Lluïsa Garcia Esteve, psiquiatra experta en violència masclista: “La violència sexual no és només una qüestió de drets humans, és un problema de salut pública”

“Malgrat els esforços que la societat està fent en diferents àmbits, les xifres de violència sexual no baixen”

“Durant anys s’ha focalitzat molt en el tema de la denúncia, però aquesta no és la prioritat de les dones que arriben a urgències, sinó que necessiten atenció a la seva salut”

“Detectem un increment en la xifra de dones agredides sexualment, però, a més, amb més violència física afegida”

Lluïsa Garcia Esteve (Barcelona, 1956) és especialista en psiquiatria i presidenta de la Comissió de Violència Masclista i Salut de l’Hospital Clínic de Barcelona. La doctora Garcia Esteve i el seu equip han esdevingut una referència dins de l’àmbit sanitari en l’abordatge i en el coneixement de l’abast que estan assolint les agressions sexuals. Parlem amb ella sobre aquest gravíssim problema, que també ho és de salut.

T3 EP.8 De ‘Bookstagram’ i violència masclista Hipòcrates en pijama

El seu és un àmbit de treball al qual tant de bo no s’hi hagués de dedicar ni ser-ne cap referent…

Exactament. O poder dir que els casos van a la baixa o que s’estan acabant i que em puc dedicar a altres coses. Però, malauradament, no és així. Totes les xifres que recollim des que fem un registre i totes les atencions fetes als serveis d’urgències de l’Hospital Clínic a persones a partir de 16 anys agredides sexualment indiquen que la tendència és creixent. Excepte els dos anys de confinament, en què n’hi va haver una disminució, la tendència posterior ha estat superar les xifres d’agressions que hi havia abans de la pandèmia.

Què mostren les dades de 2023?

N’hi ha hagut un lleuger increment, no gaire significatiu, amb relació al 2022. Però com que aquell any n’hi va haver un increment de gairebé el 40 % respecte de l’any anterior, el que ens diuen les xifres és que això no baixa malgrat els esforços que està clar que la societat està fent en diferents àmbits.

Aquest increment de casos es deu també al fet que potser ara hi hagi menys silenci i més consciència a l’hora que les víctimes es dirigeixin als serveis sanitaris quan pateixen una agressió?

Hi ha diverses raons. El servei d’urgències de l’hospital ha dissenyat un model d’atenció integral multidisciplinari. Quan hi arriba una víctima i s’identifica com a tal, s’activa un protocol que està dissenyat i monitoritzat per la Comissió de Violència Masclista i Salut que presideixo en aquests moments. Aquest protocol fa que tot un seguit d’especialistes, que tenen a veure amb els danys que la víctima ha rebut i que necessiten ser atesos i avaluats, es presentin de manera seqüencial i coordinada en un espai que tenim dissenyat expressament per atendre-la i moure tots els recursos al seu voltant. Aquest protocol s’ha anat millorant any rere any i la comissió ha aconseguit canviar el concepte de violència sexual i de la cultura de la violació.

Com s’ha avançat, en aquest sentit?

S’ha aconseguit identificar la violència masclista i fer prendre consciència que existeix. És una violència perpetrada per homes que agredeixen sexualment les dones i les nenes i que requereix un tipus d’atenció determinada, acostar-se a la víctima, entendre’n els comportaments, les respostes i la simptomatologia clínica. Tot això ho hem anat clarificant de manera substancial i hem dissenyat un protocol molt elaborat i pròxim a les necessitats reals de les víctimes. La comissió analitza de manera detallada qualsevol canvi, incidència o situació no atesa per anar innovant i incorporant diferents intervencions i modus operandi, és a dir, per anar millorant aquesta atenció.

Quins canvis han vist que calia introduir amb el temps?

Ens hem adonat que el que es feia al principi, que era la simple atenció a urgències, era molt insuficient i que no sempre era adequada ni ben enfocada. Ara podem donar missatges molt clars: que estem preparats i que la violència sexual és un problema de salut i no només una qüestió de drets humans, que també ho és. Altrament, durant molts anys, s’ha focalitzat molt la víctima cap al tema de la denúncia: ha de denunciar, per què no denuncia?, la por a la denúncia, s’han de recollir proves, ha d’anar a comissaria, etc. I ens hem adonat que aquesta no és la prioritat de la víctima en aquell moment, sinó que necessita una atenció a la seva salut, que ha estat danyada en àmbits molt diversos . La denúncia la pot posar després. Ha de tenir temps per denunciar. El que sí que necessita en aquell moment és atenció sanitària i que aquesta atenció sigui també capaç de facilitar la recollida de proves i mostres. Després, en un futur, al judici, s’enfrontaran el relat de la víctima i el relat de l’agressor i es podran fer servir aquestes mostres. Cal que la víctima tingui al seu abast tot allò que pot necessitar en un futur per poder recuperar la seva salut i per poder reclamar una indemnització, com li correspon a qualsevol víctima d’un delicte. Per això parlem d’un protocol d’atenció integral, perquè tots els aspectes entren a formar part de les intervencions.

