El número de col·legiat és personal i intransferible. La metgessa Qiaomiao Lin va venir al CoMB a col·legiar-se un dia qualsevol del maig de 2021, després de superar l’examen MIR, i, casualitats de la vida, li va tocar un número ben rodó: el 60.000. Ara és resident de cirurgia general a Mútua de Terrassa, tot i que va haver d’aturar la seva formació uns mesos perquè ha estat mare. La seva promoció va haver de viure amb molta incertesa l’examen MIR del 2021 després que la pandèmia per la COVID-19 obligués a endarrerir-ne la data. A més, va haver-hi molt d’enrenou pel sistema d’elecció de plaça. Conversem amb Lin sobre com va viure aquell moment, l’inici de la seva etapa MIR, coincidint amb la maternitat; la importància del benestar emocional i sobre com veu el futur de la professió.

Et vam conèixer perquè vas ser la col·legiada número 60.000, un número rodó. Et va sorprendre?

La veritat és que em va sobtar perquè no m’ho esperava. Vam anar a col·legiar-nos una amiga i jo amb tota la il·lusió del món perquè ja es feia oficial que érem metges i la gestora que em va atendre es va posar molt contenta quan va veure el número que em corresponia. Ella tampoc no s’ho esperava. La veritat és que em va fer molta gràcia!

Encara no havies escollit plaça MIR, però ens van avançar que volies especialitzar-te en cirurgia general en un hospital de la província de Barcelona. Com va anar l’elecció?

Realment va ser una temporada amb bastant tensió, perquè ens anaven endarrerint tota l’estona la data per escollir plaça i tampoc no estava clar com funcionaria tot plegat aquell dia. Nosaltres volíem una elecció a temps real encara que fos telemàtica, perquè ja ens van dir que presencial no podia ser de cap de les maneres. Era un moment d’incertesa constant, primer per la data de l’examen MIR i, després, pel mètode d’escollir plaça. Però, la veritat és que estic molt contenta perquè he escollit el que volia. Estic fent cirurgia general a l’hospital Mútua de Terrassa.  [A causa de la pandèmia per COVID-19 l’elecció de plaça MIR l’any 2021 es va celebrar entre el 24 de maig i el 14 de juny i de manera telemàtica, amb el desacord generalitzat dels futurs residents]

Felicitats! Com has començat la nova etapa del MIR?

Estava molt il·lusionada. Tenia moltes ganes de començar i se’m va fer llarga l’espera per incorporar-m’hi. Una vegada ets allà, no t’acabes de creure que és veritat: soc metge i puc fer l’especialitat que m’agrada, al lloc que m’agrada. És una sensació de plenitud impressionant.

Com molts companys, vas aconseguir el teu objectiu després de molts esforços. Com et vas preparar l’examen?

Van ser mesos durs perquè estudiàvem sense saber quina havia de ser la data de l’examen, ja que ens ho anàvem ajornant [l’examen es va fer el 27 de març de 2021]. Potser els últims dos o tres mesos d’estudi ens van sobrar una mica perquè ja estàvem saturats. Vam estar 11 mesos estudiant i això és una barbaritat. Però bé, diuen que de tot se surt i, amb una mica d’esforç i d’il·lusió, al final es veu la llum al final del túnel.

“Mentre preparava el MIR era molt important desconnectar i respectar els descansos dels diumenges”

Seguies algun mètode per estar bé i racionalitzar la tensió de l’estudi?

Durant la setmana, de dilluns a dissabte, tot era estudi. Vaig tenir una petita escapatòria perquè just va coincidir amb l’etapa de la COVID-19 i vaig estar treballant una temporada de rastrejadora per al control dels casos positius i dels confinats. Això em va servir com a vàlvula d’escapament per desconnectar de l’estudi. Els últims mesos ja em vaig enfocar totalment en l’examen, però aquesta etapa prèvia em va ajudar a no sobresaturar-me tant. I també eren molt importants els descansos dels diumenges. Desconnectar i respectar-los totalment. Sembla una ximpleria, però en aquestes situacions els aprecies molt.

La irrupció de la COVID-19 et va fer canviar d’alguna manera el teu plantejament professional?

