“Sempre m’ha agradat divulgar i he estat col·laboradora habitual als mitjans. Als inicis de la sida, hi havia dies que tenia tres o quatre entrevistes. Era una bogeria”

“Vaig participar 18 anys al Suplement de Catalunya Ràdio, amb el periodista Xavier Solà, i he estat col·laboradora habitual a La Nit dels Ignorants els darrers 15 anys”

“Estic en plena forma i amb ganes de fer moltes coses. Al CoMB, m’ho estic passant molt bé col·laborant amb la Secció de Metges Sèniors”

Lola Bou (Barcelona, 1949) és una dermatòloga tot terreny i pionera en molts àmbits. Recentment s’ha jubilat de l’assistència, després d’una llarga carrera i, amb els anys, s’ha convertit en una veu coneguda -i reconeguda- als mitjans de comunicació, on ha estat una gran divulgadora en els camps, sobretot, de la dermatologia, l’estètica i les malalties de transmissió sexual, i també en l’àmbit dels esports, ja que està estretament vinculada al Barça. També ha estat una veu assídua del programa de Catalunya Ràdio La Nit dels Ignorants, amb el periodista Xavier Solà. Fem amb ella un recorregut sobre la seva trajectòria i la seva jubilació.

Ens expliques una mica quina ha estat la teva vinculació amb la ràdio?

He estat col·laboradora habitual a diferents programes de ràdio i televisió, fonamentalment a TV3. Vaig participar durant 18 anys al Suplement de Catalunya Ràdio, amb Xavier Solà, i durant els 15 anys que ha conduït La Nit dels Ignorants també he estat una col·laboradora habitual del programa. El darrer any, de manera fixa. La veritat és que m’ho he passat molt bé amb ell perquè és una gran persona i un gran entrevistador. També he treballat molt amb Josep Cuní. Als mitjans de comunicació he parlat molt de dermatologia, d’esports -sobretot del Barça-, però també de moltes altres coses.

Com vas començar a col·laborar-hi?

Per qüestions familiars, vaig anar a Cadis a fer la carrera. Quan vaig tornar a Barcelona, l’any 1979, i havia de triar subespecialitat tot estava ple i només hi havia lloc al departament de malalties de transmissió sexual. En aquell moment, les curaven pràcticament totes, però, al cap de poc temps, va aparèixer la sida i va canviar totalment el panorama. Va ser una època molt dura, sobretot perquè veies com es morien tots els nois joves. Jo era una doctora molt joveneta que es dedicava a la venereologia, la germana pobra de la dermatologia. Un dia em van trucar per parlar a la ràdio i quan em van veure es van quedar parats. Es pensaven que era una dona gran. Havíem de parlar cinc minuts i vam acabar el programa després de més d’una hora. Era a Ràdio Nacional i vaig acabar col·laborant-hi durant cinc anys.

Una metgessa tan jove tractant malalties de transmissió sexual devia ser singular. Va ser això el que et va obrir les portes dels mitjans?

Exacte, i el fet que hi hagués encara pocs metges per parlar de la sida, tot i que la venereologia està lligada a la nostra especialitat. Això va fer que molts mitjans de comunicació em busquessin i m’entrevistessin. Des de llavors, quan m’han trucat d’un mitjà, si he pogut, mai he dit que no. Suposo que el fet que fos una dona jove, molt interessada en aquests temes, i que m’explicava de manera entenedora va cridar l’atenció. A mi m’ha agradat sempre divulgar. De fet, he donat classes a la universitat i vaig estar cinc anys de catedràtica contractada a la Universitat de Lleida. Després de molts anys, els periodistes t’inclouen a la seva agenda. Hi havia dies que tenia tres o quatre entrevistes. Era una bogeria. En aquell moment, salvant les distàncies amb les influencers, com que estava tot el dia als mitjans, tothom em coneixia. Em vaig fer viral [riu].

A La Nit dels Ignorants, la gent explica les seves històries i busca respostes entre experts i oients. De totes les històries que has sentit, n’hi ha alguna que t’hagi marcat especialment?

N’hi ha moltíssimes i destacar-ne una de sola és molt difícil. Però hi ha una cosa que vaig aprendre i que després m’ha servit per ajudar diferents pacients. Va trucar al programa una pacient que tenia incontinència fecal. Era un problema terrible, perquè no podia anar enlloc i la seva vida n’estava molt condicionada. Li van aconsellar anar a un centre absolutament innovador de Terrassa, on posaven uns microxips per solucionar el tema. Amb aquesta informació, he ajudat com a tres o quatre pacients. Ara hi ha altres llocs que ho fan. El coneixement en Medicina es transmet molt ràpidament, però en aquella època, era realment dramàtic. És de les coses que m’han quedat gravades.

