“A Anglaterra, vaig tenir la sort de conèixer i tocar amb músics molt bons. Quan venen a tocar a Barcelona i tenen algun problema mèdic, saben que poden comptar amb mi”

“La nit que vaig tocar al Ronnie Scott’s Jazz Club de Londres va ser meravellosa i interminable. Era el meu somni”

“Jaume Sisa buscava un guitarrista que no estigués contaminat, amb capacitats, però no el típic guitarrista d’estudi, i així vaig acabar col·laborant al seu disc Malalts del Cel de 2016”

Agustí Mas (Barcelona, 1956) porta la música a la sang. Durant la seva adolescència es va enamorar de la música rock, del blues i, sobretot, de la guitarra elèctrica. Ha viscut sempre entre la música i la medicina. Aquest metge de capçalera va aprendre a tocar la guitarra de manera autodidacta i, amb una carrera musical de gairebé 50 anys, ha compartit escenari amb grans músics consolidats del panorama del blues i el jazz. Guitarrista i compositor, va ser un dels integrants del grup de rock barceloní The Soviets, ha pujat a l’escenari del mític Ronnie Scott’s Jazz Club de Londres, ha tocat per a Sisa i ha engegat un gran nombre de projectes musicals. Encara en actiu als escenaris, és un assidu de la Cava Jazz de Terrassa, del Jamboree i de les petites sales de blues que encara romanen a Barcelona.

Què significa la música per a tu?

La música és la meva vida. Des de petit, em va cridar l’atenció. Va ser una cosa màgica. Quan vaig ser una mica més gran, vaig veure molt clar que volia estudiar música. Però, llavors, només s’estudiava música clàssica. Tinc la sort o la desgràcia que, a mi, el que m’agradava molt era la música rock. Tenia 14 o 15 anys i arribava la influència del blues i el rock d’Anglaterra, sobretot de John Mayall, Eric Clapton, Jeff Beck… De vegades havíem d’anar a Andorra a buscar alguns discos i jo ja veia clar que allò era la meva vida. No puc viure sense la música. M’hi van atreure els Jimy Hendrixs de la primera època. Va ser la meva bogeria.

Com et va arribar la necessitat de tocar?

Quan era adolescent, als anys 70, a la televisió feien una sèrie que es deia Los Monkees, sobre un grup de música americana que tocaven i vivien aventures. Era una còpia dels Beatles, més o menys, i una sèrie molt naïf. Em va despertar el desig de tocar, sobretot la guitarra elèctrica, i vaig ser totalment autodidacta. A Barcelona, hi havia els Mustangs, els Sírex… A més, hi havia la sala Zeleste, que va ser el nucli de tota la música moderna d’aquí. Després, a cada barri, hi havia grups. Als 14 anys vaig començar a tocar i, als 16, ja tenia un grup i vaig fer els primers bolos per Barcelona. En teoria, no ho podia fer, perquè era menor d’edat, però llavors ja tenia la mateixa alçada que ara i passava com a músic.

Amb aquesta gran passió per la música, com irromp la medicina?

A casa, em van posar com a condició que, mentre estudiés, podia tocar la guitarra. I la medicina m’atreia. Ara ja es pot estudiar música moderna a l’ESMUC [Escola Superior de Música de Catalunya] o al Taller de Músics, per exemple. Però, llavors, els guitarristes érem els “peluts”. Vaig estudiar medicina i no em penedeixo de res.

No devia ser fàcil compaginar els estudis amb la música…

No Entre la carrera, la mili –que llavors era obligatòria– i les guàrdies, quan vaig començar a treballar, la veritat és que no vaig poder tocar gaire. Era una mica incompatible, però sempre he anat tocant. Ara, més o menys, ho tinc per la mà, tot i que, al principi, no era fàcil. Molts bolos són en cap de setmana i ara ja no tinc guàrdies.

Portes 50 anys de carrera musical i has fet un munt de projectes diferents. Ens en podries fer un resum?

Toco la guitarra elèctrica i em dedico al blues. Amb això, també pots abraçar el rock.  He tingut diferents projectes propis de blues. Als anys 90, vaig tocar amb The Soviets, un grup de rock català. Hi vaig participar en quatre discos i vam tenir algun hit. També vaig estar un temps a Anglaterra, sobretot als estius, i vaig tenir la sort de conèixer i tocar amb músics molt bons. Gràcies a la medicina i al meu amic Stephen Keogh, un bateria irlandès molt prestigiós, vaig conèixer Peter King, que va ser un dels millors saxos. Quan músics anglesos o americans venen a tocar aquí i tenen algun problema mèdic saben que poden comptar amb mi. Amb en Peter King vam ser amics durant 20 anys i em va convidar moltes vegades a tocar amb ell a Londres. Era de la línia clàssica de jazz estàndard i va ser director de la banda de jazz de Charlie Watts, el bateria dels Rolling Stones. De fet, vaig tenir la sort de conèixer-lo en una estada a Barcelona. Peter King va ser com un valedor per a mi i, gràcies a ell, vaig conèixer molts músics amb qui també he gravat. A Barcelona, l’últim que vaig fer va ser col·laborar en el darrer disc de Sisa, com a guitarrista.

