Albert Estiarte, camí de Tòquio 2020 amb la selecció espanyola de waterpolo

Des de l’emblemàtic Barcelona’92, el metge de l’esport Albert Estiarte no ha fallat mai a uns Jocs Olímpics. Els de Tòquio 2020, que se celebren aquest 2021 a conseqüència de la COVID-19, no en seran una excepció. Estiarte no és només un afeccionat i entusiasta de l’esport, hi té, a més, un paper important: és el metge de la selecció espanyola de waterpolo des de 1988. Ell i els seus germans sempre han estat vinculats a l’aigua i al CN Manresa i tots tres han estat olímpics: uns “de veritat”, com a esportistes (els seus germans són el waterpolista Manel Estiarte i la desapareguda nedadora Rosa Estiarte), i ell, de manera “fictícia”, com a metge dels equips masculí i femení, segons les seves paraules. Durant molts anys, Estiarte també va ser un destacat jugador de waterpolo i va compaginar la medicina i l’aigua fins que, finalment, va trobar la fórmula per compaginar les dues passions. A banda de ser el metge de la selecció, Estiarte també dirigeix la Clínica Sant Josep de Manresa i és director adjunt de la Fundació Althaia, a qui pertany la clínica. Amb una gran vitalitat i energia, ultima els detalls per viatjar al Japó amb els seus jugadors cap als que, segur, seran els Jocs Olímpics més inusuals de la història.

A banda de la teva tasca a la Clínica Sant Josep, ets conegut i reconegut per la teva vinculació amb el waterpolo, primer com a jugador i, després, com a metge de l’esport de las selecció d’Espanya de waterpolo. Quin ha estat el teu recorregut?

La nostra mare no sabia nedar i, per aquest motiu, va decidir posar els seus tres fills a la piscina quan teníem 7, 5 i 3 anys i ens hi vam quedar. A partir d’aquí, tots tres hem sigut olímpics. Els meus germans han sigut olímpics des del punt de vista “real”, com a esportistes, i jo he estat un olímpic “fictici”, com a metge. Vaig començar a jugar a waterpolo des de molt petit i ho vaig fer fins als 34 o 35 anys. Quan vaig acabar la carrera, feia de metge dels jugadors de waterpolo, que eren els meus amics i, cap a l’any 1988, vaig començar com a metge de la selecció júnior de la Federació. El 1992 vaig ser metge de la Vila Olímpica als Jocs de Barcelona i, aquell mateix any, vaig començar a ser metge de les seleccions nacionals absolutes de waterpolo. Els propers Jocs Olímpics seran els meus vuitens. Sona a poc, però són 32 anys!

Ara estàs a punt de marxar a Tòquio amb les dues seleccions de waterpolo. ja teniu data per marxar? 

El nostre vol sortirà el 15 de juliol. Abans l’expedició olímpica s’intentava moure només amb dos vols, però ara es fraccionarà una mica més. A causa de la COVID-19 les mesures per entrar al Japó són diferents. Espanya és un país catalogat com de risc.

Quines mesures de prevenció us demanen per entrar-hi?

Hi haurà els controls previs que han de fer tots els viatges. Però, a més, quan arribem a Tòquio haurem de fer una quarantena de deu dies en unes instal·lacions que ens han preparat perquè estiguem aïllats i entrenant. No podrem sortir-ne i ens faran controls cada dos dies. Si el nostre grup no té cap PCR positiva ni cap manifestació clínica, finalment, podrem entrar a la Vila Olímpica.  A la Vila serà exactament igual i no ens deixaran sortir d’allà. Tòquio és una ciutat molt maca per visitar, però és el que toca per seguretat. En aquests moments, els japonesos tenen molta por i la població està força en contra de l’arribada massiva d’estrangers. Els organitzadors tenen molta pressió i, per tant, els controls seran molt estrictes.

A banda del que farà del Comitè Olímpic, els equips estan prenent alguna mesura per no tenir cap ensurt abans de sortir de viatge?

