Autor: Araceli Garcia

L’escriptora Laia Perearnau reviu en una novel·la Francesca de Barcelona, una de les primeres cirurgianes: “Havia de ser una dona molt determinada”

Deixa un comentari

“Va ser una sorpresa trobar-me un personatge com Francesca. De seguida em va captivar i vaig decidir que seria la meva protagonista”

“Quan em vaig submergir en aquesta època em va sorprendre la violència i, especialment, la violència contra la dona. La mort, l’esquarterament, la tortura… tot estava normalitzadíssim”

“Les poques dones que havien aconseguit la llicència per ser cirurgianes havien fet algun favor al rei o a la reina, sobretot ajudar aquesta a parir”

© Marta Ruiz

A la Barcelona del segle XIV, hi va viure una dona que es va saber fer un lloc en un món al qual només els homes hi tenien accés: el món de la medicina. Francesca Satorra, més coneguda com a Francesca de Barcelona, fou inicialment una llevadora, que, com moltes altres dones de l’època, assistia els parts i sabia aplicar els remeis per curar petites afeccions. L’extraordinari de Francesca de Barcelona és que va aconseguir que el rei Joan I li concedís, l’any 1344, el permís reial per exercir de cirurgiana, en una època en què les dones no tenien accés ni a l’educació, ni la possibilitat d’ingressar en gremis professionals. La periodista, guionista i historiadora Laia Perearnau ha novel·lat la vida de Francesca de Barcelona en una obra publicada per Columna que ha estat guardonada amb el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2022. Després de mesos submergida en els arxius que expliquen com es vivia, se sobrevivia, s’estimava i es curava a la Barcelona medieval, Perearnau ha donat vida a dona, ben segur única, en una novel·la de gran precisió històrica.

Atenció, perquè a l’entrevista revelem alguns detalls de la trama.

Continua la lectura de “L’escriptora Laia Perearnau reviu en una novel·la Francesca de Barcelona, una de les primeres cirurgianes: “Havia de ser una dona molt determinada”“ →

“A primer de carrera ens explicaven el lligament de Gimbernat, a l’engonal, però no ens van explicar gaire qui era Gimbernat”

Deixa un comentari

Els metges Elena Guardiola i Josep Eladi Baños fa més de 20 anys que investiguen els epònims de la medicina catalana per reivindicar els professionals que hi ha al darrere i les seves contribucions a la ciència.

El mètode Trueta, la síndrome de Brugada o la Taulinoplàstia són alguns exemples d’epònims que reben el seus noms de professionals o de centres on es va descriure o desenvolupar per primer cop una malaltia, tractament o tècnica.

Tothom fem servir epònims encara que no ens n’adonem i els metges no en són una excepció. Un epònim és un terme d’ús comú que es deriva d’un nom propi: una persona, una ciutat… El llenguatge mèdic n’està ben farcit. Alguns dels exemples més coneguts són la malaltia de Parkinson, l’Alzheimer, el mètode Trueta o la síndrome de Brugada, que reben el seu nom als cognoms dels professionals que els van descriure o difondre, com és el cas de Josep Trueta. Els metges Elena Guardiola i Josep Eladi Baños fa més de 20 anys que investiguen la història que hi ha al darrere dels epònims de la medicina catalana. Són els autors del llibre Catalan physicians’contributions to medicine: a historical view through eponyms (editat per Fundació Dr. Antoni Esteve, 2021) que recull alguns dels epònims que han estat estudiant durant tots aquests anys. Per a ells és una forma de salvaguardar el patrimoni lingüístic mèdic i, sobretot, de reconèixer els professionals que hi ha al darrere. Els metges catalans han donat nom a malalties, cirurgies i tractaments, però també a plantes i animals. De tot plegat, en parlem amb Guardiola i Baños, que ara també s’han posat la fita de descobrir les metgesses que hi pot haver al darrere d’alguns d’aquests mots.

