Pioneres de la Medicina

Les primeres dones que van exercir la medicina no ho van tenir gens fàcil. Ni per treballar, ni per formar-se. Elles van anar obrint un camí que ara resulta natural per a totes les joves que decideixen estudiar medicina. Avui elles són majoria a les aules, gairebé el 70%, però fa uns anys eren un rara avis.

Dolors Aleu (1857-1913) va trencar tots els motlles del moment i va aconseguir ser la primera doctora en Medicina a l’Estat espanyol. També va ser la primera dona a entrar a la Societé Française d’Hygiene, que la va acceptar com a membre associat estranger. Els seus inicis, però, no van ser senzills. Assistia a la universitat acompanyada de dos escortes que li va posar el seu pare, Joan Aleu, doctor en farmàcia, cap de la Policia Municipal, tinent d’Alcalde de Barcelona i Governador General de Catalunya.

El fet d’assistir a classe ja era de per si extraordinari. Elena Maseras (1853-1905) va obtenir una Reial Ordre del rei Amadeu de Savoia per poder estudiar la carrera universitària en règim privat, però no per assistir a classe. Tres anys després va ser admesa a l’aula pel catedràtic de Terapèutica, Narcís Carbó. Va ser la primera dona que va entrar a la facultat i va tenir la sort de ser ben rebuda per companys i professors. Malauradament, les traves burocràtiques la van fer desistir de fer el doctorat i va renunciar a la pràctica de la medicina.

Aquestes dificultats es veuen reflectides a l’expedient de Francesca Fontova (1877-1961), la primera metgessa lleidatana. Fontova va haver d’esperar tres anys per aconseguir el permís per accedir a la Universitat. Una circular de la Direcció General d’Instrucció Pública del 1893 li ho impedia, però ella va persistir fins que el Ministeri d’Instrucció la va autoritzar. El seu pare va escriure un text de quatre pàgines –que consta a l’expedient acadèmic de la metgessa– on denuncia els problemes que va patir la seva filla. Segons la documentació, el conflicte es va solucionar ràpidament i es va autoritzar “la presència de senyoretes [SIC], sempre que els professors garanteixin que no hi haurà desordres a la classe per la seva presència”.

L’aula, però, no era un lloc per a dones. Teresa Bracons (1904-1988) havia de seure lluny dels seus companys i sortir de l’aula quan es tractaven temes referents a l’anatomia o patologia urogenital o les malalties venèries. Havia de restar fora fins que la lliçó acabava. Així i tot, es va doctorar amb un excel·lent Cum Laude i va tenir una dilatada carrera professional.

Bracons va compartir aquestes vicissituds amb la seva companya Ignàsia Salvans (1906-1970). Eren les úniques dones a la facultat en aquell moment. Salvans es va llicenciar en medicina el 1928 amb un excel·lent i la seva carrera va ser molt prolífica. Era una dona amb moltes inquietuds i el 1964 es va llicenciar també en Farmàcia.

Les dificultats per accedir a l’aula eren comunes. Històries semblants tenen Monterrat Bové (1879-1930), la primera metgessa que exerceix a Manresa, i Teresa Campañá (1889-1978), una de les primeres catalanes que es llicencià. Campañá va haver d’esperar dos anys fins que no li van atorgar el títol de llicenciada en Medicina i Cirurgia. Ara bé, va aconseguir ser una de les primeres catalanes a ampliar els seus estudis a l’estranger.

Qui també va poder marxar fora a estudiar va ser Maria Oliveras (1910-2009). És la primera metgessa anestesiòloga a Catalunya i gràcies al seu coratge i determinació va obtenir una beca per formar-se a Anglaterra. Gràcies a aquesta experiència, va contribuir de forma molt remarcable al progrés de l’anestèsia al país.

Per ser metgessa a la primera meitat del segle XX, s’havia de ser molt valenta. Pilar Corrons (1912-2001) ho va ser. L’any 1938 va aconseguir la plaça de directora de la Casa de Repòs Infantil de Tiana. Quan se’n va fer càrrec, va descobrir greus irregularitats administratives que causaven perjudicis en el benestar dels infants. Corrons va denunciar-ho a les autoritats pertinents, tot i que era conscient que podia patir represàlies per part dels responsables. Es va crear un tribunal popular expressament per tractar el cas i va defensar la seva denúncia amb fermesa. Finalment, va aconseguir fer els canvis necessaris perquè tot funcionés correctament.