No gens, la veritat. Potser em va ajudar a decidir-me encara més per l’especialitat que he escollit. Va haver-hi una temporada durant la carrera que em vaig decantar per especialitats més mèdiques, però amb la COVID-19 vaig veure clar que el que realment m’agrada és la cirurgia. Vaig veure com se saturaven les urgències mèdiques, la millorable gestió, la manca de professionals… i m’hi vaig acabar decidint.

Et vas presentar a l’examen MIR embarassada. Et va interferir d’alguna manera?

Em vaig quedar embarassada al gener i vam fer l’examen a finals de març. El mes previ al MIR, em vaig començar a sentir molt cansada i aquest cansament anava a més. Hi havia dies que matinava per estudiar, però no podia i havia de parar perquè l’estudi no era productiu. Com he dit abans, llavors aprecies el descans i, si no podia, m’enfocava en activitats que em distraguessin una mica, més relaxants… L’embaràs em va interferir sobretot a l’últim esprint. Al final, en comptes d’estudiar 12 hores al dia, n’estudiava tres o quatre.

Molta gent pensa que la residència no és compatible amb tenir fills. Tu i la teva parella us hi heu llançat. El fet de començar la residència suposava un problema o ho vau veure com una oportunitat? 

Al principi tens com una sensació d’angoixa, de què diran… Ara hi ha més residents que es queden embarassades al llarg de la residència, però, és clar, començar estant ja embarassada a l’hospital no ho havien vist encara. I torna la sensació d’incertesa constant fins que no planteges la situació al centre i et diuen el què. Encara hi ha una certa part dels professionals que tenen una mica de reticència a l’embaràs i a la conciliació familiar durant la residència. Clàssicament, el MIR s’ha vist com una etapa a la qual t’hi has de dedicar al 200 %. Hi ha qui encara et mira amb mala cara quan vols intentar tenir certa vida fora de l’hospital. Per sort, cada vegada passa menys. Finalment, vaig pensar: potser és inesperat, perquè tenia moltes ganes de començar a fer el que m’agrada i el dia a dia d’un metge, però aquesta etapa que estic vivint també és molt bonica. He començat tot alhora, però sé que tinc una llarga vida professional al davant. Fem primer això i llavors ja anirem construint la carrera professional.

“Soc metge i faig l’especialitat que m’agrada, al lloc que m’agrada. És una sensació de plenitud impressionant”

La conciliació de la vida laboral, familiar i personal és una de les principals reivindicacions de les noves generacions de metges i metgesses. T’hi sents identificada?

També és per la pròpia salut mental d’un mateix. Desconnectar de la feina també és molt important per mantenir el seny. Cada vegada li donem més importància a la qualitat de vida, a fer vida fora de l’hospital i, fins i tot, a tenir millors condicions laborals. A mi m’agrada molt la línia que estan seguint les noves generacions de metges residents. Gran part del col·lectiu ens dona suport, però potser les generacions més antigues encara et diuen que aquesta etapa és única en la teva vida professional, tot i que en realitat sempre pots tornar a fer el MIR. La residència és una etapa formativa molt important, però pots arribar a un punt d’equilibri en què puguin complementar-se les dues coses: la vida fora de l’hospital i la de dins.

Pel teu nom podríem pensar que vens de lluny, però no és així. Quins són els teus orígens?

Els meus pares van venir de la Xina cap a Espanya per feina amb la meva germana gran, fa uns 26 anys. A casa som quatre germans i els altres tres vam néixer aquí. Jo vaig nàixer a Múrcia, però vam marxar d’allà quan tenia un any. M’he criat a Barcelona. Mai he estat a la Xina i realment em sento catalana. M’identifico més amb aquesta cultura i estil de vida que amb els de la Xina, la veritat.

Quins són els teus plans de futur?

Em reincorporaré a l’hospital després del permís maternal. Això m’engresca molt. La maternitat em fa molta il·lusió també, però crec que és hora de conèixer també aquesta altra etapa. L’encaro amb moltes ganes. Després de la residència espero poder trobar una feina amb les condicions laborals que a mi m’agradarien. En aquests darrers anys, els contractes de treball han sigut bastant precaris. D’aquí a deu anys s’han de jubilar molts professionals. Això em dona una mica més d’esperança per aconseguir llavors un contracte de qualitat. Esperem que sigui veritat. I ens enfrontarem al que vingui.