“Per tal que una aturada cardiorespiratòria sigui reversible, cal actuar de manera immediata, en els tres primers minuts. Això significa que les primeres persones que veuen la persona afectada, haurien de fer alguna cosa”

“Una RCP no és un massatge. Són compressions toràciques que deprimeixen el tòrax 5 centímetres, amb una freqüència de 100-120 per minut”

“El Consell Català de Ressuscitació, des de l’any 2006, té un programa que es diu ‘Suport vital a l’escola’, en el qual els nens i les nenes, des dels tres anys, van aprenent coses, fins que arriben al final de l’etapa obligatòria sabent fer una seqüència completa de suport vital bàsic”

“Com a mesura aïllada, un DEA és el que més vides salva, però, si es combina amb RCP, podem arribar a duplicar el percentatge de supervivència”

Ricard Molina (Barcelona, 1957) és metge especialista en Medicina Intensiva. Tot i estar jubilat de l’assistència és un membre molt actiu del Consell Català de Ressuscitació (CCR). El doctor Molina ens explica de manera molt clara quina seria la millor manera d’actuar davant d’un cas d’aturada cardiorespiratòria i insisteix en l’enorme importància de formar la població en maniobres de ressuscitació cardiopulmonar (RCP).

És important reaccionar si ens trobem amb un cas d’aturada cardiorespiratòria… Però, com ho detectem i què podem fer-hi si no en sabem gaire del tema?

Primer de tot, voldria remarcar que la principal causa de mort al món occidental és l’aturada cardiorespiratòria. La segona cosa que cal destacar és que el 90% de totes les aturades cardiorespiratòries tenen lloc fora dels hospitals. Per tant, això no és una cosa dels metges, és una cosa dels ciutadans. La primera atenció que rebrà una persona que pateixi una aturada cardiorespiratòria segurament no serà la d’un metge. El 80% dels casos tenen lloc al mateix domicili, en presència, en el millor dels casos, d’algun ésser estimat, que, probablement, no sabrà com actuar…

Com la majoria de ciutadans…

Fa uns quants anys, es va fer una enquesta a escala estatal sobre els coneixements de la població en relació amb la mort sobtada, l’aturada cardíaca, la ressuscitació cardiopulmonar, els DEA [desfibril·ladors externs automatitzats], etc. Les dades van ser esfereïdores. Davant la pregunta “sabries què fer davant d’una aturada cardiorespiratòria?”, el 71,4% dels enquestats van respondre que no. Per tant, és un tema important. Una premissa fonamental és que una aturada cardiorespiratòria es defineix com la interrupció sobtada, inesperada i potencialment reversible de la respiració i de la circulació. I, per tal que sigui reversible, cal actuar de manera immediata, en els tres primers minuts. Això significa que els primers testimonis, les primeres persones que veuen aquella persona, haurien de fer alguna cosa. No ens podem quedar de braços plegats esperant que arribi el SEM. Perquè llavors, potser sí que s’acabarà recuperant el ritme i l’activitat cardíaca, però el dany que haurà patit el cervell després d’estar uns minuts sense rebre reg sanguini, serà irreversible. I el que volem és, no tan sols salvar vides, sinó també salvar qualitat de vida.

De tota manera, el primer que hauríem de fer és trucar al servei d’emergències?

És importantíssim, sens dubte. Hem de seguir l’actuació del que queda reflectit a l’anomenada cadena de supervivència, que es defineix com una seqüència ordenada d’accions que, dutes a terme de manera correcta i en el temps adequat, permeten salvar una vida. A la primera baula hi ha una persona que està dempeus, amb la mà al pit mostrant símptomes de dolor, i, al seu darrere, hi ha una persona que està trucant per telèfon. Aquesta seria la baula de la ‘detecció precoç’, per tal de prevenir l’aturada cardíaca. Com sempre, el millor tractament és la prevenció. És a dir, saber reconèixer un signe d’alarma. Els ciutadans no tenen obligació de saber medicina, però haurien de saber com és el seu cos i com funciona normalment. Quan detecten alguna cosa que no rutlla, han de sol·licitar l’ajuda del professional i aquí ve la trucada al servei d’emergències. Aquest és un veí molt perillós que tenim al pis del costat i està a les nostres mans intentar prevenir-ho i, si es produeix, saber què és el que cal fer.

Imaginem que l’aturada es produeix davant nostre i que nosaltres no hem fet cap curs de ressuscitació cardiopulmonar. Podem fer-hi alguna cosa?

És el que malauradament passa en la majoria d’ocasions i sí que podem fer-hi alguna cosa. Per començar, una cosa que sembla tan senzilla, però que no ho és, com trucar a l’1-1-2. Fins i tot legalment, al Codi Penal Espanyol, hi ha un article que parla d’això. Llavors, aquí entrem a la segona baula de la cadena de supervivència. Aquella persona que abans estava dempeus, ara està estirada, i l’altra persona, que abans estava trucant per telèfon, ara està en posició del que anomenem RCP o ressuscitació cardiopulmonar, que consisteix a fer compressions. L’ideal seria que hi hagués un percentatge molt elevat de la població que sàpigues fer RCP i, a més, de qualitat. Per fer això, cal formar-se de manera estandarditzada. Però, si no has tingut ocasió de fer-ho, llavors hauries d’intentar fer el que es coneix popularment com a massatge cardíac, que són compressions toràciques. En qualsevol dels casos, fer alguna cosa, encara que no sigui a la perfecció, és molt més que no fer res.

