Quatre professionals de diferents edats i procedències expliquen en primer persona la seva incorporació al Col·legi de Metges de Barcelona per la via no MIR i les seves motivacions i experiències a l’hora de treballar al sistema sanitari català.

Maria Alesi

Menfi, Itàlia, 1987.

Any de col·legiació: 2024. Especialitat: Pediatria (titulació d’Itàlia). Lloc de feina: CAP Roquetes-Canteres, Barcelona.

Quina és la raó per haver arribat a Barcelona i com ha estat el camí fins aquí?

L’any 2023 ja havia estat treballant a l’Hospital Germans Trias i Pujol, però m’he instal·lat a Barcelona definitivament amb la meva parella per ser-hi junts; tenia molt clar que volia viure aquí. El camí ha estat molt llarg per la burocràcia, que sembla que no acabi mai.

Com t’has adaptat al sistema sanitari català? Com és l’experiència?

El sistema sanitari d’aquí m’agrada molt, tot i que no sé si encara m’hi he adaptat del tot, me’n queda molt per aprendre. De moment l’experiència està sent súper bona.

Què t’ha sorprès més o destacaries de l’exercici de la professió aquí?

M’agrada el fet que estigui informatitzat, a Itàlia tot funciona encara en paper. A més, a Itàlia els pediatres de base treballen sols i aquí es treballa en equip, també juntament amb les infermeres; és un punt fort. Finalment, una altra cosa que em va sorprendre molt i que agraeixo molt a la meva directora i al meu equip és que em van contractar quan estava embarassada de cinc mesos.

Quines expectatives professionals tens?

Voldria seguir estant bé a la meva feina.

Lolimar Carreño

Caracas, Veneçuela, 1979.

Any de col·legiació: 2022. Especialitat: Infectologia pediàtrica (titulació de Veneçuela). Lloc de feina: Servei de Consultes i Urgències de Pediatria de l’Hospital Clínic Maresme.

Quina és la raó per haver arribat a Barcelona i com ha estat el camí fins aquí?

El camí per aconseguir entrar al país i exercir-hi la professió mèdica ha estat llarg i amb alts i baixos, ja que s’hi han de complir múltiples requisits, com a qualsevol part del món. El motiu principal d’haver vingut aquí ha estat la situació del meu país natal, que estimo, però del qual vaig sortir amb el meu marit i la meva filla, que ara té 11 anys.

Com t’has adaptat al sistema sanitari català? Com és l’experiència?

M’he adaptat ràpidament al sistema sanitari català, perquè abans de venir aquí també havia migrat a un altre país durant uns quants anys i ja portava una cultura migratòria que em facilitava la visió i els processos. L’experiència ha estat adequada, amb un trànsit per moltes emocions, però amb el desig i l’esperança de mantenir-me dempeus i brindar el millor que pugui per sumar-me al sistema.

Què t’ha sorprès més o destacaries de l’exercici de la professió aquí?

Hi destacaria el col·legi de metges amb què comptem: una gran organització àmpliament diligent i empàtica. També, alhora, el sistema de protocolització per a millores permanents del sistema sanitari català en general.

Quines expectatives professionals tens?

La meva expectativa és la possibilitat raonable de mantenir-me com a professional sanitari a la província. També vull conservar la meva formació a l’àrea de la infectologia pediàtrica i actualment hi estic cursant un màster. També estudio llengua catalana (nivell B3 al Consorci per la Normalització Lingüística), que m’agrada i és una eina fonamental a la consulta amb els nens petits i amb els seus pares. Vull contribuir a mantenir i construir en equip el sistema sanitari, tot mantenint una salut personal i familiar integral per brindar cada dia millor servei i exemple. M’agradaria deixar una bonica empremta dels professionals veneçolans com sanitaris ètics. Finalment, voldria aconseguir properament el reconeixement de la meva especialitat mèdica i fer constar la meva preparació en aquest àmbit, que estimo i estimaré sempre i és tant important per a la humanitat.

Alejandro Daniel Frino

Mar del Plata, Argentina, 1967.

Any de col·legiació: 2024. Especialitat: Pneumologia (titulació d’Argentina). Lloc de feina: Investigador sobre Tabaquisme a l’IDIBAPS (Hospital Clínic) i metge del Servei de Pneumologia del Consorci Sanitari Alt Penedès-Garraf (CSAPG).

