El 28 de setembre de 1928, Alexandre Fleming va observar una cosa estranya als seus cultius. Aquesta va ser la primera línia d’un dels descobriments mèdics més importants del segle XX, la penicil·lina, un antibiòtic que ha salvat la vida a milions de persones que probablement haurien mort a causa d’una infecció. Fleming va posar la primera pedra, però sense la feina posterior de molts investigadors no s’hauria pogut produir mai penicil·lina a gran escala per tal d’arribar als pacients d’arreu del món.

La penicil·lina no es va començar a produir en massa fins a la dècada dels 40, gràcies al mètode descrit pels investigadors Ernst Boris Chain i Howard Walter Florey, pel qual van  guanyar el Nobel de Medicina l’any 1945 i que van compartir, precisament, amb Fleming.

En aquell moment, la II Guerra Mundial estava causant estralls a tota Europa. Les infeccions de les ferides eren un gran problema per als metges que atenien els soldats i els científics ja havien sentit a parlar de les possibilitats d’una nova “droga màgica” per curar les infeccions. Tothom perseguia la penicil·lina. Un grup d’Oxford, Anglaterra, va aconseguir reproduir-la  l’any 1941 i la publicació del seu treball va tenir un gran ressò internacional, però, a l’Europa continental, no va ser fins a l’any 1943 quan un grup d’investigadors va ser capaç de fabricar-la amb èxit. Va ser fa 75 anys a Barcelona.

La història d’aquests científics pioners, Pere González Juan, Jaume Sunyé Pi, Josep Vila Money i Antoni Pouplana, està recollida al llibre L’aportació de Catalunya a la història de la penicil·lina. 75 anys de l’obtenció d’una penicil·lina catalana que els seus autors, Dr. Jordi Almirall i Dr. Xavier Granero, van presentar al Col·legi el passat mes de novembre. Una història que, tot i que no va acabar amb l’èxit esperat, van voler reivindicar.

L’Estat espanyol vivia sota condicions de postguerra, agreujades per la II Guerra Mundial i el bloqueig internacional. Eren anys de penúria econòmica i de gran deteriorament de les condicions de vida dels ciutadans. A la Barcelona dels anys 40, hi havia comptabilitzades 3.000 persones que encara vivien en coves, 50.000 en barraques (abans del fet migratori) i sols el 35% dels habitants tenien aigua corrent a casa. En aquest context, van aparèixer les malalties pròpies de la desnutrició. Va haver-hi un rebrot molt important de tuberculosi i de malalties parasitàries i va aparèixer el latirisme (pel consum de guixa).

A Catalunya, els metges van tenir coneixement de la penicil·lina a través de la premsa i, evidentment, la volien per als seus malalts. A partir de l’any 1944, però, aquell antibiòtic es va convertir en un secret militar.

Gràcies al govern del Brasil, l’11 de març d’aquell mateix any, la penicil·lina va arribar a l’Estat espanyol, però era molt escassa i cara. I, com tants altres productes de necessitat, es venia a l’estraperlo, és a dir, al mercat negre. Uns mesos abans, al Laboratori Experimental de Terapèutica Immunògena (LETI), l’equip de Pere González Juan va aconseguir  una soca de Penicillinum notatum, el fong a través del qual s’obté la penicil·lina. La van cultivar, purificar, concentrar i dessecar fins convertir-la en una pols seca de color groc, que era el que donaven als pacients. Tot aquest procés va comportar 2 o 3 mesos i va servir, a més, per identificar una nova propietat de la penicil·lina que, fins al moment, no es coneixia. I és que no només era bacterioestàtica, sinó també bactericida.

La notícia que hi havia penicil·lina a un laboratori barceloní s’escampà ràpidament i les cues arribaven al carrer. Com que la penicil·lina s’eliminava per l’orina, tots els pacients havien de tornar l’endemà a orinar per obtenir-ne de nova. El moviment era constant.

El 16 d’octubre de 1945, la Dirección General de Sanidad va aprovar la penicil·lina del LETI i, per poder fabricar-ne a nivell industrial, el laboratori es va associar amb la Unió Química Farmacèutica (UQUIFA), que els va proporcionar naus industrials al barri d’Horta, millor capacitat i impuls econòmic. A partir del 4 de maig de 1946, es va començar a vendre penicil·lina autòctona, sota el nom de penicil·lina L. U. (LETI UQUIFA). La penicil·lina catalana començava el seu rodatge.

Dos anys més tard, però, les autoritats franquistes van reconèixer la necessitat de milions de dosis de penicil·lina i van declarar l’antibiòtic com a “producte d’interès nacional”. Aquest fet es va traduir en el foment d’una producció espanyola controlada mitjançant la creació de dues empreses i que va coincidir amb una oferta d’inversió financera dels Estats Units.

Es van crear la Compañía Española de Penicilina y Antibióticos (CEPA), participada pel Banco Urquijo i el Consorcio Químico Español, que fabricava a Aranjuez, i Antibióticos, S.A., un consorci empresarial format per diversos laboratoris: LETI-UQUIFA, IBYS, Zeltia, Abellí i Instituto Llorente, que tenia la fàbrica establert a León.

Finalment, l’any 1950, el Col·legi de Farmàcia de Barcelona confirmava el complet abastiment de penicil·lina a totes les farmàcies catalanes. La producció de l’antibiòtic, però, havia escapat de les mans de l’equip de Pere González i la idea d’una penicil·lina catalana havia desaparegut.