Com va ser col·laborar amb Jaume Sisa?

Vaig col·laborar en el disc Malalts del Cel (2016). Sisa li va comentar al seu director musical, Gregori Ferrer, que necessitava un guitarrista que no estigués contaminat. És a dir, volia un guitarrista amb capacitats, però no el típic guitarrista d’estudi. I van pensar en mi. Em van enviar les bases dels temes i Sisa va voler venir a casa meva per veure què n’havia tret. Llavors li vaig mostrar el que volia posar a cada guitarra i, la veritat, és que va ser molt divertit i entranyable. Li va sobtar que fos metge! Sisa era molt especial i em va fer molta gràcia que volgués venir a casa. Vam gravar i va sortir el disc, que va tenir bones crítiques. Em va fer moltíssima il·lusió.

A Londres has tocat al Ronnie Scott’s Jazz Club, un lloc de culte per als amants del jazz.

L’any 2008 li van fer un homenatge a Peter King i m’hi van convidar. Va ser una nit meravellosa i interminable. Era l’únic músic que no era anglès i que no tocava jazz. Ho va enregistrar tot Mike Figgis, un director de cinema [director de la pel·lícula Linving Las Vegas], que també toca la trompeta. Però no sé què se’n va fer de les imatges. Allà vaig tocar amb Ronnie Scott. Era el meu somni. Sempre que anava a Londres pensava, algun dia tocaré aquí, però mai m’hauria imaginat que ho aconseguiria.

Has fet moltíssimes coses. Hi ha algun projecte que recordis amb una estima especial?

Potser els meus projectes més personals. Tinc una banda pròpia que es diu Agustí Mas Blues. A Spotify hi ha el disc Blues Prescription, amb Jim Mullen com a guitarrista convidat. És la meva banda i és el que m’agrada. Habitualment, també toco amb la banda de Mariam Barahona, una cantant molt bona. I també tinc records molt bonics de l’època de The Soviets. Tenia poc més 30 anys i vam fer molts bolos per tot Catalunya. Va ser una època bona, la del boom del rock català. Després, vaig voler fer més blues i vaig decidir plegar. De tant en tant, fem algun remembering, per exemple a la sala Luz de Gas, i l’omplim amb els fans de l’època. Som bons amics tots. També he participat en algun programa de televisió. Un pacient em va veure un dia en un programa de TV3 a les 3 de la matinada i em va preguntar si tenia algun germà que toqués la guitarra.

Amb tota aquesta activitat musical, alguna vegada t’has plantejat aparcar la medicina?

I tant, moltes vegades. És la meva dualitat des que tinc 16 anys i sempre m’ha acompanyat. També ha estat una limitació. Mai he pogut ser un metge fantàstic, superespecialitzat o amb grans doctorats, ni tampoc he pogut desenvolupar del tot la meva carrera musical. Soc un metge de capçalera normal i corrent que, això sí, tracta molt bé els seus pacients. Soc igual a l’escenari que a la consulta. Si m’ha sorgit una gira fora d’aquí, no l’he pogut fer perquè no podia deixar de treballar. He fet gires als estius o concerts en caps de setmana, això sí, però no és el mateix. He fet les dues coses de manera paral·lela, sense desenvolupar-ne cap d’una manera fantàstica, però no em puc queixar.

Et consideres un músic-metge o un metge-músic?

Soc un músic-metge, un músic que viu de la medicina. Si vens a casa meva, no endevinaràs que soc metge, perquè tota la casa està plena de referents musicals. Als prestatges, hi veuràs alguns llibres de medicina, però és la casa d’un músic. Però també soc metge, clar. Dintre de la medicina, hi ha una part humanística molt important. Hi ha molts metges que fan moltes coses. Quan ets metge, més enllà d’una malaltia, hi veus una persona i, si ets una mica proper, potser et fa ser més sensible a altres coses, com l’art o la música.

Continues actiu. On et podem veure tocar?

Abans de la pandèmia, feia uns 100 concerts a l’any. Ara trio molt més. Potser en faig 15 o 20, depèn. Però no més. Em podeu veure a la Jazz Cava de Terrassa, al Jamboree i en algun festival de jazz o de blues.