“La diabetis i l’obesitat requereixen un abordatge complet que inclou dieta equilibrada, exercici físic, bona salut mental, etc. No té cap sentit posar un tractament farmacològic en una malaltia crònica si la base no s’està tractant

“En persones amb diabetis o amb obesitat, moltes vegades la gana està alterada i costa fer recomanacions de dietes hipocalòriques equilibrades. És com dir-li a algú que té son que la solució és que dormi menys”

“Des de les administracions, l’obesitat no es considera una malaltia, sinó una condició. Per això no hi ha cap tractament finançat. Des de la comunitat mèdica, intentem revertir aquesta consideració”

Pocs medicaments s’han fet darrerament tan coneguts com Ozempic. A l’Estat espanyol, Ozempic només està indicat (i finançat) per al tractament de la diabetis, tot i que el fàrmac s’ha fet popular a les xarxes pels seus efectes relacionats amb la pèrdua de pes. Més recentment, han estat aprovats altres fàrmacs, com Wegovy i Mounjaro, que tenen el mateix principi d’acció o similar i que, aquests sí, poden ser prescrits per al tractament del sobrepès i l’obesitat. Entrevistem l’endocrinòloga i coordinadora de la Unitat d’Obesitat del complex hospitalari Moisès Broggi de Sant Joan Despí, Paula Garcia Sancho (Palma, 1988), perquè ens ajudi a entendre com funcionen aquests tractaments.

Hi ha hagut molts titulars i s’ha publicat molt a les xarxes socials sobre aquests medicaments, però, cal recordar i insistir que sempre s’han de prendre sota prescripció i seguiment d’un metge. Quan se’n parla tant, d’un medicament, és un bon senyal? O és un risc?

Depèn. Per una banda, és un bon senyal perquè, probablement, si passa això, és perquè són tractaments que han demostrat resultats en la salut de les persones. Això és el que busca la comunitat mèdica i, sobretot, els pacients. Com a contrapunt, sorgeix el debat sobre el pes no vist com un tema mèdic o de salut, sinó estètic i condicionat per la pressió social. I aquí és on entra la qüestió de si aquests fàrmacs han de fer el paper d’allò que es coneix com a operació biquini i poden substituir el fet de seguir uns hàbits saludables, que és el que els professionals de la salut promovem per a tota la població.

Recentment s’han aprovat Wegovy i Mounjaro. Com funcionen tots aquests medicaments i per què han causat aquest rebombori? Són tan innovadors respecte al que teníem abans?

En primer lloc, hi ha els anàlegs de l’hormona GLP-1, que són uns tractaments que, inicialment, han demostrat beneficis en la diabetis i que ja fa més de deu anys que s’indiquen per a aquesta malaltia. Es va començar primer amb la liraglutida, després va sortir la dulaglutida i ara, més recentment, la semaglutida. El nom comercial de la semaglutida és Ozempic, amb indicació per a la diabetis, o Wegovy, amb indicació per a l’obesitat. La majoria són medicacions que s’injecten un cop al dia o a la setmana. Recentment [l’1 de juliol de 2024] ha aparegut Mounjaro (amb el principi actiu tirzepatide), que és un doble anàleg: és anàleg de GLP-1, però, sobretot, és anàleg de GIP. Es tracta d’una molècula diferent, amb un altre mecanisme, probablement més potent. És per això que s’han vist resultats una mica superiors, tant pel que fa a la pèrdua de pes com al control de la diabetis. Veurem si és així a la pràctica clínica.

Són tractaments més senzills per als pacients, sobretot quan parlem del cas de la diabetis? Quin canvi suposen?

La forma d’administrar aquests fàrmacs potser és més fàcil. El fet que siguin injectables pot suposar una barrera inicial, però després acaba sent més fàcil, perquè l’administració és només un cop a la setmana. Però, sobretot, destaquem el seu efecte. Aquests medicaments actuen a diferents nivells, sobretot en la gana. Fan reduir la gana entre hores o en el moment dels àpats principals. Això ha facilitat a molta gent poder seguir uns hàbits saludables, com una dieta equilibrada, etc. El que s’ha vist en persones amb diabetis i en persones amb obesitat és que moltes vegades la gana està alterada, de manera que fer-los recomanacions de dietes hipocalòriques equilibrades és difícil, perquè hi ha una sensació de gana que és molt difícil de suplir si el que fas és demanar-los que mengin menys. És com dir-li a algú que té son que la solució és que dormi menys. Aquests medicaments han arribat per quedar-s’hi. Ajuden o alenteixen el buidament gàstric, de manera que això fa que la glicèmia estigui molt més controlada i que sigui molt més fàcil seguir uns hàbits més saludables.

