Sergi Vaquer, metge a l’Agència Espacial Europea: “El cos humà no ha evolucionat per viure amb gravetat zero, però és sorprenent que s’hi adapti tan bé”

Sergi Vaquer, nascut a Barcelona fa 38 anys, és metge intensivista i treballa a l’Agència Espacial Europea (ESA) coordinant l’equip de professionals mèdics que tenen cura de la salut dels astronautes que s’embarquen a les missions espacials. En aquesta entrevista, feta per videoconferència des de Colònia (Alemanya), el doctor Vaquer ens explica què és i què fa un metge d’astronautes, què necessita un professional per arribar a desenvolupar aquesta feina i quins han estat els moments més emocionants que ha viscut a l’ESA.

En què consisteix exactament la teva feina?

La feina d’un metge de missió a l’ESA és tenir cura de la salut dels astronautes. Som un equip de cinc metges que donem assistència sanitària abans, durant i després de la missió. Treballem en la preparació de la missió i, durant la missió, estem en contacte permanent amb els astronautes i realitzem diverses proves per esbrinar com estan adaptant-se a l’espai. Quan tornen, treballem en la seva rehabilitació. El dia a dia de la feina, en gran part, és molta preparació i tasques de coordinació: moltes hores d’oficina i unes quantes d’aventura, que es redueixen a quan hem d’anar als llançaments i als aterratges.

Quants metges d’astronautes hi ha al món?

Ben pocs. Hi ha uns 25 a la NASA, uns deu a Rússia, uns cinc al Japó, tres al Canadà i nosaltres cinc a l’ESA. Tots estem en contacte molt freqüent a través del Multilateral Medical Operations Panel.

Com vas arribar a aquesta feina?

Amb interès, molta feina i molt d’esforç. Des de sempre havia volgut treballar a l’espai, però la medicina també m’agradava molt i durant la carrera vaig començar a fer projectes amb l’ESA. Després, vaig apuntar-me a una beca de l’Oficina Mèdica del Centre Europeu d’Astronautes de l’ESA per aprendre què era ser metge d’astronautes i em va agradar molt. Posteriorment, vaig tornar a casa per fer l’especialitat de Medicina Intensiva, que, de fet, és molt útil per ser metge d’astronautes. Quan vaig acabar l’especialitat vaig seguir intentant fer projectes amb l’ESA, fins que tres anys més tard em van oferir un lloc de treball com a metge de rescat en les operacions d’aterratge. Cinc anys després, soc el coordinador de totes les operacions mèdiques.

Sempre t’ha agradat l’espai exterior?

Sempre. Jo havia volgut ser astronauta des de petit, però quan et fas gran veus el que suposa i tots els sacrificis que han de fer: un astronauta ha d’estar molt temps fora de casa, arrisca la seva vida… Jo vull anar a l’espai, però com a turista. Això segurament serà factible al llarg de la meva vida, perquè els vols tripulats a l’espai avancen molt ràpidament i no trigarem gaire a tenir costos assumibles.

Quin és el millor moment que has viscut a la teva feina?

El més emocionant són els aterratges. Les naus Soiuz han d’aterrar a Kazakhstan, perquè és un terreny molt pla i sense masses d’aigua, i les has d’anar a “pescar” amb helicòpters i avions. Quan estàs a l’helicòpter volant al voltant del paracaigudes, te n’adones que tot allò és real, que hi ha una persona caient dins de la càpsula al teu costat. Això és molt emocionant. Un cop hi arribes, la càpsula fa molta olor de cremat i és molt petita, i a dintre hi ha tres persones suant i les has de treure. A l’estepa de Kazakhstan no hi ha res i a l’hivern és preciosa, perquè és una gran catifa blanca, i allà al mig, de sobte, hi ha una càpsula que acaba de caure de l’espai. És espectacular.

El doctor Vaquer, en els moments posteriors a l’aterratge d’una nau Soiuz, al Kazakhstan, l’any 2017. Crèdit de les imatges: ESA.

Hi ha molta diferència entre el que fas i la professió de metge en una consulta?

Els metges de missió som com els metges de família: hem de saber una mica de tot però no moltes coses en detall. La meva especialitat d’intensius m’ha ajudat molt, perquè hi ha un component fisiològic que t’ajuda a entendre millor tot el que passa a nivell de canvis cardiovasculars, canvis respiratoris, circulació de fluids, etc., de manera que les teves respostes i tractaments són més adequats. No hi ha una gran distància amb la medicina de família, tot i que s’han de saber certes coses específiques, com la malaltia de descompressió, els efectes de la radiació, i d’altres.

Fins a quin punt els astronautes suporten situacions extremes?

El cos humà no ha evolucionat per viure amb gravetat zero, però és sorprenent que s’adapti tan bé. Hem de controlar la pèrdua de massa òssia i muscular per tal que els astronautes tinguin una forma física mínima per sobreviure a la reentrada, que és molt dura. Però el cos humà aguanta bé, han estat més d’un any sense canvis greus a l’organisme.

També es vigila la seva salut mental?

I tant! Tenim un equip de psiquiatres i psicòlegs que ens ajuden. L’astronauta té sentiments i es pot sentir trist, cansat o frustrat. L’envies sis mesos a un entorn tancat, sense família, i amb perills letals i reals. També hi ha un equip que s’encarrega dels aspectes administratius de la vida de l’astronauta (pagar lloguer, multes, impostos…) i també del benestar de la seva família.

Quina troballa científica a l’espai has trobat més interessat?

Nosaltres no som científics i no podem fer recerca a l’espai, per una raó ètica: el metge que cuida l’astronauta no pot ser un investigador ni tenir un altre interès que no sigui la salut de l’astronauta. Hem de negociar amb els investigadors maneres de combinar mostres, reduir puncions, ajuntar experiments, etc. Per tant, jo no he fet cap investigació a l’espai, però n’hi ha de molt interessants, com el fet que amb l’exercici s’ha aconseguit reduir molt la pèrdua de massa òssia.

Quina importància ha de tenir el sector aeroespacial a la investigació científica?

Més que a la investigació científica, és a la cerca de solucions tecnològiques. Per exemple, ara estem treballant en els sistemes mèdics que volem enviar a la Lluna per tenir cura dels astronautes a les missions Artemis. Els sistemes hauran de ser molt petits i lleugers, consumir poca electricitat, molt fàcils d’emprar i molt versàtils per tractar molts tipus de malalties diferents. Aquest és un repte enorme i, si ho dissenyes per a la Terra, tindràs un mini hospital que podrà tractar qualsevol patologia a qualsevol part del món, amb pocs recursos i a mans d’una persona que no tingui gaire idea. Aquest desenvolupament tecnològic el trobo molt bo, un repte que està més enllà del que ara necessitem perquè ens ho imposa l’espai, però que té una aplicació directa a la Terra.

Li aconsellaries a un metge o metgessa jove que esculli la professió de metge de missió?

Sí, però som pocs i es triguen molts anys. Has de fer una medicina que t’agradi, tot i que és millor escollir especialitats generalistes: medicina interna, medicina de família, anestesiologia, intensius, cirurgia general… El més important és l’interès i la perseverança. Com que no hi ha especialitat, un s’ha d’interessar i motivar per estudiar coses que hi tenen a veure, i per relacionar-se amb gent com nosaltres. Es poden venir a fer beques o post-doctorats per conèixer i entendre millor la nostra feina, i tenir clar que el 90 % del temps és oficina i el 10 % és emoció. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s