“La patologia que produeix l’amiant sovint no té un tractament específic, però és important determinar-ne l’origen perquè el pacient pot tenir dret a compensacions que pel fet d’haver desenvolupat una malaltia relacionada amb el seu lloc de treball”

“He tractat un pacient amb mesotelioma recentment i han estat cinc anys molt durs, amb requisit d’oxigen i tractament amb morfina”

“L’amiant es continua fent servir a molts altres països de la mateixa manera que es feia aquí fa anys. No hi ha cap mena de protecció social i, a més, és un material molt barat”

Ignasi Garcia Olivé és pneumòleg de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona. El doctor Garcia ens parla de l’amiant, un material emprat, sobretot, a l’àmbit de la construcció, i de com continua essent un greu problema de salut pública. L’ús d’amiant fa anys que està prohibit a l’Estat espanyol. Segons les previsions i els compromisos assolits, Catalunya hauria d’estar lliure d’amiant l’any 2032.

Què és l’amiant o l’asbest i quins efectes pot produir en la nostra salut?

L’amiant o asbest és un mineral que s’ha utilitzat molt en la construcció i en la indústria perquè aguanta molt bé les altes temperatures i l’alta fricció. Des de fa molt de temps, ja se sabia que tenia efectes adversos, però no s’ha legislat fins fa relativament poc. En la seva forma inicial, és un material que no fa mal. Quan no està processat no produeix danys, però, quan es talla i es manipula, les petites fibres d’aquest mineral entren a la via aèria i poden produir patologies. Per exemple, poden afectar els pulmons produint un tipus de fibrosi pulmonar, però també poden produir patologies associades amb un increment de risc de càncers de pulmó, laringe o ovari. És un ventall molt ampli de malalties amb unes particularitats concretes.

Hem vist casos d’elevada mortalitat, per exemple, entre treballadors i veïns de la zona del Vallès, al voltant de l’antiga fàbrica d’Uralita, entre Cerdanyola i Ripollet. Queda encara molt amiant a Catalunya? Continua essent un risc important en potència?

Continua havent-hi amiant, però no se’n sap ben bé la quantitat. N’hi ha molt en l’àmbit privat. Per exemple, en algunes illes de l’Eixample de Barcelona, on hi ha cobertures per als aparcaments de cotxes. Aquest amiant, en principi, no és perillós, però és evident que s’ha de treure perquè el seu temps de vida s’està acabant i, en algun moment, s’haurà deteriorat i sí que podria ser-ho. Una de les feines que ha de fer cada municipi abans de treure’l és elaborar un cens dels seus edificis i de l’afectació que puguin tenir per amiant.

Retirar l’amiant no és tasca fàcil, oi?

No és fàcil i no ho pot fer qualsevol empresa. Si vas a la deixalleria, no pots deixar restes d’amiant, perquè van per un altre circuit. Hi ha empreses registrades que ho poden dur a terme i l’espai on es diposita l’amiant també és un lloc concret. No és una feina gens fàcil.

En principi, es va marcar l’any 2032 com la data en la qual Catalunya hauria d’estar lliure d’amiant. Hi arribarem? Sap en quin punt estem?

S’haurà de veure. Ara mateix estan a la fase d’elaborar el cens i s’espera que l’any 2028 els edificis públics estiguin lliures d’amiant. Finalment, l’any 2032, tots els edificis, inclosos els privats, haurien d’estar lliures de la presència del mineral. Els ajuntaments tenen una feina important, tant a l’hora de fer el cens com d’encarregar-se de fer la retirada d’amiant, sobretot a la part d’edificis públics. Pel que fa a la part privada, hauran de buscar maneres d’incentivar-ne la retirada, amb idees originals, perquè la gent pugui dur a terme aquests canvis.

Els pneumòlegs us aneu trobant casos d’afectació per culpa de l’amiant?

N’hi van sortint, sí. Hi ha gent que té una exposició coneguda a l’amiant i de seguida ho relaciones, i en d’altres, has d’investigar una mica. El problema  és que el període de latència per a moltes malalties pot oscil·lar entre els cinc i els quaranta anys i qualsevol exposició pot ser perillosa. Molta gent que treballava amb l’amiant, tallant-lo i manipulant-lo, n’era conscient del risc, però d’altres persones, com, per exemple, transportistes o les dones que rentaven la roba dels treballadors, no.