Els equips estan en bombolla i no es relacionen amb altres esportistes. Estan entrenant des de fa temps al CAR de Sant Cugat i són molt rigorosos. Fan controls periòdics. Són molt conscients que s’hi juguen molt. La màxima aspiració d’un esportista és anar a uns Jocs Olímpics. No ho posaran en risc per anar a prendre una cervesa.

Els metges dels esportistes poden gaudir dels Jocs Olímpics o estan sempre pendents dels jugadors?

Gaudeixes molt de tot. De la competició, que és espectacular, i de l’entorn. Si vas a Rio de Janeiro, per exemple, gaudeixes de com viu la gent, de les platges, de la cultura… Enguany aquesta segona part no la podrem tenir. Però podrem gaudir d’alguna cosa que molt poques persones poden explorar: una vila olímpica. És molt especial.

Per què és tan especial la Vila?

Allà hi viuen 17.000 persones. La més jove de totes té 16 anys i la més gran en té, de mitjana, uns 30. Són 17.000 joves, homes i dones, alts, baixos, blancs, negres,… De tots els colors! I tots forts com toros! És molt especial viure tanta diversitat, tantes cultures, tantes ganes de competir i de relacionar-se… I també veure tota l’estructura que els hi ha de donar servei. El menjador ha d’estar obert 24 hores per donar servei a uns esportistes molt exigents amb el menjar i que, pels horaris dels entrenaments i competicions, poden necessitar menjar a les 8 del matí o a les 3 de la matinada. Els esportistes faran vida allà i ho gaudiran molt.

Creus que teniu opcions de tornar amb medalles?

Sí! En tenim, tant a l’equip masculí com al femení. El 2019 es van fer l’última gran competició abans dels Jocs i els dos equips van quedar subcampions del món. L’equip masculí ja havia quedat subcampió d’Europa i el femení, campió. Quin és el dubte? Durant el 2020, no s’ha competit. Els equips han perdut un any i alguns hauran sortit reforçats i d’altres potser no tant.  Hi poden haver sorpreses.

Quan el 2016 vau anar als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, hi havia el virus del Zika i hi havia molta preocupació al respecte. Ara marxeu a Tòquio amb la pandèmia de la COVID-19. No hi ha dubte que la salut, així com l’esport, també és globals…

M’agradaria fer una reflexió sobre la visió individual que té cada país sobre el concepte de malaltia. Quan vam anar a Rio el 2016, els brasilers no tenien cap mena de preocupació pel Zika. La seva percepció era molt diferent de la nostra o de la del món occidental. En aquesta ocasió, els japonesos, com a país d’acollida, ho veuen encara pitjor que nosaltres i ens hi trobarem unes mesures molt estrictes. El Zika era una malaltia localitzada als països sud-americans que els Jocs Olímpics va posar al món. Amb la COVID-19, no ha fet falta, ja hi era, al món. Estem en un món global, però sembla que encara funcionem de manera individual com a països. La COVID-19 ha posat de manifest que la salut és un bé molt preuat i que, a la vegada, estem en una societat on ja no hi ha malalties del Congo o del Brasil, o un virus de la Xina. Estem en una societat on la població es belluga i es mou tant que qualsevol variant vírica que pugui sorgir, d’aquí en endavant, serà una preocupació mundial. La meva reflexió és: aprenem dels errors i intentem fer i aplicar mesures globals i més unificades de com ho hem fet fins ara.

Els de Tòquio seran els teus vuitens Jocs. T’hi veus en els propers?

De moment, la salut em respecta i encara puc aportar-hi coses. Els propers Jocs Olímpics seran a París el 2024, d’aquí a 3 anys [tot i celebrar-se el 2021, els de Tòquio oficialment són el Jocs Olímpics d’estiu de 2020]. Si les coses van com han d’anar, em veig amb cor d’anar-hi. Però si arriba el moment en què els jugadors ja no em tenen confiança, automàticament, ja no hi he d’anar com a metge de l’equip. Però també pot ser que em cridin com a assessor o una altra cosa!

Imatges cedides per Albert Estiarte

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s