“A la Meva Salut, tenim l’opció de posar ‘sí’ a la donació d’òrgans i teixits. I encara tenim una altra opció: deixar-ne constància en un document de voluntats anticipades”

“Els professionals hem de tenir en ment que part del final de vida i una de les alternatives per poder ajudar altres persones és la donació. I això no va en contra dels nostres principis deontològics, sinó que n’és una part”

“S’han incrementat els criteris perquè les persones puguin ser donants. L’edat ja no n’és un motiu d’exclusió”

“Un únic donant pot ajudar més de cent persones a través de la donació de teixits. És quelcom que normalment tenim molt poc present”

Al llarg de l’any 2025, els hospitals catalans van dur a terme 1.356 trasplantaments d’òrgans, gràcies a 370 donants cadàver i 174 donants vius. El sistema de donació i trasplantaments de Catalunya i de tot l’Estat espanyol és un referent mundial per la seva organització i gestió. A més, els avenços mèdics, tecnològics, farmacològics i, fins i tot, legals han permès anar ampliant el perfil dels donants d’òrgans. No obstant això, malgrat l’increment de l’activitat, hi ha una dada que preocupa: el percentatge de famílies que es neguen a donar els òrgans d’un familiar mort està augmentant lleument des de fa uns anys. En parlem amb el metge intensivista i director del Programa de Trasplantament de l’Hospital de Bellvitge, Gabriel Moreno-González.

Catalunya i tot l’Estat espanyol es mantenen al capdavant de la taxa de donació d’òrgans per milió d’habitants. Per tant, és un sistema que funciona. Encara som referents?

Sí, els números parlen per si sols. Som líders a escala mundial. Les taxes de donació per milió de població son una manera de poder comparar-nos, no solament entre comunitats autònomes i entre hospitals, sinó també entre diferents regions de tot el món.

A banda d’equips de professionals i hospitals capdavanters, tota aquesta activitat també és possible gràcies als donants. Com ha canviat el perfil del donant?

Per mantenir aquests nivells d’activitat, s’han anat ampliant els criteris per poder ser donant. El donant típic, el que la majoria de la gent té al cap, seria un pacient relativament jove, que ha patit un accident de trànsit i que acaba evolucionant en el que es denomina mort cerebral. Afortunadament, gràcies a totes les polítiques públiques de trànsit, aquests donants cada cop són menys. A partir d’aquí, el que s’ha intentat fer és buscar alternatives, noves fonts de donants. D’aquí va sorgir el que es denomina donant a cor aturat o donant en asistòlia. A l’Estat espanyol, s’ha apostat per aquest donant des d’abans dels 2000, però l’impuls més important va ser a partir del 2012. Això, juntament amb la millora tècnica dels processos, ha permès un increment progressiu de les donacions.

Ara hi ha tants o més donants en asistòlia que en mort encefàlica?

Sí, fins i tot hi ha hagut una inversió, que es va produir abans a Catalunya que a Espanya. Actualment, més del 60% dels donants a tot l’Estat són en asistòlia.

Parlem, per tant, d’un perfil de donant més gran?

Sí, és més gran en general, tant el donant de mort encefàlica com en asistòlia. S’han ampliat els criteris perquè les persones puguin ser donants. En l’àmbit espanyol, el donant més longeu que hem tingut tenia 94 anys. És cert que només va ser donant renal, però, realment, l’edat ja no és un criteri d’exclusió. Això sí, hem de ser molt curosos quan avaluem un donant amb factors de risc o amb una edat avançada i comprovar si realment la qualitat del que pot donar i l’ajuda que pot brindar és efectiva.

També tenim donants vius: el 2025 en van ser 174…

La donació de viu a l’Estat espanyol és bàsicament la renal. L’hepàtica també és possible, però, gràcies a noves tècniques com la donació Split -que es va començar a impulsar des de Catalunya i que permet fer una bipartició del fetge d’un donant per ajudar tant a un adult com a un nen-, la llista d’espera de trasplantament infantil hepàtic és pràcticament zero. Això fa que no sigui necessari sotmetre a un risc com aquest a una persona viva. El donant viu de ronyó té un potencial de creixement bastant significatiu i s’incrementa de manera progressiva. Hi ha moltes tècniques de donació de viu. No és només la persona que pot donar a la seva parella o a un familiar, sinó que pot haver-hi trasplantament renal creuat. Per exemple, quan no hi ha compatibilitat entre parelles, tenim el que anomenem cadenes. Aquestes parelles poden intercanviar-se amb parelles d’una altra zona d’Espanya o, fins i tot, internacionals. Ho hem fet amb països propers, com Itàlia o Portugal.

L’aprovació de la llei de l’eutanàsia ha obert un nou camí per trobar-hi donants?

Una cop aprovada la llei de l’eutanàsia, l’any 2021, el sistema ja va intentar generar protocols perquè el dret a tenir una mort digna sigui completament compatible amb el dret a donar. Nosaltres el que fem és intentar que tot l’esforç que es fa perquè un pacient pugui morir dignament a través de la prestació de l’ajuda a morir vagi acompanyat de fer el possible perquè també pugui ser donant en les millors condicions.

