“Els hàbits de vida actuals, amb molt ús de visió propera i amb manca d’il·luminació natural, juguen un paper important en l’aparició de la miopia”

“Tothom té una presbícia completament establerta cap als 50-55 anys i, amb l’edat, també acabarà tenint un cert grau de cataracta”

Josep Torras Sanvicens (Manresa, 1968) és metge oftalmòleg i exerceix a l’Hospital Clínic de Barcelona, on és especialista en còrnia i cirurgia refractiva, a més de ser professor associat d’Oftalmologia a la Universitat de Barcelona (UB). Parlem amb el doctor Torras sobre l’anomenada “epidèmia” de miopia i sobre altres aspectes i problemes de la visió i de l’ull que afecten o afectaran una àmplia majoria de la població. 

És cert que estem vivint una epidèmia de miopia?

Sí, des del punt de vista mèdic es considera que hi ha una epidèmia: hi ha hagut un increment de casos important les últimes dècades. Es considera que, per a l’any 2050, la meitat de la població del món tindrà un defecte òptic miòpic, és a dir, una miopia. Per tant, realment podem dir que sí que hi ha hagut un increment.    

Aquest increment es dona bàsicament en població jove? Per què?

Quan parlem d’epidèmia, on hi ha un nombre gran de casos en poc temps, veiem que entre la gent jove hi ha més incidència de miopia del que era habitual en les dècades anteriors. Saber per què passa és complex, hi ha molts factors involucrats, però és evident que els hàbits de vida relacionats amb l’ús de la visió propera, com la utilització dels mòbils, les pantalles, les tauletes, etc. hi contribueixen molt. També hi ajuden els hàbits de vida poc a l’aire lliure, amb poca il·luminació natural, estar tancats, fer feina de prop. Aquests són els factors de risc més importants.  

Quin paper hi juga la llum natural?

S’han fet estudis amb animals i s’ha vist que, quan els tapen els ulls, aquests ulls pateixen un procés d’augment de mida. Això és el que passa quan una persona té miopia: l’ull augmenta la longitud axial. Amb experimentació animal s’ha vist que la falta d’il·luminació natural juga un paper important en aquest desenvolupament.

En general, es pensa que provoca més miopia l’efecte de les pantalles que no pas la manca d’il·luminació natural…

L’ull reacciona a la manca de nitidesa en les imatges i s’intenta adaptar a aquesta situació fent una sèrie de processos bioquímics i cel·lulars que no es coneixen amb exactitud però que fan que l’ull augmenti la seva mida per intentar buscar una visió que no acaba de trobar.

Diríem que l’ull humà no està dissenyat per al tipus de vida que portem?

Exacte. També s’està produint un procés d’evolució natural. De fet, la miopia és una adaptació a la visió propera i, per tant, hi ha un canvi en el paradigma on la visió més important per a l’ésser humà és la visió de prop i un ull miop hi està molt ben adaptat. En canvi, no s’adapta a la visió llunyana.

Moltes persones conviuen de manera molt normal amb la miopia, però suposa un factor de risc per a problemes futurs?

La miopia de baix grau, fins a 5 o 6 diòptries, normalment no suposa cap increment de risc en relació amb una persona que no tingui miopia. Amb miopies més altes, a partir de 6 diòptries, es multiplica per cinc o sis el risc de patir un despreniment de retina, que és una patologia que pot tenir una certa gravetat. També pot haver-hi més incidència de glaucoma.  

Arriba un moment que la miopia sempre s’atura?

Hi ha un procés normal de creixement del globus ocular que es produeix durant la infantesa i que hauria de concloure cap als 12-15 anys. Però, a causa dels factors ambientals de risc que hem esmentat, com la sobreutilització de pantalles o, fins i tot, pel fet de corregir de manera molt precoç la miopia i de portar la graduació perfecta i de seguir forçant la vista de prop, el procés de creixement d’aquesta miopia pot ser que no s’aturi fàcilment o pot seguir progressant en l’edat adulta. El més normal, però, és que, en l’adolescència, quan ja s’han adquirit uns hàbits de visió més o menys habituals, la miopia o la refracció de l’ull quedi estabilitzada.

Què es pot fer per prevenir l’aparició o l’evolució de la miopia?