Les doctores Aleu i Fontova van comptar amb el suport dels seus. Però no sempre era així. Maria Lluïsa Quadras (1898-1989) va haver de lluitar contra la seva família i els seus mestres, que insistien a treure-li del cap la seva vocació. L’octubre de 1921 va obrir la seva pròpia consulta especialitzada en malalties de la dona “sense operar” al carrer Santa Anna de Barcelona. Va compaginar la seva carrera amb la beneficència i va ser una pionera en la lluita contra les toxicomanies.

Per sort, no tothom patia tants entrebancs. Dolors Lleonart (1866-1936) va ser la primera llicenciada de Gràcia (quan era un municipi independent de Barcelona). Estudiant excel·lent, va ser nomenada “Metge honorari” de l’Hospital i Beneficència del municipi. El seu pare la va ajudar a muntar la seva consulta al carrer Ferran, que aleshores era el carrer més luxós de Barcelona.

Tal com va fer Quadras, Avemaria Vila (1909-1964) també es va dedicar als més pobres. Vila és la primera metgessa que va fer cooperació mèdica a l’Àfrica. Va ser missionera a la Guinea Espanyola, on va crear un Institut Mèdic constituït per un orfenat, un petit hospital, una escola d’infermeres i un dispensari

Teresa Bracons (1904-1988) havia de seure lluny dels seus companys i sortir de l’aula quan es tractaven temes referents a l’anatomia o patologia urogenital o les malalties venèries

Cap àmbit laboral no estava pensat per a les dones i la medicina no n’era una excepció. Francesca Casaponsa (1906-1990) va ser la primera col·legiada a Girona a exercir al medi rural. Era metgessa a la Bisbal de l’Emporda i això li permetia fer interinitats als pobles dels voltats. Va ser una de les primeres dones a opositar com a Metge Titular i va aconseguir la seva plaça a Cruïlles–Sant Sadurní, que va mantenir fins a la seva jubilació. Al formulari per opositar, però, només es contemplava el tractament de “Don”.

Costava molt que les dones tinguessin un paper destacat. Per exemple, no va ser fins al 1914 que una dona va inaugurar el curs al Col·legi de Metges de Barcelona. Aquesta metgessa va ser Trinitat Sais (1878-1933), considerada com la primera metgessa gironina dels temps moderns. Sais va pronunciar la conferència d’obertura “La ignorancia de la mujer en los conocimientos de higiene y puericultura como primera causa de la mortalidad infantil”.

La Guerra Civil Espanyola va truncar moltes carreres professionals. Molts metges van marxar a l’exili i d’altres van patir depuracions. Cecília Marin (1903-1959) i Júlia Coromines (1910-2011) també van patir la repressió. Marin tenia una excel·lent carrera per endavant, però algú la va denunciar i va ser depurada i empresonada. Després d’això, va tenir un breu període d’activitat professional atenent institucions sanitàries alemanyes a Barcelona. Coromines va optar per l’exili. Durant la Guerra va ser metge de guarderies de la Generalitat de Catalunya, però després va patir la repressió i va marxar a l’Argentina. Quan va tornar, l’any 1944, va enfocar la seva carrera a la salut mental dels infants. Va ser la introductora de la psicoanàlisi al país i va ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat el 1997.

En l’actualitat, les dones a Catalunya ja no tenen aquestes dificultats per accedir a la universitat, ni per poder exercir una professió. De fet, les metgesses ja representen més del 60% dels professionals de menys de 45 anys. Les dificultats que pateixen ara, però, són unes altres. Existeix encara un sostre de vidre per a les metgesses, com passa en altres àmbits professionals. Perquè, malgrat que no hi ha diferències entre metges i metgesses quant a les condicions laborals i les retribucions per fer la mateixa feina, moltes dones metgesses paguen un peatge quan decideixen ser mares pel que fa a pèrdua d’ingressos i d’oportunitats per a la promoció professional o l’accés a llocs de comandament. La conciliació laboral, personal i familiar s’ha convertit en una reivindicació generalitzada. Una de les moltes exigències a les quals cal fer front.

 

Potser t’interessa

Aquestes biografies han estat estretes de la Galeria de Metges Catalans, una pàgina dedicada a la memòria de metges catalans distingits per una activitat professional destacada

 

One thought on “Pioneres de la Medicina

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s