Ozempic i Wegovy són el mateix medicament i estan fabricats per la mateixa companyia, però amb noms diferents i per a indicacions diferents. Ozempic té finançament públic per a la diabetis, però Wegovy no en té per a l’obesitat, tot i que per tots dos cal prescripció mèdica. És així?

Efectivament. Els tractaments han de demostrar resultats mitjançant estudis i, amb aquests fàrmacs, es van demostrar primer en la diabetis i, posteriorment, en l’obesitat. Probablement, per això les indicacions han anat a ritmes una mica diferents. Per una altra banda, està la dosi. S’han demostrat més beneficis en l’obesitat a dosis més altres. Amb Wegovy es fa servir una dosi de fins a 2,4 mil·ligrams setmanals i, amb Ozempic, de fins a 1 mil·ligram. Una altra cosa és el finançament, que és quelcom més complex, on entren les administracions i el debat polític. Per a la diabetis, els anàlegs de GLP-1 com és Ozempic -en tenim d’altres i ara també arriba Mounjaro- només estan finançats en uns casos en concret. En obesitat, és diferent. Des de les administracions l’obesitat no es considera una malaltia, sinó una condició. I és per aquest motiu que avui dia no hi ha cap tractament finançat per a l’obesitat, tot i que sí indicats. Des de la comunitat mèdica estem intentant revertir aquesta consideració. Segons el nostre punt de vista, l’obesitat és una malaltia i hem d’acompanyar aquestes persones i donar-los les eines necessàries, com els tractaments.

Aquests tractaments estan indicats només per a uns perfils determinats de pacients?

Generalitzar sempre és un perill, sobretot en malalties tan prevalents com la diabetis o l’obesitat. De fet, ja coneixem diferents tipus de diabetis i, d’aquí a uns anys, segurament parlarem d’obesitats i no d’obesitat. Sempre cal que hi hagi prescripció mèdica i, sobretot, seguiment. Hi ha persones que no responen a aquests fàrmacs o que potser tenen efectes secundaris. La majoria d’efectes secundaris que s’han vist fins ara són lleus, però pot ser que se’n presentin de més greus. No es pot dir que pot servir a tothom.

Quins són aquests efectes secundaris? Hem vist als mitjans i a internet molts casos de persones que han volgut consumir aquests fàrmacs per temes d’obesitat sense cap control…

Sense supervisió, els riscos poden ser moltíssims. És el que desconeixem ara mateix i el que va sortint a les notícies. La majoria d’aquests efectes secundaris que es descriuen a les notícies, probablement, són de persones sense seguiment o casos en què la prescripció no ha sigut la correcta. Són fàrmacs que, d’entrada, no tenen uns efectes secundaris greus. Sobretot, són de tipus gastrointestinal, a causa del seu mecanisme d’acció. Aquests tractaments, però, han d’anar acompanyats de tota la resta de recomanacions: dieta equilibrada, exercici físic, una bona salut mental, etc. No té cap sentit posar un tractament en una malaltia crònica si el que seria la base no s’està tractant i això, probablement, és el que falla més a escala poblacional. La gent busca en aquests fàrmacs una solució fàcil, sense fer l’abordatge complet que necessiten malalties com la diabetis o l’obesitat.

No hi ha cap miracle, evidentment.

Els efectes poden aparèixer a l’hora de treure el medicament. Pot passar el que es coneix com a efecte rebot. En treure el medicament, un torna a tenir gana i la digestió que tenia prèviament. Per tant, si això no va acompanyat d’un canvi d’hàbits, doncs ens tornarem a menjar la pizza sencera, en lloc de l’amanida i els llegums recomanats.

És assumible el finançament d’aquests tipus de fàrmacs tenint en compte la prevalença tant de la diabetis com de l’obesitat?

Pel que fa a la diabetis, el que necessiten aquests tractaments són estudis que demostrin beneficis, sobretot en el vessant cardiovascular. S’ha vist que el risc que tenen les persones amb diabetis és d’emmalaltir o, fins i tot, de morir per malalties cardiovasculars. La semaglutida ja té estudis que demostren aquests beneficis i, probablement, acabaran sortint-ne més. Que surtin a compte o no, ho haurem de veure. La veritat és que la població que se’n podria beneficiar és molta i el que podem arribar a prevenir també és molt. Pel que fa a l’obesitat, hi anem per darrere, però ens passarà el mateix. Els estudis estan en marxa i alguns, fins i tot, ja han demostrat aquest benefici en la salut de les persones amb obesitat. Si podem evitar que una persona vagi a una màquina per poder respirar a la nit o que algú ingressi de forma reiterada a l’hospital per una insuficiència cardíaca, probablement, veurem que sí que són tractaments cost-eficients. Però és veritat que és un tema econòmicament complex perquè parlem de malalties molt prevalents. No obstant això, són tractaments que han vingut per quedar-s’hi i tot això segur que anirà millorant.