“Va ser una sorpresa trobar-me un personatge com Francesca. De seguida em va captivar i vaig decidir que seria la meva protagonista”

“Quan em vaig submergir en aquesta època em va sorprendre la violència i, especialment, la violència contra la dona. La mort, l’esquarterament, la tortura… tot estava normalitzadíssim”

“Les poques dones que havien aconseguit la llicència per ser cirurgianes havien fet algun favor al rei o a la reina, sobretot ajudar aquesta a parir”

_{© Marta Ruiz}

A la Barcelona del segle XIV, hi va viure una dona que es va saber fer un lloc en un món al qual només els homes hi tenien accés: el món de la medicina. Francesca Satorra, més coneguda com a Francesca de Barcelona, fou inicialment una llevadora, que, com moltes altres dones de l’època, assistia els parts i sabia aplicar els remeis per curar petites afeccions. L’extraordinari de Francesca de Barcelona és que va aconseguir que el rei Joan I li concedís, l’any 1344, el permís reial per exercir de cirurgiana, en una època en què les dones no tenien accés ni a l’educació, ni la possibilitat d’ingressar en gremis professionals. La periodista, guionista i historiadora Laia Perearnau ha novel·lat la vida de Francesca de Barcelona en una obra publicada per Columna que ha estat guardonada amb el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2022. Després de mesos submergida en els arxius que expliquen com es vivia, se sobrevivia, s’estimava i es curava a la Barcelona medieval, Perearnau ha donat vida a dona, ben segur única, en una novel·la de gran precisió històrica.

Atenció, perquè a l’entrevista revelem alguns detalls de la trama.

Qui era Francesca? Què en sabem d’ella?

En sabem poques coses i el poc que en sabem ho vaig trobar regirant els llibres de la professora d’història medieval Teresa Vinyoles. Segons els arxius, era vídua del mariner Berenguer Satorra i exercia lliurement la professió de llevadora i cirurgiana, tot i que, en aquell moment, les dones ho tenien prohibit. Va ser una sorpresa trobar-me un personatge com aquest. De seguida em va captivar i vaig decidir que seria la protagonista de la meva novel·la. Volia escriure una història amb veu de dona, però em calia una protagonista potent per fer-la créixer i, quan vaig trobar el paràgraf on es parlava d’ella, vaig pensar: “Ja està. Ja la tinc”.

Per què se la coneix com a Francesca de Barcelona?

Li’n deien així. Es va fer molt popular. Estem parlant d’un segle amb moltes malalties i una mortaldat molt elevada. La pesta negra va fer molts estralls. La gent veia morir famílies senceres i no entenia per què. La Francesca, pel que sigui, es va fer un lloc dins d’aquesta societat tan misògina. Van començar a dir-li pel seu nom popular i així va quedar registrat. No sabem el seu cognom autèntic perquè en casar-se va adoptar el cognom del marit.

Un dels fils de la història és com Francesca va superant tots els problemes que troba pel fet de ser dona. A què va haver de fer front?

En aquell moment la dona no podia ser ni ciutadana, ni estudiar, ni ingressar en un gremi, ni decidir amb qui es casava. Si cometia adulteri, com passa a la novel·la, podia ser emparedada i alimentada només a pa i aigua. Aquesta és una sentència d’un cas real que vaig trobar i que vaig incorporar a la història. En aquest context, per una dona era molt complicat obrir-se camí i exercir del que volgués, en el cas de Francesca, ser metgessa i cirurgiana. A Francesca me l’he imaginat amb un caràcter molt potent. Havia de ser una dona molt determinada per moure’s en un entorn tan complicat. A la novel·la ha de fer front a antagonistes que representen tots aquests valors misògins. Un d’aquests és Bernat Oriol, un metge que realment va existir [molts personatges de la novel·la estan documentats], que potser era una bellíssima persona, però que a la història encarna tots aquests entrebancs amb què la Francesca s’anirà topant contínuament per anar avançant en el que ella considera que és el seu camí: ser cirurgiana. El seu objectiu a la vida és curar i ajudar els altres.

Com t’has documentat per dibuixar com es vivia i com es curava a Barcelona durant el segle XIV?