Sovint les persones que són candidates a donant no han deixat la seva voluntat de ser-ho expressada de manera explícita i li toca decidir a la família. En els últims anys, han augmentat les negatives dels familiars. En quines xifres ens movem i per què està passant això?

L’increment de negatives és una cosa que està passant a tot l’Estat, però a Catalunya vam començar a observar aquest increment un parell d’anys abans. Sembla que està més focalitzat a les regions més multiculturals. Barcelona o Madrid són les zones de l’Estat que tenen taxes més elevades de negatives.

Sempre parlem en percentatges, perquè, de fet, en xifres absolutes, les donacions segueixen augmentant.

Sí, és un tema de percentatges. De totes maneres, l’increment ha sigut progressiu, lleuger. No és una cosa que ara mateix posi en alarma el sistema, però crec que s’hi ha d’intervenir. A Catalunya, ens estem movent en percentatges del 30% de negatives familiars, quan les xifres a nivell estatal poden estar o estaven al voltant del 20%. Això té diversos condicionants. Un és que la societat ha canviat. L’impacte de la pandèmia de la COVID-19 ha tingut alguna cosa a veure, perquè vam veure una disminució molt significativa exactament en el moment post pandèmia, però després aquest increment de negatives ha sigut continu i sostingut. També hi ha els factors culturals. Espanya ha rebut molta immigració. Jo, precisament, que soc mexicà, conec la realitat del meu país quant a donació i les taxes són ínfimes. Per la qual cosa, la cultura, per exemple, en el meu cas mexicana, no té això tan integrat. Si ve gent de fora, segurament cal treballar-ho, calen estratègies específiques. Potser no hem sabut com adaptar-nos a aquests canvis culturals. Com que el sistema funciona tan bé, creiem que sempre seguirà funcionant de manera sostinguda i contínua.

Vosaltres sou experts a explicar als familiars que el seu ésser estimat pot ser donant un cop mort. Com són aquestes converses en un moment tan delicat?

Realment és un moment molt dur. Possiblement, dels més durs que pot viure una persona. I, en aquest context, és quan nosaltres hem de plantejar l’opció de la donació. Moltes persones no deixen res dit abans de morir. De fet, no es parla gaire de la mort, segurament per por. Hi ha poca cultura de parlar de què és el que volem després de morir i la donació és una part integral del final de vida. Sovint deixem tota la càrrega de decisió en les famílies quan disposem de recursos per deixar-ho prèviament establert. Podem parlar amb els nostres familiars i podem posar-ho per escrit. A Catalunya, ho tenim molt fàcil perquè a la Meva Salut tenim l’opció de posar sí a la donació d’òrgans i teixits. I encara tenim una opció, diguem-ne que una mica més reglamentària, que és el document de voluntats anticipades.

Els professionals de la salut, en general, hi estan sensibilitzats?

Jo crec que hi ha un cert conflicte, perquè estem formats per salvar vides i ajudar a millorar la vida de les persones. Quan utilitzem totes les eines per fer-ho i no ho aconseguim, el que prioritzem és el confort, que una persona pugui morir el més tranquil·la i dignament possible. Hi ha vegades que aquest canvi de concepte és ràpid i la donació es queda en un altre pla. Fa un temps, el metge de primària, com que no està dins d’un hospital, potser no tenia gaire integrada la possibilitat de la donació. Però, amb la llei de l’eutanàsia, això cada vegada involucra més gent. Ara, pràcticament tots els professionals sanitaris han de tenir en ment que part del final de vida i una de les alternatives per poder ajudar altres persones és la donació. I això no va en contra dels nostres principis deontològics, sinó que n’és una part integral.

Recordem que el 2025 es va tancar amb 1.407 persones esperant un trasplantament a Catalunya.

Precisament, tot ho fem per poder ajudar aquestes persones que necessiten un òrgan. Ja sigui per millorar molt la seva qualitat de vida, per exemple, amb el trasplantament renal, que pot treure una persona de diàlisi, com per salvar-los la vida, a través del trasplantament pulmonar, cardíac o hepàtic.

Parlem tota l’estona d’òrgans, però també es poden donar i trasplantar teixits.

És fonamental. Sempre tenim la imatge de donació d’òrgans, però la donació de teixits ajuda a millorar la qualitat de vida de moltíssimes persones. De fet, un únic donant pot ajudar més de 100 persones a través de la donació de teixits. I és quelcom que normalment tenim molt poc present.

De quin tipus de teixits estem parlant?

Teixit ocular, que són les còrnies; teixit valvular, per exemple, les vàlvules del cor; els vasos sanguinis, que serveixen per a algunes tècniques de reconstrucció; la pell; el teixit ossi, que, per exemple, a nens que tenen algun tumor ossi que s’ha de tallar, els pot servir per mantenir la funció dels teixits; la pell… Aquests serien els més habituals, però també n’hi ha d’altres, com la placenta. Hi ha tot un món. Nosaltres, l’any passat, fins i tot vam fer un trasplantament facial, que també és un teixit i que no salva la vida d’una persona, però sí que li millora moltíssim la qualitat de vida i és pràcticament com donar-li’n una de nova.