Manel Escobar, metge, pacient i defensor d’una medicina més humana: “El metge estava tractant un cas més. Jo m’hi estava jugant la vida”

“Tenir cura és molt més que curar”. Aquestes paraules del periodista Carles Capdevila (1965-2017) resumeixen molt bé la professió de metge: acompanyar els pacients i ser al seu costat. La medicina necessita ser més humana, més empàtica i prioritzar la relació de confiança entre el metge i el pacient. Una assignatura encara pendent en la formació dels estudiants.

Durant la jornada de benvinguda als nous col·legiats MIR, Manel Escobar, metge radiòleg i un dels membres fundadors del Grup JANUS, va preguntar als futurs residents quants d’ells s’havien plantejat estudiar medicina perquè volien cuidar les persones. Molts dels assistents van aixecar la mà.

Al llarg de la seva carrera, els professionals corren el risc de moure el seu focus lluny del pacient i de les seves necessitats emocionals. La pressió assistencial i les llargues jornades laborals no ajuden. “Segurament us formareu mot bé i, tècnicament, tindreu uns coneixement extraordinaris”, va dir Escobar als joves metges, “però hi ha un vessant, que té a veure amb tenir cura dels altres, que podeu perdre sent molt joves”. Per no desviar el focus del pacient i per no oblidar per què un es va fer metge, Escobar va llençar una pregunta: “I si ens toqués a nosaltres ser pacients?”

Escobar sap bé de què parla, perquè, a banda de ser metge, també és pacient d’una malaltia greu. A través de la seva experiència a l’altre costat de la consulta, i de la mà de dos metges més, Àlvar Agustí i Domingo Escudero, va fundar el Grup Janus, un grup d’opinió auspiciat pel CoMB que vol oferir propostes concretes per millorar el sistema sanitari i fer-lo més humà.

Escobar és radiòleg i, quan va percebre alguns símptomes que l’advertien que alguna cosa no anava bé, va començar a fer-se proves ell mateix. Va descobrir que patia un càncer de pàncrees. Les primeres accions van anar molt ràpid, quelcom excepcional i que li va donar molta tranquil·litat. El primer dia es va poder fer un escàner i una ressonància magnètica. També va fer una visita amb l’equip de cirurgia i d’oncologia. Van passar només 16 hores des del diagnòstic fins a la primera sessió de quimioteràpia, que va donar molt bons resultats.

Després de l’operació, van començar els controls cada tres mesos i les proves d’imatge. Això implicava viure “els 5 minuts terrorífics”, va explicar Escobar, que “és són els que et passes dins de la màquina de l’escàner”. El radiòleg tenia una situació privilegiada que no tenen els pacients. “Jo tenia la sort que, quan acabava la prova, podia anar a mirar les imatges amb els meus companys i ja en sabia els resultats immediatament. Però els pacients han d’esperar la visita amb l’oncòleg i passen una autèntica malaltia mental per aquest motiu”. “És molt important posar-se en la pell de l’altre”, va afegir. Els metges han de tenir en compte que el temps d’espera és molt feixuc per als pacients, perquè se senten vulnerables i tenen por.

L’empatia i la sensibilitat a l’hora de comunicar-se amb el pacient són fonamentals. El tumor que patia Escobar va disminuir molt després del primer cicle de quimioteràpia. Havia tingut una resposta boníssima, tenint en compte que el càncer de pàncrees és bastant resistent a la quimioteràpia. Amb aquest resultat a la mà, va anar al seu oncòleg i li va dir, optimista: “Has vist el resultat de la ressonància? Encara em curareu!”. Sense pensar-hi gaire, el metge li va replicar prudent: “Això ja ho veurem”. Aquesta resposta, que el seu company li va donar amb la millor intenció li va resultar terrorífica. “Ell estava tractant un cas més. Jo m’hi estava jugant la vida”, explicava.

Amb el seu exemple, Escobar volia transmetre als metges que s’incorporen al sistema MIR com és de valuós no perdre de vista mai el motiu perquè van escollir medicina. El més important que cal millorar del sistema, segons el metge, és, a banda de la logística i els circuits, la relació entre el metge i el pacient.

Escobar va donar un últim consell als residents: “Revisiteu les vostres idees i torneu-vos a plantejar per què sou metges, perquè vàreu estudiar medicina i què podeu fer perquè la persona de qui teniu cura se senti tractada com li agradaria”.

3 thoughts on “Manel Escobar, metge, pacient i defensor d’una medicina més humana: “El metge estava tractant un cas més. Jo m’hi estava jugant la vida”

  1. Nerea López

    Bona tarda. Sóc metgessa de familia, vaig finalizar la residencia fa un any i estic treballant com a tal a un CAP. Ara mateix em trobo al costat de la meva mare a l’ICO per una neo gàstrica amb metastasis osees, carcinomatosis pulmonar i peritoneals. El diagnòstic ens ho van donar fa 4 dies exactes. Avui fa exactament un mes que pràcticament tenia clar que la meva mare tenia una neoplasia probablement gàstrica (adenopaties supraclaviculars esquerres indurades i adherides i síndrome tòxic com a primers simptomes evidents) , però per molt que l’he acompanyada a urgències de zona, hem fet pal•lesa reiteradament tota la situació (ni menjava!) a la consulta de diagnòstic rapid, i em hagut de fer fins i tot proves per la mutua privada, em sofert un autentic calvari fins que realment ens han fet cas per començar i agilitzar les proves. Ara poques esperances ens donen… I de supervivencia ni en parlem… Fins i tot sent del “gremi” hi ha una deshumanització per la nostra part que arriba a donar por. Als futurs MIR només us demano que us deixeu d’estar de competències entre especialitats, que escolteu als pacients i sobretot, que sigueu humans i empàtics. És una situació horrible que no la desitjo a ningú. Gràcies.

    • Anna Ferrer

      Nerea molts ànims..jo també sóc metgessa de família i acabo de passar la mateixa situació que tú.He estat acompanyant ma mare durant 28 dies d’ingrés. A planta mereixien un 10 en humanitat infermers,auxiliars i fins i tot les dones de la neteja…una es sentia acompanyada gràcies a ells…a més el fet de ser metge tampoc ‘ajuda’ en aquest cas per que a l’hora de comunicar les males notícies s’és massa directe “com que ets de l’ofici tú ja saps” etc..i jo també era una filla.Crec que ens hem de replantejar com fem les coses com ofici que som…no sempre guarim però sempre hauriem d’acompanyar i escoltar…i això comença a ser una excepció enlloc de la norma

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s