Quan em vaig submergir en aquesta època em va sorprendre la violència contra la dona… bé, la violència amb tothom. La mort, l’esquarterament, la tortura… tot estava molt normalitzat. Hi ha havia persones penjades a totes les places de la ciutat, com a escarni per a la resta. Era molt habitual. Però, quan fas un pas més, t’adones que la violència i els càstigs contra la dona eren terribles, així com la desigualtat que patia a tots els nivells. La dona estava relegada a estar a casa seva sota la influència del pare i després del marit. El càstig d’emparedament que surt a la història el vaig trobar en un judici del segle XIV i l’he posat al llibre, tal qual el va escriure el jutge. Em va semblar d’una gran crueltat que descrivís la mida de l’espai on havia de ser emparedada, les dimensions que havia de tenir el forat per fer les seves necessitats, la quantitat de pa i aigua que havia de rebre al dia, etc. Tot per haver comès adulteri! I només es castigava la dona. De fet, moltes vegades, si un home assassinava la seva dona per ser adúltera, el rei el perdonava. Era “normal” patir tot això.

^{Laia Perearnau va presentar ‘Francesca de Barcelona’ el 3 novembre al CoMB}

És un llibre amb fragments de molta cruesa. Com era, a grans trets, la Barcelona del segle XIV?

Gairebé vaig estar més temps documentant-me que escrivint la novel·la. Vaig estar durant mesos llegint llibres sobre medicina a l’Edat Mitjana. També d’aspectes de la vida quotidiana: com menjaven, com es feien el llit, com es vestien… He llegit llibres de cuina com el Llibre de Sent Soví o el Llibre del Coch [receptaris medieval], una tesi doctoral sobre indumentària del segle XIV… Potser per la meva formació com a historiadora, volia ser molt fidedigna i versemblant. També he fet moltes visites a la Ribera, el barri de la Francesca, mentre escrivia. Tenim la sort de tenir un barri molt ben conservat, en què encara hi ha llocs que es mantenen com fa 600 anys. Per exemple, el carrer del Malcuinat [tocant el Fossar de les Moreres] és d’origen medieval. Allà s’hi feia una olla per als més pobres que, imagineu com devia ser, perquè li posessin aquell nom! Ho vaig incloure en la història, com tantes altres coses que vas absorbint tot passejant-hi. La veritat és que l’escriptura de la novel·la no va ser tan complicada com la documentació.

A la novel·la, es parla de molts remeis, pràctiques, instruments, llibres… En sabies quelcom de medicina o has partit de zero?

Mai he tingut relació amb la medicina. Ni de lluny. El que vaig fer és agafar els llibres originals, no només aquells que parlaven sobre els llibres. Vaig anar a la facultat de medicina de Barcelona i vaig agafar la Practica dicta Lilium medicine, de Bernat Gordon. Volia veure què escrivien i com ho escrivien. Recomano molt fer-ho. Oreneta trinxada amb mel… Això curava? No té res a veure a com curem ara. Per mi era tot bastant màgic i, alhora, basat en uns preceptes que venien de l’antiga Grècia. En això es basava la medicina en temps medieval. A partir del segle XIV, comença una acceleració en les investigacions científiques a Europa. I just quan està agafant embranzida i comencen a sortir llibres potents a Europa, perquè abans eren d’origen àrab o els clàssics, apareix la pesta negra i ho atura tot.

Tot el que sap la Francesca respon a la cultura popular, es basa en tot allò que li ha explicat la seva mare i, sobretot, la seva àvia. Quan ella entra en contacte amb els jueus del call és quan descobreix la ciència i els llibres. Ens pots explicar aquest punt d’inflexió del personatge?