Els metges, per tant, heu de fer la tasca d’intentar esbrinar quin n’és l’origen per tal de detectar-ne més possibles casos?

Sí, s’ha d’investigar. Perquè, moltes vegades, la patologia que apareix no té un tractament específic, però el pacient pot tenir dret a compensacions que poden rebre els treballadors pel fet d’haver desenvolupat una malaltia relacionada amb el seu lloc de treball. Hi ha imatges que són molt característiques i no cal fer-ne molts estudis, com, per exemple, una placa pleural, que és benigna, però que és pròpia de l’exposició a l’asbest. El que pot costar més és saber exactament on ha tingut lloc aquesta exposició, perquè, moltes vegades, la gent no té una feina per a tota la vida, sinó que ha anat canviant.

Així doncs, aquest tipus de malalties pràcticament només les pot produir l’amiant?

Pràcticament. El càncer de pulmó no, però el mesotelioma o les imatges a la pleura en són molt característiques. Ara bé, també hi ha la neoplàsia d’ovari, que s’ha vist molt associada a l’exposició a l’amiant, però que no apareix exclusivament per culpa de l’amiant. Però està clar que l’amiant és un factor molt important per a totes aquestes malalties.

S’estan monitorant prou les zones amb risc?

Diria que les zones no, però les persones que tenen una exposició laboral coneguda, sí. Mentre una persona està vinculada a una mateixa empresa, l’empresa n’és la responsable, però, quan hi deixa de treballar i ja dins del sistema sanitari públic, té dret a rebre un seguiment específic pel fet d’haver estat exposada a aquesta substància. L’haurà de veure un pneumòleg i, si hi ha sospita que hi pot haver una altra cosa, un otorinolaringòleg. És quelcom voluntari per al pacient, però, en general, la gent vol que li facin aquest seguiment.

En l’àmbit laboral, hi ha sectors específics on es presti més atenció?

De manera especial, no. Però els pneumòlegs sempre intentem indagar molt en la part laboral i intentem que el pacient ens ho expliqui tot. Segurament, a zones com ara Cerdanyola del Vallès, és probable que tinguin un biaix positiu a l’hora de detectar una sèrie de malalties a causa del seu background.

Parlem de diagnòstics greus. S’ha avançat en diagnòstic precoç i tractaments efectius?

La majoria de les malalties relacionades amb l’amiant són prou greus. Hi ha alguna imatge benigna que, com que et marca una exposició, t’obliga a anar seguint a la persona. De fet, es fa un seguiment a totes aquelles persones de les quals tenim clara l’exposició, i això ens pot garantir un diagnòstic el més precoç possible. Això s’ha de fer amb constància, però tampoc no està gaire clar cada quant s’ha de fer el seguiment, si cada dos o tres anys. Depèn de la patologia. Ara bé, no hi ha tractament específic per a les malalties originades per l’asbest. Passa el mateix que amb les patologies de base, si un càncer de pulmó es detecta en fases molt inicials, evidentment, tindrà millor pronòstic, però no existeix un tractament específic.

El mesotelioma, per exemple, és una malaltia d’evolució llarga?

I no té un bon tractament. La solució quirúrgica és molt poc habitual. És una davallada progressiva. Precisament ara, n’he tingut un cas relativament recent i han estat cinc anys molt durs, amb requisit d’oxigen i tractament amb morfina.

L’asbest és un material que s’ha fet servir a tot Espanya i a tot el món. La situació és similar a tot arreu?

De fet, és molt pitjor a altres llocs. Només són uns quants països els que han prohibit l’ús de l’asbest i que s’estan plantejant retirar-lo. En aquests països, des del 2002, no es pot produir res d’amiant i s’ha de retirar el que hi ha. Però en altres països es continua fent servir de la mateixa manera que es feia servir aquí fa anys. No hi ha cap mena de protecció social i, a més, és un material que està molt bé de preu, cosa que fa més complicat encara trencar la dinàmica.