Continua la lectura de ““A primer de carrera ens explicaven el lligament de Gimbernat, a l’engonal, però no ens van explicar gaire qui era Gimbernat”” →

Alba Martínez, metgessa de família de referència per a joves migrats: “Com a societat, els hauríem d’estar cuidant i el que fem és maltractar-los. És molt difícil fer-se gran així”

2 comentaris

“Tenen molt malestar emocional, sobretot per l’enyor de la figura materna. La inseguretat i el trencament d’expectatives els crea molts problemes que, de vegades, poden derivar en problemes de salut mental”

“Sovint no tenen ningú més i tenen pocs referents, per això aprofiten quan venen al CAP per deixar-se anar i descarregar aquesta motxilla d’emocions que porten a sobre”

“Hi ha determinants socials que van posant en perill la seva salut i passen de ser joves sans a joves amb vulnerabilitats”

Molt a prop del CAP Passeig de Sant Joan de Barcelona hi ha, des de 2017, Dar Chabab, un equipament per a joves migrats i en situació de vulnerabilitat i de carrer. Entre totes dues entitats han construït un pont que assegura que aquests joves tinguin una metgessa que els atén de manera longitudinal i un espai dins del sistema sanitari. Aquesta professional és la metgessa de família Alba Martínez, que té entre els seus pacients els nois i noies que en algun moment han passat per Dar Chabab. Martínez té una àmplia experiència en l’atenció a pacients de procedències diverses i una sensibilitat especial envers aquests joves que han marxat sols dels seus països d’origen i que fan front a una sèrie de dificultats que repercuteixen en la seva salut física i emocional. Els perills del viatge migratori, l’enyor de la mare, el fet de no poder treballar i tenir una font d’ingressos, l’estigma social i el sensellarisme en són alguns exemples. Martínez ens explica com aborden la seva atenció sanitària al CAP en un moment vital complex, com és el de fer-se adult i fer-ho en un entorn sense referents.

Continua la lectura de “Alba Martínez, metgessa de família de referència per a joves migrats: “Com a societat, els hauríem d’estar cuidant i el que fem és maltractar-los. És molt difícil fer-se gran aix픓 →

Josep Maria Benet, metge de família i pagès: “El dia que em jubili de la medicina tindré molta feina amb les oliveres”

Deixa un comentari

“El primer part que vaig veure va ser el d’una ovella quan jo era molt petit. Tinc aquest record gravat”

“Vaig escollir fer medicina influït, en part, pel metge del poble. Era un metge rural i m’agradava com ho vivia. Sovint te’l trobaves passejant per la natura”

Josep Maria Benet és un metge de família de caràcter afable i posat, en aparença, tranquil. Treballa a l’ABS Sant Pere de Ribes (EAP Garraf Rural). Forma part del patronat de la Fundació Galatea, que té cura de la salut emocional dels professionals de salut. Ha tingut diferents càrrecs a la Junta de Govern del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) entre 2010 i 2021 i va presidir la Junta Comarcal del Garraf del CoMB de 2006 a 2018. Benet té una forta vinculació amb la terra. La seva infantesa i joventut ha transcorregut entre oliveres, ametllers, avellaners i vinyes. I, tot i dedicar-se a la medicina, mai ha deixat del tot la pagesia. De les seves terres familiars a Picamoixons, a l’Alt Camp, en surt un bon oli d’Arbequina DOP Siurana (Denominació d’Origen Protegida) premsat a la cooperativa del poble. Benet és un home de camp que gaudeix de les estones lliures treballant o encisant-se amb la terra que ara cuida, sobretot, el seu nebot, pagès de professió. És, a més, tot un expert en oli.

Continua la lectura de “Josep Maria Benet, metge de família i pagès: “El dia que em jubili de la medicina tindré molta feina amb les oliveres”” →

Iolanda Miró i Vinaixa, una metgessa amb un enfocament divers de la professió: “La pregunta del milió sempre ha estat la mateixa: com és que no estàs fent el que fan tots els metges?”