Ara fa un any i escaig que estàs jubilada de la pràctica assistencial. També et retiraràs dels mitjans de comunicació?

Encara he estat tot aquest any a la ràdio, però ara que ha acabat el programa amb el Xavier Solà [la periodista Marta Romagosa n’ha agafat el relleu] i, tenint en compte la meva edat i situació, crec que serà difícil que hi torni a anar com a col·laboradora fixa. Si em truquen, bé, i si no, també. Estic en plena forma i amb ganes de fer moltes coses. Al CoMB, per exemple, m’ho estic passant molt bé amb la Secció de Metges Sèniors. Hi ha un grup de gent molt maca, liderat pel doctor Manel Sans. Abans m’era impossible venir els dimarts a la tarda [el dia que organitzen les activitats de l’agenda sociocultural del CoMB], però ara sí que tinc el temps per fer-ho. També continuo donant conferències i moderant alguna taula rodona. L’Acadèmia de Dermatologia, en el seu darrer congrés nacional, em va demanar que parlés sobre com havia organitzat la meva jubilació i al congrés Dermus, a Madrid, també ho vaig fer. Abans explicava com muntar una consulta i ara parlo sobre com desmuntar-la. He tancat el cercle. T’has de preparar psicològicament, físicament i econòmicament per tenir una jubilació bona.

Com vas encaminar la teva jubilació?

Em vaig preparar molt psicològicament per retirar-me. És un pas que s’ha de fer ben fet. He vist massa companys que diuen que si es jubilen es moren o que si deixen de treballar no sabran què fer. Quin horror! Això ho hem de capgirar. Què vol dir jubilar-me? Què vol dir tenir temps lliure? Vaig decidir que volia tenir una jubilació fantàstica. He de gaudir els anys que em queden de vida, que, tant de bo, en siguin molts. He deixat de fer moltes coses per la feina, però ara he de poder fer tot el que m’agradi. No vull res tòxic al meu voltant, només alegries. Ho vaig anar meditant tot. El tancament de la consulta el vaig fer al llarg de pràcticament un any. Ara faig les coses més a poc a poc. Abans, sempre ho feia tot corrents i no tenia temps per a res o estava cansada. Ara, en canvi, soc un perill, perquè dic que sí a tot. M’ho passo bomba. I no parlem d’anar al Col·legi. M’encanta. Soc feliç. A la meva edat, encara podria visitar pacients, però arriba un moment que això té un final i comença una nova etapa que s’ha de viure d’una manera totalment diferent. I això és el que estic fent.

Tot això, acompanyat de bons comiats, oi?

Me n’han fet uns quants i he sigut molt feliç! A la ràdio, em van muntar un comiat que va sortir en antena a La Nit dels Ignorants. Va participar-hi moltíssima gent. He estat molts anys vinculada al Barça i vaig ser vicepresidenta de la Fundació del FC Barcelona amb Sandro Rosell, així que ell també hi va sortir parlant. També Lluís Bassat; el metge Jaume Tort, que va ser alumne meu quan vaig estar a Universitat de Lleida i que ara és el director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT); les meves infermeres, el meu fill… Va ser un programa que no em podia imaginar. També em van fer un comiat en l’últim congrés que vaig anar a Madrid, repassant totes les coses que havia fet. I, a la consulta, vaig fer festes amb els meus pacients. Crec que ho he fet prou bé, o, almenys, d’una manera gens traumàtica.

D’on ve la teva vinculació amb el Barça?

Soc genèticament del Barça, és a dir, des del dia que vaig néixer. Vaig anar a la inauguració de l’Estadi el 24 de setembre [1957]. Era molt petita i ho recordo en blanc i negre, suposo que influïda per les fotografies que he vist després. El meu avi va morir sent el soci número 11 i el meu pare, el número 5. He anat sempre a l’estadi amb el meu pare i el meu fill. Amb el meu pare viatjàvem molt seguint el bàsquet. Va ser una època fantàstica, vaig fer-hi molts amics i vam viatjar per tot arreu. Ell m’ho feia veure tot: hoquei, handbol… M’ho passava molt bé. Al Barça, hi ha l’Agrupació Barça Jugadors (ABJ) amb els jugadors veterans. Fan moltes activitats i es preocupen molt dels futbolistes grans. És una associació on abans només podien ser-ne socis els homes: antics futbolistes, amics o familiars. L’any 2002, per decisió pròpia dels jugadors, em van proposar entrar-hi. Vaig ser la primera dona de l’agrupació. Després, va entrar-hi una altra i durant molts anys en vam ser les úniques. Ara fa uns anys, com no podia ser d’una altra manera, han permès entrar dones i les futbolistes de l’equip femení.