Quina és la raó per haver arribat a Barcelona i com ha estat el camí fins aquí?

L’any 2007 vaig tenir l’oportunitat de rotar al Servei d’Exploració Funcional de l’Hospital Clínic de Barcelona. Aquell primer contacte amb l’hospital, la ciutat i la seva gent se’m va quedar gravat i va ser el detonant que m’ha fet tornar a Catalunya anys després. Arribar aquí em va ser facilitat pel fet de ser ciutadà espanyol, ja que els meus avis i la meva mare van escapar d’Espanya a l’inici de la dictadura i es van radicar, com tants altres, a Argentina.

Com t’has adaptat al sistema sanitari català? Com és l’experiència?

Considero que encara estic en procés d’adaptació. Inicialment vaig desenvolupar la meva feina a l’àrea de recerca, a l’Hospital Clínic de Barcelona, dins del Servei de Pneumologia, i allà m’he sentit com un més de la gran casa que és el Clínic. El meu ingrés a l’àmbit assistencial és recent, al CSAPG, i aquest és el primer contacte “real” amb el sistema de salut català. Malgrat que és una experiència diferent a llocs on he treballat abans, no he tingut inconvenients. He rebut per part dels col·legues i de la resta de personal dels dos hospitals (Sant Camil i Alt Penedès), un tracte molt cordial i un permanent oferiment de suport. Es nota un interès per afavorir el benestar del nouvingut. L’experiència amb els pacients de l’àrea d’influència del consorci ha estat igualment magnífica.

Què t’ha sorprès més o destacaries de l’exercici de la professió aquí?

La professionalitat i la responsabilitat de cadascun dels que formen l’equip sanitari. L’ajut que es rep de les Infermeres de Pràctiques Avançades, que sens dubte accelera i facilita l’actuació mèdica. També la disponibilitat de tota mena de dispositius i medicaments; això contrasta amb els meus records d’altres terres, com les dificultats per administrar tractaments d’alt cost o fins i tot la manca de materials bàsics als hospitals, i no precisament en temps de pandèmia. També, i en sentit oposat, em sorprèn la necessitat, no sempre coberta, d’especialistes, i les dificultats per al reconeixement dels seus títols obtinguts fora d’Espanya. Entenc que aquesta és una situació transversal a tot l’Estat.

Quines expectatives professionals tens?

Dins l’especialitat, que és àmplia, voldria poder enfocar-me a les àrees de més interès per a mi, específicament l’atenció del pacient fumador, i mantenir una formació continuada, sense perdre de vista altres competències de l’especialitat. Només em resta agrair l’oportunitat que em brinda Catalunya de poder desenvolupar la meva vida, juntament amb la meva dona i els meus fills en aquesta bella comunitat.

Claudia Ximena Muñoz

Cali, Colòmbia, 1984.

Any de col·legiació: 2023. Especialitat: Psiquiatria i Docència Universitària (titulació de Colòmbia). Lloc de feina: Unitat funcional de recuperació i projecte de vida, urgències i  atenció domiciliària de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell.

Quina és la raó per haver arribat a Barcelona i com ha estat el camí fins aquí?

Des de feia uns quants anys havia visitat Barcelona per vacances i per estudi i va esdevenir la meva ciutat favorita. Per això, l’any 2023 vaig decidir renunciar a la meva feina a Colòmbia i buscar feina a Barcelona o rodalies. El camí, malgrat que ha estat ple de molts tràmits, crec que en el meu cas ha estat molt amigable i he comptat amb molt de suport.

Com t’has adaptat al sistema sanitari català? Com és l’experiència?

Encara em segueixo adaptant, crec que vaig bé gràcies al suport que he tingut dels meus companys de feina. L’experiència està sent molt gratificant.

Què t’ha sorprès més o destacaries de l’exercici de la professió aquí?

Trobo més recursos a nivell comunitari per brindar una millor atenció als pacients.

Quines expectatives professionals tens?

Vull continuar creixent a nivell professional a l’àrea que m’agrada, que és la rehabilitació psicosocial en salut mental, realitzar nous projectes de recerca i fer docència.