4 comentaris

“De sempre, he tingut sensibilitat per la llengua. Vaig començar amb l’edició de manuals, he fet traduccions de textos mèdics i redacto continguts”

“Jo soc metge, però necessito temps per explicar a què em dedico realment”

La metgessa Iolanda Miró i Vinaixa ha d’agafar aire per explicar a què es dedica professionalment. Si no fa de tot, gairebé. Miró fa assistència al Servei de Reumatologia de l’Hospital CIMA, és redactora i editora de textos mèdics, fa peritatges mèdics, revisa temes de farmacovigilància, col·labora amb el TERMCAT i podríem continuar. Miró va sortir de la clàssica carrera mèdica i va endegar el seu propi camí professional a través de la cura de les paraules. De fet, ara forma part de la junta directiva de Asociación Española de Redactores de Textos Médicos (AERTeM). També ha elaborat materials formatius mèdics i ha fet docència. Amb una sensibilitat innata per la llengua i la medicina, Miró treballa moltes hores en un despatx envoltada de llibres mèdics i de diccionaris que resumeixen les seves dues passions: la medicina i les ganes d’aprendre. Conversem amb ella sobre la capacitat de resiliència, de crear noves oportunitats i de no perdre mai l’entusiasme.

Continua la lectura de “Iolanda Miró i Vinaixa, una metgessa amb un enfocament divers de la professió: “La pregunta del milió sempre ha estat la mateixa: com és que no estàs fent el que fan tots els metges?”” →

Omar El Boutrouki, @eldoctorhuma, metge internista: “L’humor pot ser medicina si s’aplica en el moment i en les dosis adequats”

Deixa un comentari

“Durant la pandèmia, dibuixar ha estat una vàlvula d’escapament, un moment per dedicar-me a fer coses diferents i per expressar-me”

“Fins i tot en situacions complicades, sempre hi ha un espai per a l’humor entre els companys. És terapèutic”

Omar El Boutrouki és metge internista a la Fundació Althaia de Manresa. El seu alter ego a la xarxa és El Doctor Humà (Twitter i Instagram), una caricatura en blanc i negre que viu les aventures i desventures de la seva professió amb humor i esperit crític. Durant els mesos més durs de la pandèmia, aquest metge va explicar el dia a dia i els seus sentiments a través dels seus dibuixos a mode de tira còmica (tot i que de vegades sense massa espai ni motius per al riure). Revisar les seves publicacions és tornar a aquells moments de certa ingenuïtat inicial, de desconeixement i d’adaptació forçosa a una realitat nova cada cop més difícil i complexa. Conversem sobre l’humor i sobre els seus orígens marroquins, els quals són al darrere del seu nom artístic.

Continua la lectura de “Omar El Boutrouki, @eldoctorhuma, metge internista: “L’humor pot ser medicina si s’aplica en el moment i en les dosis adequats”” →

Vanessa Díaz, R2 de Medicina Familiar i Comunitària, va començar a exercir quan va esclatar la crisi sanitària per la COVID-19, mentre esperava una plaça MIR: “No sabia realment on m’estava ficant, però les ganes van poder més que la por”

Deixa un comentari

“Estava al sofà de casa esperant una plaça MIR i necessitava fer alguna cosa i ajudar com fos”

“Em va marcar veure els pacients tan sols. Ara, sempre que veig un pacient sol, també penso en la seva família”

Vanessa Diaz és resident de segon any de Medicina de Família i Comunitària al CAP Sant Pere de Ribes (ABS Garraf Rural), però va començar a exercir com a metgessa abans del que s’esperava. Va fer l’examen MIR l’any 2020 i, amb l’esclat de la pandèmia i tot esperant la convocatòria de residents [que no va arribar fins al setembre], va decidir que no podia quedar-se de braços plegats veient com els professionals sanitaris no donaven l’abast i va decidir fer un pas endavant i acollir-se a la col·legiació exprés que el Col·legi de Metges de Barcelona va oferir als metges que tot just s’acabaven de graduar. Des del març de 2020 i fins que va començar el MIR, Díaz va treballar al Centre Sociosanitari Mutuam Güell de Barcelona, una experiència que l’ha marcat profundament. La bona acollida i el suport dels companys van ajudar-la a enfrontar-se amb la por i la responsabilitat d’exercir sense haver estat abans resident i, a sobre, amb una malaltia llavors del tot desconeguda. L’estiu de 2020, Díaz ens va explicar la seva experiència a la sèrie #Metgesen1apersona. Ara, amb la perspectiva de dos anys, tornem a parlar amb ella sobre aquells mesos i sobre com han influït en la seva visió de la professió. Díaz traspua agraïment, humanitat i un fort compromís amb els pacients, les seves famílies i la societat.

