Verola del Mico… Però és que també ho veiem amb l’emergència de les resistències antimicrobianes, que són molt més freqüents al Sud-est Asiàtic i que després s’estenen ràpidament a hospitals de tot el món. Per tant, hem d’entendre que la salut és molt més global. I aquí apareix un altre concepte: al final ja no estem parlant només de salut a l’àmbit de persones i dels hospitals, sinó que estem parlant d’un concepte més ampli. L’impacte que té l’ús d’antibiòtics en animals repercuteix sobre l’emergència de resistències en humans i fa que fracassin els nostres antibiòtics. I el que nosaltres fem amb els animals i els vectors també té un impacte en la transmissió de malalties. Hem de començar a pensar en salut d’una manera més àmplia.

“Hem de pensar en la salut d’una manera més àmplia. L’impacte de l’ús d’antibiòtics en animals repercuteix en l’emergència de resistències en humans i allò que nosaltres fem amb els animals i amb els vectors també té un impacte en la transmissió de malalties”

Els ciutadans poden fer alguna cosa al respecte?

Hem de ser conscients que aquestes malalties existeixen. Quan viatgem als llocs on són endèmiques, hem d’informar-nos abans i saber que, per a algunes malalties, comencem a tenir mesures preventives, més enllà d’utilitzar repel·lent o una màniga llarga. Fa un temps es va aprovar una vacuna pel Dengue, per exemple. Quan tornem d’un viatge, també hem de ser conscients. I hem de saber que hi ha malalties que no ens sonen tant, perquè no són tan comunes com d’altres, però que comencen a estar al nostre medi. Comença a haver-hi febre del Nil Occidental per tot el sud d’Europa. De Dengue, també comença a haver-hi brots. Tenim una malaltia endèmica, que és la Febre Hemorràgica de Crimea-Congo, que es transmet per paparres i de la qual cada any en tenim algun cas puntual a Espanya. Quan anem a la muntanya, hem de portar la roba adequada i revisar que no ens hagi mossegat una paparra. Són hàbits que podem adoptar per prevenir algunes d’aquestes malalties.