En primer lloc, estem condicionats per la nostra herència genètica, que determina que puguem tenir una base de miopia que no podem evitar. Perquè aquesta miopia no vagi a més, hauríem de tenir uns hàbits de salut visual, com ara no apropar-nos gaire als objectes o intentar no fer servir, en la mesura del possible, la visió propera, tot i que això és una mica difícil d’evitar perquè el nostre món i la nostra tecnologia així ho volen. Però, a la infantesa, a l’educació primària, és bo que no es faci treballar molt de prop els infants, que no forcin molt la vista, que estiguin amb llum natural, a l’exterior, i que facin activitats de visió llunyana. En les etapes d’educació secundària i educació superior, s’han d’adquirir coneixements i és més difícil evitar-ho.

La cirurgia refractiva és simplement una qüestió d’elecció o és  aconsellable?

Des del punt de vista de l’evolució de la miopia, la cirurgia no hi influeix per res. És a dir, no la prevé ni la millora. De fet, no recomanem operar-se a ningú si no té una miopia estabilitzada. Per tant, un dels requisits per operar-se és ser major d’edat. Prendre la lliure decisió d’operar-se és una opció més, en lloc de fer servir lents de contacte o ulleres, per corregir la miopia però no té més incidència en l’evolució d’aquesta. És una cosa electiva i sempre s’han d’assumir uns certs riscos, tot i que la utilització de lents de contacte també en té, per exemple, relacionats amb infeccions oculars. En tot cas, la cirurgia és una alternativa perfectament vàlida, vigent i eficaç per corregir els defectes de visió.

La miopia pot reaparèixer després d’una operació?

Completament. No ho evita en absolut. La cirurgia corregeix i modifica el sistema òptic de l’ull, però no incideix en els mecanismes que controlen que la miopia pugui progressar o no. En teoria, normalment, no operem ningú que tingui una miopia progressiva, no és la situació habitual, però hi ha persones que sí els segueix augmentant.

Més enllà de la miopia, l’ull envelleix igual que tots els òrgans del cos. Quins són els efectes més freqüents del procés de l’envelliment en la visió?

L’afectació més habitual, que afecta el 100% de la població, és el que es diu vista cansada o presbícia: la dificultat per enfocar de prop quan, amb la visió corregida, un veu bé de lluny. És a dir, una persona que és miop hi veu bé de prop sense ulleres i a qualsevol edat tindrà aquest avantatge. Però un cop t’operes o portes les teves ulleres o les teves lents de contacte, arriba una edat que comença a fallar la vista de prop. Això és un procés d’envelliment natural i fisiològic del cristal·lí i fins ara no s’ha trobat el remei per evitar-ho. L’únic remei és portar una correcció addicional per a la vista cansada. També hi ha lents intraoculars progressives, però no deixen de ser un tractament artificial, són lents per corregir aquesta presbícia.

Això ens passarà a tots?

Al cent per cent. Normalment, en persones miops arriba més tard, però cap als 50-55 anys, tothom té una presbícia completament establerta. Una altra patologia que també apareix amb l’edat, i que amb l’envelliment de la població veiem que afecta moltes persones, és la presència de glaucoma. És una patologia silenciosa i, per tant, és molt important prevenir-la fent revisions oftalmològiques més o menys freqüents, depenent de si es tenen precedents familiars. Es recomana fer, a partir dels 40-45 anys, una revisió cada parell d’anys, bàsicament per descartar aquesta malaltia. Es diu que el glaucoma és una malaltia silenciosa perquè no dona cap símptoma fins a fases molt avançades: es va atrofiant el nervi òptic, normalment relacionat amb un increment de la tensió ocular de l’ull, però no sempre. El nervi òptic es va atrofiant i es pot arribar a la ceguesa absoluta. Per tant, cal fer-ne un diagnòstic el més precoç possible per mirar de posar-hi remei.

Les cataractes també ens afectaran a tots?

També. Estan bastant relacionades amb la presbícia: és una patologia del cristal·lí. De la mateixa manera que el cristal·lí comença a no poder enfocar de prop com a primer pas del seu envelliment, amb el pas dels anys, també acaba perdent la seva transparència i això és el que anomenem cataracta. Tothom amb una edat o una altra acaba tenint un cert grau de cataracta. Es considera que si tothom arribés als 100 anys, tothom hauria d’estar operat de cataractes. És la cirurgia que es pràctic més a tot el món, i amb uns resultats, una fiabilitat i una seguretat més elevada.