Continua la lectura de “Vanessa Díaz, R2 de Medicina Familiar i Comunitària, va començar a exercir quan va esclatar la crisi sanitària per la COVID-19, mentre esperava una plaça MIR: “No sabia realment on m’estava ficant, però les ganes van poder més que la por”” →

Carme Roca, metgessa de família voluntària a Salut Sense Sostre: “No podem esperar que les persones sense llar vinguin a la consulta. Les hem d’anar a buscar allà on siguin”

3 comentaris

“Aquí atenem d’una manera diferent, però no pitjor. Sempre preval la salut del pacient”

Carme Roca és metgessa de família al CAP El Clot de Barcelona i també és professora associada al grau de Medicina de la Universitat de Barcelona. Des de fa dos anys, cada dilluns al matí, exerceix com a metgessa voluntària a un lloc ben insòlit, la capella del Santíssim de l’església de Santa Anna de Barcelona, al barri Gòtic. S’hi ha muntat una consulta on fins fa quatre dies es feien batejos. Roca forma part de l’equip de Salut Sense Sostre, una associació creada recentment per professionals sanitaris amb l’objectiu de facilitar atenció sanitària a persones en situació de sense llar o de vulnerabilitat extrema. El mes de febrer es va celebrar el simposi “Cures sanitàries i socials de les persones sense llar”, on Roca va participar i on es va fer visible la necessitat urgent de posar el focus en l’atenció dels més vulnerables, ja que el 80 % de les persones sense sostre pateixen algun trastorn de salut, tenen una esperança de vida molt inferior a la població general i sovint l’accés al sistema sanitari els queda massa lluny.

Continua la lectura de “Carme Roca, metgessa de família voluntària a Salut Sense Sostre: “No podem esperar que les persones sense llar vinguin a la consulta. Les hem d’anar a buscar allà on siguin”” →

Eduard Estivill: “La medicina és una tapadora que m’ha anat molt bé, però el que realment m’agrada és cantar”

Deixa un comentari

“La música ha estat el meu gran pilar perquè m’ha ajudat a comunicar”

Eduard Estivill és conegut com el metge del son. Aquest neuropediatre i especialista en medicina del son ha desenvolupat una extensa carrera mèdica que sempre ha compaginat amb la música. Des de finals dels anys seixanta, ha format part de Falsterbo, un grup de música folk amb més de 160 cançons a la motxilla. Amb Falsterbo, Estivill i els seus companys, van fer populars i es van fer seves grans cançons del folklore nord-americà. Després de més de cinquanta anys d’activitat, el grup baixa de l’escenari amb un nou disc Adéu Paf i amb una ambiciosa gira que els ha de portar fins al Palau de la Música. Estivill reflexiona sobre la seva carrera musical i el procés de comiat i tancar etapes.

Continua la lectura de “Eduard Estivill: “La medicina és una tapadora que m’ha anat molt bé, però el que realment m’agrada és cantar”” →

Qiaomiao Lin és la col·legiada número 60.000 del CoMB. Acaba de ser mare i és resident de cirurgia general: “Em vaig quedar embarassada preparant el MIR i vaig passar d’estudiar 12 hores al dia a només 3 o 4”

Deixa un comentari

El número de col·legiat és personal i intransferible. La metgessa Qiaomiao Lin va venir al CoMB a col·legiar-se un dia qualsevol del maig de 2021, després de superar l’examen MIR, i, casualitats de la vida, li va tocar un número ben rodó: el 60.000. Ara és resident de cirurgia general a Mútua de Terrassa, tot i que va haver d’aturar la seva formació uns mesos perquè ha estat mare. La seva promoció va haver de viure amb molta incertesa l’examen MIR del 2021 després que la pandèmia per la COVID-19 obligués a endarrerir-ne la data. A més, va haver-hi molt d’enrenou pel sistema d’elecció de plaça. Conversem amb Lin sobre com va viure aquell moment, l’inici de la seva etapa MIR, coincidint amb la maternitat; la importància del benestar emocional i sobre com veu el futur de la professió.

Continua la lectura de “Qiaomiao Lin és la col·legiada número 60.000 del CoMB. Acaba de ser mare i és resident de cirurgia general: “Em vaig quedar embarassada preparant el MIR i vaig passar d’estudiar 12 hores al dia a només 3 o 4”” →