Per tant, no hem de tenir por de fer més mal que bé?

Si hem sabut reconèixer que una persona estava en una aturada cardiorespiratòria, no li farem més mal. En tot cas, li farem bé.

Si no ens hem format en manobres de RCP, com ho hem de fer? És cert que algunes cançons, com Stayin’Alive dels Bee Gees ens poden ajudar a mantenir un bon ritme de les compressions?

Fa poc, en una reunió a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, va sortir aquest tema… No existeix cap mena de recomanació científica d’utilitzar ni l’Stayin’ Alive ni cap altra cançó. En tot cas, el que podria provocar és que la persona es distregui, perquè cal estar molt atent. Els criteris de compressions toràciques de gran qualitat s’aprenen sobre un model de maniquí, sens dubte. I consisteixen a mantenir una freqüència d’entre 100 i 120 compressions per minut, de no menys de 5 centímetres i no més de 6 centímetres. La freqüència de descompressió ha de ser la mateixa i, sobretot, s’han de fer el mínim d’interrupcions possibles en les compressions. No és un massatge, són compressions toràciques que deprimeixen el tòrax 5 centímetres, amb una freqüència de 100-120 per minut.

Hem de posar una mà sobre l’altra…

Exacte. Una mà oberta amb palmell cap avall i l’altra mà a sobre, encreuant-ne els dits, recolzant taló sobre taló… I recolzar la mà de sota al centre del tòrax. S’han de posar bé les mans i sentir-se el més còmode possible, perquè això cansa molt. L’ideal és que cada dos minuts es rellevi la persona que fa les compressions. Però, com a mínim, s’ha de veure en un vídeo.

Instem tothom que miri algun vídeo acreditat sobre RCP. Hi ha prou conscienciació a Catalunya sobre formació en RCP?

Primer de tot, s’ha de ser un bon ciutadà. Cada 16 d’octubre, des de l’any 2013, a tot el món, s’organitza el Dia Mundial de Conscienciació sobre l’Aturada Cardiorespiratòria i s’hi fan tota una sèrie d’accions. Amb això, el que pretenem és conscienciar el màxim de gent possible. Per altra banda, hi ha diferents nivells de formació, des de cursos de suport vital bàsic, que actualment organitza el mateix Departament de Salut a través de la seva escola de salut i que és accessible a través del seu web. Són cursos no estandarditzats, però que permeten fer això mínim i imprescindible que hem comentat. Després, hi ha cursos estandarditzats de formació, que segueixen les directrius europees. El Consell Català de Ressuscitació té la competència a Catalunya de ser el representant de l’European Resuscitation Council i, periòdicament, elabora unes guies. El CCR com a tal no fa formació, però hi ha un munt d’empreses col·laboradores que sí que en fan. I això també va pels sanitaris, lògicament, que no sempre saben fer RCP. De fet, entre el col·lectiu mèdic, falta molta conscienciació sobre això.

Estaria bé fer formació a les empreses, a la universitat, als instituts….?

L’adquisició d’habilitats i coneixements més sòlida i més perdurable és allò que s’aprèn a l’escola. El Consell Català de Ressuscitació, des de l’any 2006, té un programa que es diu ‘Suport vital a l’escola’, en el qual, els nens i les nenes, des dels tres anys, van fent coses. El primer any, per exemple, acoloreixen l’1-1-2. I continuen fent coses fins que arriben al final de l’etapa obligatòria, en què saben fer una seqüència completa de suport vital bàsic. Llavors, l’única cosa que els queda és aprendre a utilitzar aquell desfibril·lador que hi ha a la plaça del poble. Això és una manera de fer bé les coses. De fet, és un projecte que, quan el vam presentar a escala internacional, va ser absolutament aclamat i és un model d’èxit.

A Catalunya, com a molts altres llocs, cada cop hi ha més desfibril·ladors als municipis, als equipaments públics, als poliesportius, etc. Està molt bé que hi siguin, però si, a més a més, sabem fer RCP serà molt millor?

Sens dubte. Hi ha una paraula que, personalment, no m’agrada gens, però que ha fet fortuna, que és la cardioprotecció. M’agrada més parlar d’autoprotecció. S’ha assimilat que la cardioprotecció és tenir un DEA, que és molt fàcil d’utilitzar i que és bo tenir-lo, però tampoc fa falta tenir-ne a cada cinquanta metres. Hi ha criteris científics estandarditzats per saber on hi hauria d’haver un DEA. Com a mesura aïllada, un DEA és el que més vides salva, però si es combina amb RCP i, a més, amb ventilacions, podem arribar a duplicar el percentatge de supervivència. Així doncs, és molt important que el màxim de gent possible sàpiga fer RCP. Per aprendre a fer funcionar un DEA no fa falta cap mena de curs, s’aprèn en deu minuts, és absolutament intuïtiu. Cardioprotecció no és només posar un DEA a qualsevol lloc. Cardioprotecció significa tenir tot un pla d’actuació que impliqui la ciutadania.