Les darreres dades que va oferir el seu equip mostraven que les agressions cada cop comporten més violència física i més ús de drogues.

A la roda de premsa que fem cada any en el context del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, la nostra idea és fer-ne una foto i ensenyar el que està passant. Fa anys aquesta violència era molt invisibilitzada i semblava que era una cosa anecdòtica. Però hem anat construint un registre de manera molt detallada, any rere any, i podem identificar situacions que, d’altra manera, no s’haurien detectat. Una de les coses que hem identificat aquest any és un increment en la xifra de dones que arriben agredides sexualment però, a més, amb violència física afegida: mossegades, escanyaments, cops, hematomes, ferides, cremades, etc. Tot això ho hem registrat de manera sistematitzada i hem vist que era superior a altres anys. Un altre tema que també hem anat recollint és la submissió química, on s’hi encabeixen diversos conceptes, però són aquelles agressions sexuals que han estat facilitades per drogues, en un context de consum voluntari o bé on algú ha pogut posar a la víctima alguna substància a la beguda. Tant si és oportunista com si és intencionat, considerem que són agressions sexuals facilitades per drogues. Aquesta xifra es manté bastant estable i està al voltant del 20-25 % de les agressions que rebem.

És destacable que la majoria de les agressions es produeixen en domicilis particulars.

Sí, es produeixen en un domicili, que no vol dir que sigui el de la víctima: pot ser qualsevol domicili particular. Aquesta és una dada que també es va mantenint: el domicili sempre és el lloc on més freqüentment es produeixen les agressions. Aquest any també hem detectat un descens de les agressions als espais d’oci i lleure, a les discoteques i bars, que també ens ha fet reflexionar una mica. Potser és degut a la posada en marxa del Protocol de seguretat contra les violències sexuals en entorns d’oci que va desplegar el Departament d’Interior i que val la pena assenyalar, perquè es van fent moltes coses i cal avaluar-les. Es fan coses que van limitant els llocs on els agressors poden actuar de manera impune i sense tenir miraments. Una manera d’eliminar conductes indesitjables és restringir els llocs on els agressors poden actuar.

Dins l’atenció integral que esmentaves, quin suport psicològic i emocional reben les víctimes de violència sexual?

L’impacte sobre la salut mental de les dones d’una agressió sexual està garantit. Actua com a un trauma psíquic, ja que és una situació en la qual, la majoria de les vegades, la víctima té la percepció que la seva vida i la seva integritat estan amenaçades i corren perill seriós. Tot això impacta en la seva salut mental i, per tant, oferim un programa de seguiment directe. Des del servei d’urgències es genera una sol·licitud informatitzada que va directament al programa ambulatori per a la prevenció i intervenció de les seqüeles psíquiques. Des d’aquest programa es fa una intervenció proactiva: la infermeria truca a la víctima i s’interessa per com està i l’informa que és possible que hi hagi seqüeles i símptomes com malsons, ansietat, pèrdua de gana, voluntat de no sortir al carrer, por constant que no es pot eliminar, estat d’alerta continu, etc. El sistema d’alarma de la víctima esta disparat i es manté així de manera contínua. També es pot consolidar el trastorn d’estrès posttraumàtic: en el cas de les dones, això passa en el 67-70 % dels casos. Aquestes dades les coneixem bé. Les agressions sexuals són un problema de salut pública i un problema de salut mental. Per tant, la resposta a aquestes violències ha de ser de salut, de salut pública i de salut mental. Si no, la recuperació no és global.

Hi ha prou coordinació a tota la xarxa assistencial, més enllà de les urgències, per detectar i abordar els casos de violència sexual?

Jo diria que no, tot i que es fan esforços. Em consta que a l’atenció primària s’estan dissenyant protocols perquè tot això es pugui organitzar d’una manera eficaç i per donar a la víctima el que necessita. La víctima necessita que siguem eficaços, que la resposta sociosanitària sigui eficaç. Quan et passa alguna cosa i vas a un lloc on veus que t’entenen, que saben el que fan, que endrecen les actuacions i que tot està ben estructurat, això dona tranquil·litat i pot començar la recuperació. Ho hem de tenir molt clar: si la resposta immediata és bona, aquí ja comença una certa recuperació, perquè el sistema valida la víctima, la tracta bé, sap el que passarà i li ofereix el que necessita. Als serveis d’urgències atenem les agressions sexuals recents o que han passat fa poc temps, però les dones que han patit una agressió a la infància o a l’adolescència, per exemple, no ens arriben. Aquestes dones arribaran a l’atenció primària, a partir d’una consulta. La primària ha d’estar preparada per saber que allò és una agressió no recent i per saber què cal fer. Si és recent, cal derivar-la a l’hospital de referència perquè s’apliqui tot el protocol; si no, deixes la víctima amb actuacions parcials. Si l’agressió no és recent, s’ha de fer tot un algoritme per saber què necessita. En tot cas, és necessària més formació a les universitats i a les especialitats. Hem de ser proactius, perquè aquest problema continua i les víctimes necessiten que els donem resposta ara.

Deixa un comentari