Poquíssimes dones sabien escriure i llegir i gairebé totes les que en sabien eren de classes altes. Suposem que la Francesca venia de classes populars perquè estava casada amb un mariner. En aquell moment mariners i pescadors eren les classes més humils de Barcelona, a banda dels esclaus, que no tenien cap dret. Jo volia fer que la Francesca pogués accedir a la ciència, perquè intuïa que per arribar a ser una bona cirurgiana havia de poder llegir els clàssics i els llibres dels sarraïns. Em vaig trobar en un atzucac. Així que vaig fer que sapigués llegir mínimament, una possibilitat real. I, amb qui l’havia de posar en contacte perquè accedís a la ciència? En aquells moments, els sarraïns eren esclaus a Barcelona. Eren els jueus qui tenien la gerència de la saviesa, del saber clàssic i dels llibres. A més, hi havia molts jueus que eren metges. La medicina era una professió que els obria les portes a la ciutat i els permetia circular amb més llibertat. A mesura que avançaven els segles XIII i XIV, els jueus cada vegada estaven més perseguits i més mal vistos. Vaig fer que Francesca es posés en contacte amb aquesta societat a través de l’Astruc Benavist. Els Benavist foren una família de metges jueva que vivia al call. A través de l’Astruc, ella accedeix als llibres, un objecte de luxe i exòtic. Hi ha una escena a la qual tinc especial estima que és quan ella, que mai havia vist tants llibres junts, entra per primera vegada a la biblioteca dels Benavist. De fet, ella només n’ha vist un, de llibre, l’antidotari de la seva àvia, on té les seves receptes de remeis, o potser dos. Per una persona amb avidesa de saber, aquest moment havia de ser molt impressionant. Vaig voler transmetre també l’olor de la pell, del cuir de cabrit.

També és molt important la cerca de Francesca per aconseguir material per començar a operar, fins i tot, sense tenir-hi el permís. L’agulla de cosir és un tresor. Com forma part de la història?

Vaig trobar un testimoni d’algú que va demanar a un aguller una agulla especial per cosir ferides i ho vaig portar a la novel·la. Hi ha molts estris, com el cefalòtrib, un aparell una mica macabre inventat per l’àrab Albucasis. S’emprava per treure el fetus de la mare quan aquest estava encallat o mort i així intentar salvar-la. També la xeringa especial per treure el cristal·lí en una operació de cataractes. Els aparells i estris que surten els he extret de diferents llibres de l’època i inventaris d’apotecaris. Francesca va aprenent a operar a través d’altres metges, sobretot jueus, i va incorporant les tècniques de mica en mica, com, per exemple, l’extracció d’un tumor de pit.

Francesca va operant com pot fins que arriba el permís del rei per fer-ho. Sabem què va passar perquè li concedissin aquest permís?

El rei Joan I li va donar el permís l’any 1344 i, a més, va dir que multaria amb mil florins tot aquell que l’impedís l’exercici de la medicina. Dos anys abans, però, l’havia amonestada i multada per això mateix. Què pot haver passat entremig? Vaig estar buscant i, normalment, les poques dones que havien aconseguit la llicència havien fet algun favor al rei o a la reina, sobretot ajudar-la a parir. Totes les cirurgianes havien començat fent de llevadores. Era previsible o factible que hagués estat també el cas de Francesca.

^{L’autora de ‘Francesca de Barcelona’ signant exemplars durant la presentació del llibre al CoMB}

Has provat de fer alguns dels remeis que has documentat?

No m’atreviria i, a més, no sabria on trobar-ne els ingredients! Feien servir caca de gos seca per fer créixer els cabells. Està escrit al Tresor de beutat, un llibre amb 90 receptes, sobretot sobre temes de bellesa. De fet, no els preocupaven coses tan diferents com a nosaltres. Volien treure’s les arrugues, estar guapos, no estar calbs… però, per posar-te caca de gos al cap, has d’estar molt apurat! [riu]

Ara que has entrat en el món de la medicina. Et veus escrivint un altre llibre on la medicina torni a ser l’eix de la història?

M’encantaria. Aquest és un món fascinant que, quan hi entres, t’atrapa molt: les cures, els remeis… Al monestir de Pedralbes encara hi ha un jardí amb totes les herbes remeieres medievals. Ara tenim mal de cap i ens prenem una pastilla, però no sabem d’on ve tot això. És com si ens haguessin tallat els coneixement més proper de les plantes, dels seus principis actius o propietats. Quan t’hi submergeixes t’agafen moltes ganes d’entendre i de saber. Ells curaven els constipats amb farigola. La meva àvia me’n feia infusions, però jo ho havia deixat de fer-ne. Ha sigut com un retrobament amb moltes coses que està bé saber. M’agradaria molt fer una altra novel·la sobre medicina, però potser sobre una altra època per anar veient com evolucionen les coses. Realment ha estat un procés bonic.